Què pot fer i què no pot fer Roger Torrent amb l’escó del president

El president del Parlament no té la potestat de decidir qui és diputat

El president del Parlament, Roger Torrent, s’enfronta aquest dilluns a un dilema. Però aquest dilema no és entre mantenir-li l’escó a Quim Torra o prendre-li, ja que això no és potestat seva. Agradi o no, sigui just o no, aquesta decisió no depèn d’ell sinó de l’autoritat legal competent, que mentre el Suprem no dictamini el contrari, és la JEC, que emet ordres executives. El dilema és entre aplicar la decisió -deixant clar, això sí, que s’està en contra i que es portarà la batalla legal fins on calgui- o bé no acatar-la i fer veure que Torra continua sent diputat, amb el risc de bloquejar així la institució, ja que automàticament totes les votacions serien impugnades i possiblement anul·lades per la justícia espanyola, començant per la dels pressupostos. Per tant, és una decisió política, sense efectes reals sobre el marc legal. És fer veure.

Torrent es troba en una situació similar a la del 30 de gener, quan JxCat i la CUP exigien una investidura de Carles Puigdemont que hauria estat declarada nul·la de ple dret ipso facto. I com ja va quedar demostrat amb les lleis aprovades els 6 i 7 de setembre del 2017, i sobretot amb la declaració d’independència del 27 d’octubre, les institucions catalanes no tenen la capacitat per imposar un marc jurídic diferent de l’espanyol en el seu territori. Per què? Doncs perquè no disposen de la força coercitiva que implica ser un estat (tribunals, forces de seguretat i exèrcit). Si no hagués estat així, ni Carles Puigdemont se n’hauria anat a Brussel·les 48 hores més tard ni Oriol Junqueras seria avui a la presó.

A partir d’aquesta constatació, doncs, ens movem en el terreny del simbolisme (tal com van admetre els mateixos presos polítics catalans davant el Suprem) i, sobretot, del relat. És a dir, es tracta de dibuixar l’argumentari amb el qual els diferents contendents es presentaran a les pròximes eleccions. A una banda hi haurà els que defensen actes de desobediència puntual per mantenir la tensió amb l’Estat (per exemple, retirar una pancarta fora del termini establert o despenjar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat durant uns minuts) per intentar aguditzar les contradiccions del sistema, i els que creuen que aquest camí no porta enlloc i aposten per aprofitar la finestra d’oportunitat que representa la taula de diàleg amb el govern Sánchez-Iglesias. Els primers serien JxCat, i els segons ERC, mentre que la CUP, que naturalment semblaria inclinada cap al primer grup, ha marcat distàncies últimament amb el president Torra.

Estratègies contraposades

Les dues estratègies són igualment legítimes i poden donar, en funció del context de cada moment, resultats positius per a l’independentisme. Però hi ha diferències respecte a l’impacte que tenen sobre el conjunt de la població catalana. És un efecte que ja es va veure durant el debat sobre la urgència o no d’investir un president per acabar amb el 155. JxCat va apostar per allargar aquest període i va afectar així la governança del país, que estava en mans dels ministres del PP, com una via per posar de manifest les contradiccions del sistema. En canvi, ERC volia una investidura ràpida d’algú no impugnable per recuperar al més aviat possible l’autogovern i minimitzar els efectes sobre la població.

D’una manera o altra ara es repeteix la mateixa discussió. ¿Cal sacrificar els pressupostos o altres lleis al Parlament per posar de manifest la injustícia de la inhabilitació de Torra? Per a JxCat, o almenys el seu nucli dirigent, no hi ha dubte: si cal, se sacrifiquen. ERC ho veu diferent: considera que el pols polític no ha d’afectar, o ho ha de fer de manera mínima, la governança del país. En el fons, és una discussió oberta des d’aquell ja llunyà 30 de gener i que algun dia s’haurà de dilucidar a l’únic lloc on es pot fer: a les urnes.