EL PROCÉS

Set dies d’octubre: Epíleg

L’ofensiva judicial de l’Estat ha portat a la internacionalització definitiva del conflicte català
El president Puigdemont després de sortir de la presó de Neumünster el 6 d’abril. / FOCKE STRANGMANN /EFE CRISTINA CALDERER JUAN C. HIDALGO / EFE

“Les coses es van fer molt malament el dia 27 i el cap de setmana posterior. La comunicació va ser nefasta i vam deixar la gent en el desconcert més absolut. Hem d’aprendre la lliçó”. Aquesta frase és d’un important dirigent d’ERC, però la repeteixen gairebé amb les mateixes paraules dirigents del PDECat, de JxCat, de la CUP, de l’ANC i d’Òmnium.

Set dies d’octubre: les 140 hores que van canviar Catalunya

El consens que la gestió d’aquells dies clau va ser deficient és pràcticament unànime, dins i fora de l’independentisme. De la mateixa manera que tothom admet que la reacció furibunda de l’Estat i el seu aparell de justícia ha servit per cohesionar el moviment sobiranista i per crear un front més ampli antirepressiu. Sis mesos després, la partida continua viva, els presos i exiliats ocupen el centre del tauler, el Procés s’ha internacionalitzat i a banda i banda hi ha importants diferències estratègiques sobre quin és el camí a seguir. Vegem-ho.

Presos i exiliats

La internacionalització definitiva del procés català

Sis mesos després de la presentació de la querella per rebel·lió contra tot el Govern Puigdemont, la combinació de presos i exiliats s’ha demostrat l’arma més efectiva per internacionalitzar el conflicte català. Des de llavors, les victòries més grans de l’independentisme han vingut pel cantó de la justícia internacional. La principal, el 5 d’abril, quan el tribunal de l’estat alemany de Schleswig-Holstein va rebutjar la demanda d’extradició per rebel·lió de Puigdemont perquè no hi veia l’element clau de la violència. Aquella decisió va caure dins les estructures de l’estat espanyol (govern, partits, judicatura, alt funcionariat i mitjans de comunicació) com una autèntica bomba, fins al punt que va despertar els instints més antieuropeus del nacionalisme espanyol i es va estar a un pam d’una crisi diplomàtica amb Alemanya a causa de les declaracions de la seva ministra de Justícia a favor de la decisió del tribunal. Des de llavors, la causa que instrueix el jutge del Suprem Pablo Llarena contra la plana major de l’independentisme català està sota sospita, i influents mitjans de comunicació com el Times oel New York Times han criticat l’estratègia judicial del govern de Rajoy.

Ara bé, això no impedeix el profund impacte que han tingut els empresonaments a l’interior de Catalunya. Quan el dijous 2 de novembre es decreta la presó per a Junqueras i set consellers més, la commoció s’apodera del moviment independentista, que suma un total de deu empresonats, comptant Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Mai en democràcia s’havia vist res igual. I en el cas concret de Catalunya calia remuntar-se al 1934 i l’empresonament de tot el Govern Companys per trobar un antecedent històric. A partir d’aquell moment els cartells de “Llibertat presos polítics” i els llaços grocs posats en circulació des del 16 d’octubre es fan visibles en tot l’espai públic. La ràbia i la frustració són la tònica general entre els partidaris de trencar amb el règim del 78. Però curiosament aquest sentiment compartit d’injustícia serà la millor argamassa per a un moviment independentista que comença a tenir importants discrepàncies estratègiques de fons.

L’arma del 155

La intervenció de l’autogovern  paralitza la Generalitat

“El primer impuls va ser dimitir, però després vam veure que la millor opció era quedar-nos per minimitzar els efectes del 155”. Un alt càrrec de la Generalitat resumeix així un sentiment que és bastant comú entre els dirigents que no són cessats. Són els encarregats de vetllar perquè la maquinària interna de l’administració catalana funcioni amb normalitat. Però aquesta normalitat, òbviament, no existeix. Sense consellers als despatxos, totes les decisions han de ser autoritzades per Madrid. La paperassa s’ha de traduir al castellà i enviar al despatx corresponent i creuar els dits perquè algú hi doni el vistiplau. Tot s’alenteix; moltes coses, com ara projectes, subvencions i ajudes, queden encallades. El tercer sector social és dels més afectats.

Es crea, a més, una situació de vulnerabilitat jurídica en què la Generalitat no pot defensar-se en els plets que l’enfronten a altres comunitats o a l’Estat. La imatge que millor ho simbolitza és el trasllat forçós d’obres d’art del Museu de Lleida cap al monestir de Sixena. El ministre d’Educació i Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, obliga la Generalitat a retirar un recurs contra la decisió.

El moment més crític del 155 va ser quan el govern espanyol va anunciar la possibilitat d’incloure una casella en el full de matrícula escolar perquè els pares poguessin marcar-hi en quina llengua volien escolaritzar els seus fills. Finalment, els serveis jurídics de l’Estat ho van descartar perquè per fer-ho caldria modificar la llei d’educació de Catalunya. Un grup de funcionaris, agrupats a la plataforma Servidors.cat, actualitza de forma periòdica el balanç de danys del 155.

