Al Parlament es pot viure sense Twitter

BarcelonaDeu diputats dels 135 que omplen l’hemicicle del Parlament no tenen Twitter. L’ocellet blau ha pogut encantar amb les piulades de 140 caràcters la majoria de parlamentaris, que hi han vist l’oportunitat d’interactuar amb altres usuaris, de crear debats curts, d’acostar el seu discurs als votants, i també d’interpel·lar altres polítics. L’excepció són dos parlamentaris de la CUP, dos del PP i sis de Junts pel Sí, que han aconseguit allunyar-se dels cants de sirena de la plataforma que promet més presència social, més proximitat i, segons els estrategs dels partits, més bons resultats electorals.

“No m’interessa, considero que no hi ha un debat a fons”, assegura el diputat de la CUP Benet Salellas. La característica principal de la plataforma és la necessitat de sintetitzar el missatge en un espai molt reduït. Mentre que els usuaris elogien aquest tret distintiu, els que no ho són reiteren que és un handicap. Per a Salellas els tuits no són més que titulars fàcils que impedeixen la “reflexió” bàsica i prèvia que hi ha d’haver en un debat polític i n’afavoreixen la “superficialitat”. Un dels que també s’han resistit a la febre de Twitter és el vicepresident primer del Parlament, Lluís Corominas. El diputat de Junts pel Sí admet que durant l’època de màxim fulgor d’aquesta xarxa social hi havia companys que el miraven amb estranyesa quan rebutjava crear-s’hi un perfil, però creu que a poc a poc són més els que intenten una progressiva desconnexió.

Molts diputats han patit el rebombori causat per un tuit, i un dels últims és el líder de Catalunya Sí que es Pot. Lluís Rabell va contestar fa uns dies a un militant de les joventuts de Demòcrates que es queixava de l’ambigüitat del seu partit amb el referèndum i li recriminava haver-ne “fet bandera” en període de campanya electoral, mentre que ara parlava de noves eleccions. “Qui menteix a qui?”, li preguntava. Al cap de poques hores, el diputat va respondre: “La vida és dura. Però ets jove. Aprendràs a patir. Fes-ho en silenci i no atabalaràs la humanitat”. El comentari va suscitar crítiques i atacs d’altres usuaris. Fins i tot els comuns van recordar que “els joves tenen dret a queixar-se”.

El rebombori creat pels comentaris dels polítics és constant a Twitter. “Hi ha molt de soroll i, posats a tenir soroll, prefereixo la barra d’un bar”, explica el també diputat cupaire Joan Garriga, un dels altres resistents al Twitter. El parlamentari va més enllà i apunta que la plataforma s’ha convertit en un “confessionari” on es diuen les coses “per alliberar-se del pecat perquè saben que la penitència, com a màxim, sempre seran tres avemaries”.

Els diputats ja estan acostumats a les crítiques, però la xarxa social les multiplica i les amplifica, ja sigui per la viralitat de les notícies o per la facilitat per accedir a un parlamentari. Per al diputat del PP Alberto Villagrasa, aquest és un motiu per mantenir-se aliè a la xarxa: considera que sovint es transcendeix la línia de l’insult i la mentida, ja que “molts debats contaminats arriben a la falta de respecte”. I afegeix: “La mala educació i l’insult ja no són política”.

Més carrer i menys piulades

Twitter presumeix de proximitat, d’aconseguir que la política deixi de ser el que es fa a l’hemicicle i als mitjans perquè els ciutadans puguin dir-hi la seva i interpel·lar directament els polítics. Tanmateix, Villagrasa ha decidit prescindir de la plataforma perquè “n’hi ha d’altres que també ens acosten als ciutadans”. Des del seu compte de Facebook -que, tot i la seva importància, està menys present en la vida parlamentària- i el seu bloc, afirma, ja en té prou. “Cadascú ha de trobar la xarxa social amb què se sent més còmode”, conclou Villagrasa.

El diputat del PP dubta del paper d’acostar la política als ciutadans que s’ha atribuït a Twitter, perquè cap xarxa social pot garantir la proximitat de la mà donada. “Si es vol que la política arribi a la gent, s’ha de trepitjar el carrer, s’han de visitar els comerciants. El fervor d’un teclat no ho aconsegueix tant”, assegura.

També Salellas reivindica altres mètodes per contestar preguntes i aclarir dubtes. “Contesto tots els correus sempre, perquè aquesta eina em dona la possibilitat de ser més reflexiu, més meditat, i d’obrir un debat real”. En la mateixa línia, Corominas assegura que en la seva època d’alcalde -durant 12 anys va ser-ho de Castellar del Vallès- se’n va fer “un fart, de respondre mails”.

La dependència d’una xarxa social i evitar estar tota l’estona pendent del mòbil és, de fet, un dels motius que van dur Corominas a descartar submergir-se en aquest món. Tot i que reconeix que va dubtar -“Vaig estar a punt d’entrar-hi”-, ara celebra la seva decisió. Villagrasa apunta en la mateixa direcció i assegura que les conseqüències les patirien els ciutadans. “Ens acabaríem oblidant del que és important, que és parlar amb la gent”.

El fet és que tots els grups parlamentaris tenen compte de Twitter per enviar el missatge oficial del partit i promocionar els seus parlamentaris. La missió d’unificar les veus de la formació és, però, més difícil quan cada diputat pot expressar-se a Twitter. De fet, Corominas, acostumat a la vida orgànica dels partits, remarca que el que també li desagrada és la polifonia de veus d’una mateixa institució. Per això ell és un dels pocs que viu sense Twitter al Parlament.