BarcelonaLa batalla de l'amnistia es juga en diferents fronts i el dictamen formulat avui per l'advocat general de la UE en què avala l'amnistia i només posa pegues al calendari d'aplicació suposa un bàlsam per als seus dos principals impulsors, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, però en sentits diferents. La batalla de Sánchez és contra el PP i la magistratura i la de Puigdemont és contra els que encara no li perdonen la investidura del president socialista espanyol i li reclamen que faci saltar pels aires la legislatura espanyola.
L'aval de la UE a l'amnistia desactiva bona part dels arguments del PP contra la llei, però no evitarà les maniobres dilatòries del Suprem. I en un moment de màxima debilitat parlamentària, la notícia ha estat acollida gairebé amb eufòria per un executiu que es va jugar tota la legislatura a la carta de l'amnistia. Segurament sense ser-ne conscient, Dean Spielmann acaba de posar més gasolina en el dipòsit de Pedro Sánchez, que insisteix en voler aguantar dos anys més a la Moncloa.
Pel que fa a Puigdemont, resulta significativa la seva defensa dels canvis introduïts en la llei d'amnistia a proposta de Gonzalo Boye, que hem de llegir com una justificació més àmplia de tota la seva estratègia negociadora. L'expresident català necessita presentar-se com un estadista, com algú que practica alta política amb un grau de sofisticació més elevat que el que traspua la seva portaveu al Congrés, i que té en l'estratègia jurídica dissenyada per l'advocat xilè el seu epicentre. I davant del perill més que evident que el Tribunal Europeu de Drets Humans avali la sentència del Procés del Tribunal Suprem, era imprescindible que abans avalés també la llei d'amnistia, que finalment acabarà sent el gran trumfo de Junts en aquesta legislatura (malgrat que ERC també la reclama com a pròpia).
En resum, Sánchez i Puigdemont reben alhora oxigen des de Brussel·les just en un moment en què la seva relació passa pel moment més baix. Per al PP és una altra oportunitat perduda de fer descarrilar la legislatura, malgrat la sobreactuació a xarxes dels seus representants per convertir unes objeccions puntuals en una desautorització global de la llei.
