Rajoy juga la ‘carta Margallo’
Catalunya i la lluita contra el terror global alimenten el PP i dilueixen el PSOE amb la vista al 20-D
MadridJosé Manuel García-Margallo passa per ser un dels homes més brillants i flegmàtics del govern de Mariano Rajoy, a més d’un dels pocs amics personals que té a l’executiu. Els marianistes expliquen que en molts temes ell dóna la mesura de l’estat d’ànim del president. Al ministre amic, un dels pocs dirigents del PP que ve de la democràcia cristiana, Rajoy li permet fins i tot iniciatives que els seus companys veuen frívoles, com el debat amb Oriol Junqueras, d’ERC, en plena campanya del 27-S sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. Ahir, Rajoy presentava a Madrid el llibre del seu canceller ( Todos los cielos conducen a España, de Planeta) i va sentir com Margallo reivindicava aquell debat “per trencar el mur de silenci” i donar un missatge clar: “El camí dels separatistes no du enlloc, ningú els vol ni els espera i la història ni els comprendrà ni els absoldrà”. Al ministre d’Exteriors l’obsessionen, i així ho va admetre, dos temes: Gibraltar i Catalunya.
De l’últim assumpte n’ha parlat, primer recomanant reformes constitucionals i ara mà dura, perquè ell té “una idea clara d’Espanya”, segons va dir després de comparar-se amb el general De Gaulle. Va explicar que el 2011 l’incipient procés ja el feia patir i per això cada divendres a la tarda, “amb un grup de voluntaris” (alts càrrecs), es reunien per “dialogar, compartir reflexions i preparar argumentaris” que enviaven a les ambaixades d’Espanya.
L’enduriment de la posició de Margallo ha compassat la de Rajoy, que ahir insistia que el “desafiament” és a Espanya, “però també als signes del temps”. L’argumentari incorpora ara la idea que els maldecaps del món van en una altra direcció, tal com s’ha vist a París.
Rajoy segueix en política exterior el consell de Margallo, potser per les seves poques inquietuds en aquest àmbit. La violència jihadista, de fet la seva gestió informativa, ja li va costar passar a l’oposició el 2004 després que l’11-M acabés amb una campanya en què ja es veia a la cadira d’Aznar a la Moncloa. El terrorisme i Catalunya van camí de ser els grans temes d’un recorregut cap al 20-D que el PP dissenyava pensant en l’economia, un assumpte que no mobilitza prou els seus votants.
Davant una audiència formada per alts càrrecs del partit -entre ells diversos ministres-, ambaixadors estrangers i diplomàtics espanyols en un luxós hotel de Madrid, Rajoy va defensar que ara la prioritat no és qui governa Síria sinó acabar amb l’Estat Islàmic. L’estratègia és mà dura amb Catalunya i prudència amb l’islamisme radical (en l’opinió pública madrilenya ha quallat que la França d’Hollande paga per Síria com la d’Aznar ho va fer per l’Iraq). Lluny d’incrementar la implicació espanyola, Rajoy demana a la comunitat internacional actuar de manera consensuada en l’àmbit polític i militar. Res a veure amb el fervor atlantista d’Aznar per treure Espanya “del racó de la història”.
El cap de l’executiu sap que d’aquesta manera, apel·lant al consens de les “guerres legals”, mantindrà el suport del PSOE. L’esquema del pacte antijihadista calca el de l’acord no escrit per frenar l’independentisme. Pedro Sánchez, cap de l’oposició, hi és per donar suport sense que se’n reculli cap proposta, Albert Rivera es conforma a seure a taula i Pablo Iglesias se n’aparta. És l’escenari ideal per a Rajoy, a qui les enquestes donaven per mort fa uns mesos i que amb aquests dos temes obrint cada dia telenotícies sembla haver recuperat el to de cara al 20-D. El PP com a valor refugi de l’espanyol mitjà davant el terror global i l’independentisme. Margallo i la seva agenda, de moda.