L’abast i la importància de la intervenció de l’autonomia també provoca debat intern a l’independentisme: des dels que hi treuen ferro, com la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en una entrevista a l’ARA, fins als que consideren una absoluta prioritat recuperar les institucions d’autogovern per evitar mals majors i muscular l’acció de govern, com defensa ERC.

L’impacte a l’economia

De l’anunci de la debacle a la rectificació massiva de previsions

Un altre àmbit on aquests sis mesos s’ha jugat part de la partida ha sigut l’econòmic. En un primer moment els diferents organismes econòmics, tant espanyols com internacionals, es van afanyar a fer unes previsions molt pessimistes sobre l’impacte del Procés. Per exemple l’Airef, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, va arribar a dir que en el pitjor dels casos el PIB de Catalunya podria arribar a perdre 2,7 punts el 2018 en l’escenari més pessimista, i només 7 dècimes en el més optimista, mentre que en el conjunt espanyol l’impacte seria d’entre 4 dècimes i 1,2 punts. Però al mes d’abril aquest mateix organisme va rebaixar l’impacte a una sola dècima en el conjunt espanyol. El mateix exercici de rectificació l’han hagut de fer el Banc d’Espanya i el BBVA. El president de CaixaBank, Jordi Gual, va admetre en una entrevista a la CNBC el 13 d’abril que havien sigut massa pessimistes: “Després dels fets d’octubre, les coses ràpidament van tornar a la normalitat i, de fet, inicialment vam pensar que hi podia haver alguna desacceleració en el creixement econòmic a Catalunya i al conjunt d’Espanya, però no veiem que estigui passant”, va assegurar Gual.

¿Es van magnificar les conseqüències econòmiques de la inestabilitat política del mes d’octubre amb finalitats polítiques? Aquí hi ha opinions per a tots els gustos. Per a alguns experts independentistes, clarament sí, i assenyalen tant les pressions perquè algunes empreses traslladessin la seu fora de Catalunya com algunes prediccions que es van fer sense fonament. Per a d’altres, la tornada a la normalitat és conseqüència de l’aplicació de l’article 155 i, per tant, mèrit de l’executiu de Rajoy. Sigui com sigui, els núvols negres que s’havien pintat sobre l’economia catalana han desaparegut, tot i que el creixement és ara inferior a l’espanyol. La cirereta del pastís va ser quan, dijous d’aquesta setmana, les dades de l’EPA van oferir un resultat sorprenent: l’atur es reduïa a Catalunya i pujava a l’Estat.

Les eleccions del 21-D

De la majoria independentista a les dificultats per a la investidura

Les eleccions del 21 de desembre es van celebrar enmig d’una elevada tensió política, amb un cap de llista a la presó, Oriol Junqueras, i un altre a l’exili, Carles Puigdemont, que almenys va poder participar en la campanya de manera virtual. El missatge de restitució del Govern legítim va atorgar la victòria per un estret marge a JxCat (34 escons) per sobre d’ERC (32), tot i que les dues formacions van quedar darrere de Ciutadans (36), que es va erigir com a guanyadora la nit electoral; amb tot, els independentistes retenien la majoria absoluta al Parlament amb 70 diputats (47,5% dels vots). A les eleccions es va veure per primer cop el gir pragmàtic d’ERC, que se centra en la necessitat de recuperar el Govern i eixamplar la base, enfront dels legitimistes de Puigdemont, que advoquen per mantenir el xoc amb l’Estat. Aquesta clivella es reproduirà després en les diferents estratègies de cara a la investidura dels uns i els altres. Però al final sembla que es camina cap a una investidura a l’últim moment per evitar la repetició d’eleccions.

El front espanyol

De l’auge de Ciutadans a la negociació dels pressupostos amb el PNB

La jugada del 155 no li ha acabat de sortir bé al PP, que ha vist com qui en treia rèdit a les eleccions catalanes i a les enquestes no eren ells sinó Ciutadans. De fet, el PP va treure a Catalunya els seus pitjors resultats: només 4 diputats. Per acabar-ho d’adobar, l’estratègia de JxCat de dilatar l’elecció del president ha complicat a Rajoy l’aprovació dels pressupostos, ja que el PNB ha posat com a condició per votar-los que s’aixequi la intervenció de l’autonomia catalana. Tot plegat ha provocat un fort desgast intern de Rajoy, que és acusat per Cs i una part del seu electorat d’haver sigut tou amb Catalunya (per exemple no va intervenir TV3 i no s’ha atrevit amb la immersió), mentre que d’altra banda Europa li reclama l’aprovació d’uns pressupostos que només pot tirar endavant amb el suport dels nacionalistes bascos.

Tot plegat dibuixa un escenari paradoxal en què Rajoy és el primer interessat que es nomeni un president a Catalunya per aixecar el 155 i poder aprovar els pressupostos. Si ho aconsegueix haurà obtingut oxigen per acabar la legislatura i encarar en millors condicions les eleccions municipals i autonòmiques de l’any que ve. A la Moncloa consideren que si baixa la tensió a Catalunya i es percep una millora de l’economia el globus de Ciutadans punxarà. Quin és el problema? Que la gestió del conflicte català ja no és a les seves mans sinó a les de la judicatura, amb una majoria de jutges ultraconservadors. El judici, previst per a la tardor, serà una nova fita històrica. I marcarà si el conflicte entra en vies de solució o s’enquista definitivament.

Etiquetes

Més continguts de