“I tot això, qui ho paga?” Per què costa tant fer polítiques climàtiques
Els costos i beneficis es perceben de forma diferencial en funció de la ideologia i la simpatia partidista de les persones
PolitòlegEn els últims anys, hem vist com estats i institucions han fet promeses, més o menys creïbles, sobre la necessitat de respondre al canvi climàtic. Retòrica i nivell de concreció a banda, les receptes que s’han posat sobre la taula s’enfronten com a mínim a tres grans reptes. Primer, el benefici de les polítiques climàtiques és sovint intangible o es detecta en un període llarg de temps. Els humans solem respondre millor als esdeveniments més recents i menystenim els futurs, siguin bons o dolents.
Segon, l’emergència i força de l’extrema dreta i dels moviments populistes d’arreu del món ha posat la qüestió climàtica en un primer pla mediàtic. Algunes mobilitzacions ciutadanes contra determinades polítiques, de les zones de baixes emissions al porta a porta, són sovint encoratjades o parasitades per moviments polítics de protesta. Tot plegat erosiona acords abans àmpliament acceptats sobre el canvi climàtic. Per exemple, enquestes a nivell comparat situaven l’estat espanyol com un dels entorns on l’escepticisme climàtic era més baix (a Catalunya era gairebé residual). En les enquestes més recents hem vist com el percentatge de persones que atribueixen el canvi climàtic tant a processos naturals com a l’activitat humana creixia d’un 27% (febrer del 2023) a un 35,7% (maig del 2025). L’escepticisme climàtic “dur” és encara minoritari, però una part important de la població comença a tenir dubtes sobre l’origen del canvi climàtic.
Per últim, les polítiques climàtiques sovint intenten impulsar un canvi important en el comportament de les persones. Així, nous impostos, la priorització de polítiques ambientals respecte a les més “tradicionals” o la restricció de llibertats provoquen el que es coneix com un problema de coordinació. És a dir, es busca l’aquiescència ciutadana o s’imposa via sancions, amb l’objectiu que es tolerin els costos i es gaudeixin els beneficis (intangibles o col·lectius).
Els costos es perceben més que els beneficis
La manera com costos i beneficis (i la redistribució d’aquests) afecta el suport a les polítiques climàtiques era fins ara un gran interrogant. Gràcies al projecte ATTClimate, desenvolupat a la UPF, la UAB i la UOC, en sabem alguna cosa més. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat les polítiques climàtiques que reben més suport són la limitació dels creuers, la conversió dels carrers en zones de vianants i el tancament de centrals tèrmiques. Per contra, hi ha dues polítiques que no arriben a l’aprovat: la prohibició de la venda de cotxes de combustió el 2035 i un impost progressiu sobre els vols d’avió. D’altres polítiques, com l’expansió de les zones de baixes emissions o la prohibició dels vehicles contaminants els dies de pol·lució elevada tenen un suport més aviat tebi.
A banda de conèixer la priorització de polítiques, les dades revelen una altra qüestió d’interès. A través de diversos experiments, en què s’ha posat èmfasi o bé en els costos o bé en els beneficis de cadascuna de les polítiques, un patró emergeix: fer referència als costos de les polítiques climàtiques redueix de forma important el suport que se li dona. Per contra, posar èmfasi en els beneficis només té un impacte lleugerament positiu. Per tant, quan es debaten noves polítiques climàtiques en el debat públic, aquestes tenen sovint les de perdre, donat que es percebrà molt més el cost que el seu benefici.
Així mateix, costos i beneficis es perceben de forma diferencial en funció de la ideologia i la simpatia partidista de les persones. Així, els catalans propers al PP o a Vox o suspenen o aproven per poc quasi totes les polítiques climàtiques i reaccionen de forma especialment negativa a les prohibicions (com la de comprar vehicles). En canvi, les persones d’esquerres tenen una preferència alta per les polítiques climàtiques que afectarien sobretot els segments de població més benestants, com la limitació dels creuers. Tanmateix, el seu electorat també està dividit i la menció als costos fa que el suport caigui, a vegades de forma important. En resum, ni en l’electorat d’esquerres les polítiques climàtiques reben un suport unànime i aquest només puja quan es posa èmfasi en la idea que els que són més rics n’assumiran un cost major.
Quan Josep Pla va veure l’inconfusible perfil dels gratacels de Manhattan, sembla que va expressar “I tot això qui ho paga?”. Les polítiques climàtiques s’enfronten a una pregunta semblant i, com ens mostren les dades, caldria fer-hi un afegitó: “i amb quin benefici i qui assumirà la majoria dels costos?”.
Les amnisties arreu del món
Mentre l’amnistia relacionada amb els fets d’octubre del 2017 encara no s’ha aplicat en la seva totalitat, és pertinent preguntar-nos com d’habitual són les amnisties arreu del món. La base de dades 'Eines d’Avaluació de la Justícia Transicional', publicada recentment, permet fer aquesta panoràmica. Des del 1970 s’han aprovat un total de 897 amnisties en 137 països diferents. Els països que encapçalen la llista són les Filipines (31 amnisties), el Sudan (29), el Txad i Síria (ambdós amb 24). El país democràtic amb més amnisties aprovades és Corea del Sud, amb 12. Malgrat que bona part de les amnisties sigui en contextos de conflicte o de transició (com l’aprovada durant la Transició espanyola), també són habituals en democràcies i règims més estables. En aquests casos, presoners polítics o exiliats en solen ser els més beneficiats.
