Les províncies: un invent de fa 200 anys que recupera protagonisme

BarcelonaEl desconfinament ha provocat que parlar de les províncies estigui de moda. Probablement només hi pensem quan anem a votar perquè les circumscripcions electorals s’hi corresponen, o les poques vegades que sentim a parlar de les diputacions, que gestionen pressupostos milionaris però sense generar gaires titulars. Les províncies són discretes, però a partir d’ara protagonitzaran una espècie d’Eurovisió del desconfinament no exempta de polèmica: el govern espanyol gestionarà les diferents fases de la desescalada prenent-les com a unitat, fet que ha generat el malestar de Catalunya i altres comunitats, que han criticat que no es prengui com a referència les regions sanitàries, que tenen uns límits molt diferents. Però d’on ve la fragmentació en províncies d’Espanya?

La història apunta a una data: el 3 de desembre del 1833. Aquell dia la Gaceta de Madrid -avantpassat del Butlletí Oficial de l’Estat - publicava un decret firmat per Javier de Burgos, secretari de Foment, que fixava la partició d’Espanya en 49 províncies. Però la realitat és que la idea s’havia macerat durant almenys dues dècades.

Divisió d’origen francès

La pulsió ordenadora del territori va néixer, segons el professor d’història de la UOC Joan Esculies, per un mecanisme d’imitació. El 1790 França es divideix en departaments que, fins i tot, travessen els Pirineus el 1812, durant l’ocupació napoleònica de Catalunya. Amb aquest precedent, ens situem ara al 1820, amb l’inici del Trienni Liberal, una petita finestra d’obertura dins del caòtic i autoritari regnat de Ferran VII. Les Corts encarreguen a un diputat i geògraf mallorquí, Felip Bauzà, i a un enginyer guipuscoà, José Agustín de Larramendi, que pensin com dividir Espanya en trossos més o menys iguals. Tots dos entreguen una proposta que avançava bastants trets del model que ha acabat perdurant. Hi havia algunes províncies que van tenir una durada efímera, com les de Chinchilla, Calatayud, Xàtiva o el Bierzo, però la resta van ser l’avantsala de l’esquema de Javier de Burgos.

Per què aquesta primera proposta va caure en l’oblit? El 1823 es desfà el breu camí liberal amb l’inici de la Dècada Ominosa i s’aboleixen els decrets aprovats com aquest. No serà fins al 1833 quan es retornarà a una certa normalitat administrativa i es tornarà a encarregar una divisió territorial, en aquest cas a De Burgos.

El catedràtic de geografia de la Universitat de Lleida i especialista en la matèria Jesús Burgueño lamenta que la divisió sempre s’associï a De Burgos. “Ell era un polític que s’ho troba tot fet. No tenia ni idea de geografia”, assegura, i reivindica Bauzà i Larramendi com els dos pares originals. Des del 1833 només hi hagut un canvi substancial d’aquell mapa. El 1927 es va dividir les Canàries en dues províncies. Amb la Constitució del 1978 encara se solidifiquen una mica més. Si es volen modificar s’ha de fer per llei orgànica. Burgueño afegeix una clau: “Aquestes divisions tenen un inèrcia molt gran i costa molt canviar-les. Hi ha uns interessos creats”.

El catalanisme no les fa seves

Les províncies van tenir molta contestació a Catalunya des del sorgiment del catalanisme polític. Segons Esculies, “la província i l’Estat es veuen com una cosa artificiosa; el que és natural és la comarca”. Serveixi com a exemple un article del 1906 d’Enric Prat de la Riba, a La Veu de Catalunya, on sosté: “Les províncies que l’Estat va crear arbitràriament no són societats psicològiques: els homes que associen no tenen cap característica comuna [...] Aquesta injustícia ha d’acabar”.

Encara sota aquests principis, durant la Segona República, el geògraf Pau Vila lidera una comissió de la Generalitat que elabora una divisió en 38 comarques, agrupades en nou regions. El govern espanyol republicà l’autoritzarà però, de facto, mantindrà les províncies. Irla, a l’exili, seguirà estudiant com organitzar territorialment Catalunya durant el franquisme i, ja en democràcia, el Tribunal Constitucional (TC) impedirà l’intent de Tarradellas d’establir estatutàriament la comarca com a únic model. Catalunya va fer el seu últim intent de reforma territorial el 2006, buscant substituir les quatre províncies catalanes per vuit vegueries. El TC ho va tornar a tombar.

Josep Coma, professor de geografia a la Universitat de Barcelona i alcalde de JxCat a Molló, opina que la divisió original del segle XIX es va fer “relativament bé” i respectant força acuradament els fluxos econòmics i de mobilitat. La prova, afegeix, és que ha sigut un model “poc discutit”. Creu que la divisió aguanta sense problemes a les Castelles i el nord peninsular, per exemple, però que en el cas de Catalunya va errar al dividir territoris units geogràficament, com la Cerdanya, el Penedès o la Segarra.

200 anys després del seu naixement, l’entrada de l’enciclopèdia relativa a les províncies s’haurà de modificar per afegir-hi “unitat de desconfinament”.