Política 27/02/2021

Artur Mas, el dissortat

La carrera política del 129è president està farcida d’errors estratègics que l’han portat a la situació actual

i
DAVID MIRÓ
5 min
Artur Mas arriba a la seu del PDECat

BarcelonaSeria difícil trobar una biografia política tan malaventurada com la d’Artur Mas, amb un desequilibri tan gran entre les expectatives i els assoliments reals; algú que en un temps rècord fos capaç com ell de transitar de moments de glòria (sempre efímera i mai completa) a daltabaixos sonats. És tal la concatenació de desgràcies que han salpebrat la seva trajectòria política que sembla més pròpia de la ment d’un guionista especialment sàdic que no pas una història verídica. Però la història d’Artur Mas, el dissortat, és real.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Curiosament, aquest relat comença amb un èxit inesperat, que és la victòria en escons davant de Pasqual Maragall el 2003. Aquell resultat, tot i que al final no va impedir que CiU abandonés el Govern, el legitimava com un digne successor de Jordi Pujol. Enrere quedava la guerra soterrada amb Duran i Lleida i els dubtes sobre la seva manca de carisma i les seves maneres robòtiques. A més a més, la negociació de l’Estatut va atorgar un especial protagonisme a Artur Mas aquella legislatura, de manera que, quan va arribar l’hora de les eleccions, el seu equip respirava eufòria. I aquí és quan es va començar a tòrcer tot.

El 2006 l’electorat no va premiar la seva campanya furibunda i despectiva (made in David Madí) contra el tripartit, i només va guanyar dos escons, de 46 a 48. Durant aquella segona legislatura del tripartit, que Mas va considerar una traïció perquè havia pactat amb Zapatero que si ell guanyava governaria, el líder de CiU va començar a covar un ressentiment que mai l’acabaria d’abandonar. Contra el PSOE. Contra el PSC. Contra ERC. Contra el món en general. Era política, però ell ho metabolitzava com una cosa personal. Aquella va ser una espina que no es va acabar de treure mai.

Gran nit electoral

El 27 de novembre del 2010 va tenir la seva gran nit electoral: 62 diputats que avui semblen inabastables per a qualsevol formació, però que llavors representaven quedar-se amb la mel de la majoria absoluta als llavis. Aquesta sensació Mas la tornaria a tenir més endavant. Era una gran victòria, sí, però l’obligaven a buscar un soci, i l’escollida va ser una Alicia Sánchez-Camacho àvida de protagonisme.

¿Però no era el PP el que havia portat l’Estatut davant el TC i havia provocat el gran terrabastall de la sentència que en retallava aspectes nuclears? Sí, però Francesc Homs, l’escuder de Mas, tenia un pla. La idea era governar dos anys amb el PP per posar ordre a les finances de la Generalitat i després acostar-se a ERC per preparar el tricentenari del 2014 i anar a eleccions en plena efervescència nacional.

El cas és que entre el 2010 i el 2012 es va viure un miratge: CiU apareixia com la força política hegemònica en tots els àmbits. Tenia el govern de la Generalitat i, des del 2011, l’alcaldia de Barcelona. També aquell any va ser primera força a les generals amb Duran i Lleida de cap de llista. El PSC s’havia empetitit i ningú semblava en condicions de fer-li ombra. A rebuf de la primera gran manifestació de l’ANC, els estrategs de CiU van pensar que era el moment de desfer-se d’un soci tan incòmode com el PP per assaltar la tan anhelada majoria absoluta que Pujol havia perdut el 1995. Ja no ens caldrà ni ERC, van pensar. La patacada, però, va ser monumental. De 62 a 50 diputats.

Amb certa perspectiva, es veu clarament que CiU va subestimar el cost electoral de les retallades. De fet, cap dels plans va sortir com s’esperaven. Ni el PP els necessitava a Madrid ni el 2012 va ser l’any de la recuperació econòmica. Al contrari, la crisi era un túnel del qual no es veia la sortida. Però si una cosa caracteritza Mas és la perseverança, el seu calvinisme i la seva disciplina interior com a seguidor de la regla de sant Benet. I, com Sísif, va tornar a fer rodolar la pedra cap amunt, aquesta vegada de bracet de l’ERC d’Oriol Junqueras. Catalunya no volia messianismes.

La glòria del 9-N

El 9-N va tornar a ser un moment de glòria per a Mas. Segurament el més feliç de la seva vida política. I això que a l’estiu havia esclatat el cas Pujol, un altre imprevist que el va obligar a degradar el seu mentor. Poc devia imaginar-se aquella nit de novembre que, després d’abraçar-se amb David Fernàndez, la CUP l’acabaria enviant a la “paperera de la història”. Abans d’arribar a aquest punt, però, Mas va desplegar tota la seva capacitat de pressió, que era molta, per doblegar la resistència de Junqueras a una llista única.

Va ser, altre cop, una victòria que precedia una derrota, la de les eleccions del 27-S del 2015. Avui s’oblida amb massa facilitat que l’objectiu de la llista de JxSí era repetir la majoria absoluta que ja tenien CiU i ERC per separat. Des d’aquest punt de vista el resultat era un fracàs perquè atorgava a la CUP, que difícilment podia investir el president de les retallades, un paper primordial. Tot i així, Mas va estar a un pam de sortir-se’n. En realitat, va anar d’un vot a la famosa assemblea de la CUP a Sabadell que va acabar amb un empat a 1.515.

Més d’una nit Artur Mas deu haver tingut malsons amb aquella assemblea i aquell resultat. Era un empat tan matemàticament improbable com políticament letal per a ell, que es va veure obligat a fer el també famós “pas al costat” en favor de Carles Puigdemont. Avui en dia encara hi ha molta gent que li retreu aquella decisió, però ¿com podia saber ell que, a mitjà termini, el puigdemontisme acabaria arrasant el masisme? En aquell moment era senzillament inimaginable. I, de fet, ell quedava com algú que se sacrificava momentàniament per salvar el Procés. Ningú el va donar per mort. És més, es pensava que continuaria movent els fils des de l’ombra.

La realitat és que, a fora del Palau, Mas va anar perdent influència i predicament. Els ritmes del Procés, que ell mateix havia imposat, van acabar creant una dinàmica que ja no podia controlar. I ni tan sols una decisió exemplar però arriscada com la de refundar un partit tacat per la corrupció com CDC li va sortir bé. En realitat, en la gènesi del PDECat tampoc res va sortir com estava previst: ni el nom, ni els lideratges, ni la capacitat d’atracció del nou projecte. Mas va tornar a jugar fort, i es va estavellar.

Víctima de Puigdemont

Quan Puigdemont es va convertir en el president legítim a l’exili, l’estrella d’Artur Mas es va començar a apagar. Tot i que el seu nom encara apareixia en certes travesses i en sobretaules de persones molt influents, ell no es va veure amb cor ni de jugar al nou joc que plantejava el nucli puigdemontista ni tampoc d’enfrontar-s’hi. Des d’aquest punt de vista, quedar-se al PDECat es pot veure com una última equivocació o com un darrer acte de dignitat i coherència. La del que un dia va tocar el cel amb els dits i avui, des de l’extraparlamentarisme més humiliant, deambula recollint els trossos trencats d’aquell mirall refulgent que un dia va ser CiU preguntant-se: ¿en quin moment la vaig espifiar?

stats