La infanta que "mirava cap a una altra banda": 14 arguments del jutge que imputa Cristina

El jutge veu indicis de criminalitat en l'activitat de la infanta i diu en la interlocutòria que és l'única de la trama que no s'havia imputat

El jutge del cas Nóos, José Castro, ha tornat a imputar aquest dimarts la filla del rei d'Espanya, la infanta Cristina de Borbó. Aquestes són les 14 claus de la interlocutòria que ha emès el magistrat:

1. La infanta és sòcia, en un 50%, de la societat Aizoon, juntament amb Iñaki Urdangarin. A la vegada, Aizoon forma part de la xarxa de societats pantalla que Urdangarin i el seu soci, Diego Torres, van crear –amb participació de les seves respectives esposes en alguns casos– per tal de canalitzar els fons que ingressaven a l'Instituto Nóos, entitat que, com que no tenia oficialment ànim de lucre, no podia tenir beneficis. Per això van crear un sistema perquè aquests beneficis arribessin a les seves mans. L'Instituto rebia fons públics procedents, majoritàriament, del Govern Balear i de la Generalitat Valenciana, que van acabar a les societats pantalla. En aquest punt, Castro critica l'informe d'Hisenda en el qual es parla de l'entramat de societats que es va crear a l'entorn de Nóos i els membres que en formaven part, deixant-se el nom de la infanta Cristina. Aquest grup de societats van arribar a fer factures per valor de 8 milions d'euros per buidar l'Instituto Nóos.

2. El jutge Castro enumera un llistat de despeses personals que Urdangarin i la infanta Cristina van fer amb càrrec a Aizoon, entre els quals hi havia viatges, serveis per a aniversaris i altres festes, cursos per a Urdangarin i Cristina –fins i tot un de salsa–, o l'equipament de l'anomenat palauet, entre d'altres despeses. El jutge destaca que aquestes despeses no es van fer constar mai en el compte de resultats d'Aizoon, sinó que simplement s'anaven fent, de manera que no es comptaven mai com a rendiments de capital immobiliari a la declaració de la renda d'Urdangarin i de la infanta –tal com haurien d'haver fet–. A més a més, les despeses reduïen la base imposable per a l'impost de societats.

3. La declaració del notari davant el qual es va constituir Aizoon, en el sentit que la participació de la infanta, amb un 50%, es feia com a garantia "per tenir un escut davant Hisenda", és una afirmació que necessita ser contrastada. Castro assegura que per verificar si això és fals o no és imprescindible demanar explicacions a Cristina de Borbó.

4. És cert que l'administrador d'Aizoon era Urdangarin, però ell i Cristina n'eren socis al 50%, contractaven personal domèstic a través de la societat, tenien el domicili a la seva residència, compartien targetes i carregaven despeses personals a Aizoon. Segons Castro, els presumptes delictes fiscals que es podrien imputar a Urdangarin difícilment es podrien haver comès sense el coneixement i l'aquiescència de Cristina, "tot i que mirés cap a una altra banda". El jutge creu que hi ha indicis que "hi va col·laborar activament". A més, Castro esmenta que el 2006 –al març Cristina va abandonar la vocalia de Nóos– hi havia ja preguntes parlamentàries sobre els negocis d'Urdangarin i la clara voluntat d'ocultar que ella utilitzava fons d'Aizoon.

5. La infanta firma en la presumpta simulació d'una venda d'accions per part d'Urdangarin d'una societat a la qual ell prestava serveis. Urdangarin també va utilitzar Aizoon per cobrar serveis que ell personalment oferia a empreses o simulava que oferia. Cristina, diu Castro, "s'hauria prestat a fer que Aizoon servís de bastida imprescindible per a la comissió de delictes fiscals que s'estan investigant", hagin estat comesos per Urdangarin o per la societat. Cristina podria incórrer en responsabilitat com a persona partícip.

6. Aizoon es va nodrir amb fons rebuts per factures girades a favor de l'Instituto Nóos i també d'ingressos procedents d'entitats privades a les quals suposadament Urdangarin va donar serveis. Els fons es van anar acumulant, no es van repartir beneficis i sí que hi va haver constantment despeses a càrrec del matrimoni. La fungibilitat dels diners fa impossible determinar si Cristina va gastar els de procedència lícita o il·lícita, i aquí s'apunten els indicis d'un presumpte blanqueig de capitals i la necessitat de demanar-li explicacions.

7. Cristina de Borbó va ser vocal de l'Instituto Nóos i és l'única, de tots els membres, que no havia estat citada a declarar com a imputada.

8. En la causa de Nóos s'han imputat ja 42 persones i en cap cas no s'ha fet una motivació tan extensa com la que es reclama per a la infanta. Unes exigències que s'eleven a l'absurd. Castro arriba a dir que per citar-la se li exigeixen quasi proves de càrrec condemnatòries que, de cap manera, no poden ser-hi en aquest moment, "quasi un tractat de dret processal", diu en un passatge de la interlocutòria. Castro reitera que aquesta citació està ben lluny de ser una sentència ni suposa cap restricció de drets.

9. Castro retreu a la defensa de la infanta que "constantment s'oposi a un tràmit tan simple com és el que la seva patrocinada comparegui per declarar".

10. El magistrat considera que la infanta va obtenir un benefici personal i que el jutjat instructor de la causa ha de saber de primera mà la seva opinió i escoltar les seves explicacions. Castro diu que és absurd que, per un tràmit que es compta per milers en els jutjats, en aquest cas s'obligui a obrir un debat "a priori i no a posteriori" sobre la culpabilitat o innocència de la persona afectada. En aquest moment, insisteix Castro, no s'ha de calibrar si hi ha indicis per acusar-la o obrir judici contra ella només per prendrer-li declaració com a imputada.

11. Castro afirma que anticipar en aquest moment que Cristina desconeixia les activitats del seu marit i soci i la transcendència penal que això pot tenir o no per a ella "és tan precipitat com afirmar inexorablement el contrari". Per això, l'únic que es vol és cercar la seva explicació "sobre indicis objectius de criminalitat" que hi ha en aquests moments. Castro també afirma que després de la seva declaració pot passar de tot, que continuï imputada o no.

12. Castro es defensa de la insinuació del fiscal que cita com a imputada Cristina de Borbó "per ser qui és". Ho nega rotundament i explica que, si fos així, si realment volgués "a tot preu" que la infanta comparegués, no hauria suspès la primera declaració quan Cristina va recórrer davant l'Audiència, ni ara, per exemple, fixaria una data suficientment llunyana –8 de març– perquè si presenta recurs i l'Audiència l'accepta finalment no es produeixi la imputació.

13. Finalment, Castro diu que si s'insinua un tractament desigual, aquest hauria estat en benefici de la infanta, ja que fins ara no havia estat imputada, a diferència de l'esposa de Diego Torres, i tampoc no es van fer escorcolls en el seu domicili –com sí que es van fer en el de Torres–. Al retret que s'ha investigat Aizoon i no altres societats pantalla del matrimoni Torres-Tejeiro, Castro contesta que això no vol dir que no es faci més endavant.

14. Fins i tot en el cas que l'Audiència estimés, en la resolució d'un eventual recurs, que no hi ha indicis per imputar la infanta Cristina –cosa que el jutge diu que confia que sigui improbable–, Castro entén que Cristina de Borbó, sense incórrer en delicte, es podria haver beneficiat del que altres persones han obtingut il·lícitament; és el que es diu participació a títol lucratiu, que implica l'obligació de restituir allò de què un s'ha beneficiat, "fet que obligaria a brindar a aquesta persona la possibilitat d'escoltar la seva versió respecte del tema, fet que constitueix un reforç afegit a la necessitat de citar Cristina de Borbó perquè declari com a imputada".

Més continguts de