Política 31/01/2021

CDC, el pal de paller que ja no existeix

Convergència, ja dissolta, es va fundar el 1974 en una reunió clandestina a Montserrat

3 min
Imatge de  la signatura del pacte entre CDC i Esquerra Democràtica, de Ramon Trias Fargas, per concórrer a les eleccions del 1977.

BarcelonaEl 17 de novembre de 1974, aprofitant el 75è aniversari del FC Barcelona i l’aplec de penyes culers a Montserrat, una setantena de persones es trobaven de forma clandestina en una sala del monestir per donar forma a Convergència Democràtica de Catalunya. Entre elles hi havia, òbviament, Jordi Pujol i Soley, a més de perfils que anaven des de la democràcia cristiana de Josep Miró i Ardèvol i Anton Cañellas (Unió Democràtica de Catalunya) fins a Joan Carrera i Josep Castaño d’Acció Catòlica Obrera, passant per l’advocat Miquel Roca, que provenia del FOC, de tendència socialista. La trobada havia estat dissenyada a l’estiu a Premià de Dalt, com explica Pujol al periodista Manel Cuyàs en el seu primer volum de memòries, Història d’una convicció (1930-1980).

Aquell agost Pujol va convocar Miquel Sellarès, Joaquim Ferrer, Jaume Casajuana i Miquel Esquirol -dirigents que es movien en el seu entorn- per organitzar el conclave de Montserrat, per passar del que ell anomenava fer país a fer política. El nou partit havia de reunir sensibilitats de la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme -aportat per Esquerra Democràtica, de Ramon Trias Fargas-, els grans corrents de la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial. “Hem de fer una convergència de persones i de grups de centre i centreesquerra”, va solemnitzar Pujol a la trobada de Montserrat, segons explica Sellarès en una conversa amb l’ARA, i descartava així integrar-se en un partit ja existent com volia Unió, que pretenia ser el partit paraigua. L’historiador Joan B. Culla matisa que la trobada a Montserrat va ser més aviat una “litúrgia”, ja que la feina de fundació es faria més tard, el 1975, quan en una conferència a Esade Pujol exposaria per primer cop l’ideari de Convergència.

La imatge de Vicens Vives

La nova formació havia de reunir sensibilitats ideològiques diferents, però amb el fil conductor de la “reconstrucció nacional” de Catalunya -que no la independència-. Pujol s’emmirallava en la metàfora de l’historiador Vicens Vives: “Si esgarriem un joc de cartes sobre una taula [...], la majoria queden apilonades al centre de la taula. Si les travesses amb una agulla, les enfilaràs gairebé totes”. Les cartes del piló, explica Pujol en les seves memòries, són “Catalunya i la seva gent” i l’agulla que les travessa és una “idea, un sentiment i un projecte de país”. Per a Pujol l’agulla era el catalanisme, del qual CDC volia ser la casa gran. O el pal de paller, l’altra imatge que utilitzava per explicar la necessitat d’un partit que ocupés el “terreny central”.

Com es veurà més enllà del 1974, la de Pujol va ser la fórmula de la Coca-Cola per construir una hegemonia que va situar-lo vint-i-tres anys a la presidència. Amb una recepta: autogovern i col·laboració amb l’Estat. CiU va guanyar amb Pujol totes les eleccions al Parlament des del 1980 fins al 1999, quan es va retirar.

El declivi i la fi

Malgrat guanyar, l’inici del declivi de CiU ja es fa evident aquell 1999 -primera en escons, però per darrere del PSC en vots- i va seguir amb l’arribada d’Artur Mas, vencedor de les eleccions del 2003 i 2006 però fora del Govern. El desgast del poder i els casos de corrupció van erosionar el partit -ara ja condemnat per finançament irregular i investigat pel 3%-. El 2010 es produeix el miratge de la revifada amb la victòria de Mas a les eleccions amb 62 diputats: va aconseguir sumar gent descontenta amb el tripartit. La dinàmica ascendent, però, es trunca el 2012 amb la pèrdua de 12 escons, en plena crisi econòmica i quan Mas ja ha fet l’aposta independentista, i l’enfonsament moral definitiu de la nau arriba el 2014 amb la confessió de Pujol de la deixa a Andorra.

En aquell moment, els dirigents de CDC s’embranquen en una refundació que els porta a dissoldre el partit i a fundar el PDECat. Una fundació fallida -es fa més petit- que es produeix en paral·lel a un nou lideratge: Carles Puigdemont. Ell, tot i militar a CDC des dels vuitanta, creu que després de l’1-O i l’exili cal un nou instrument deslligat del PDECat i inaugura JxCat, que no reivindica el passat convergent.

El 14-F s’enfronten: Àngels Chacón batalla per entrar al Parlament i Laura Borràs per guanyar. I encara hi haurà la papereta del PNC, fundat per antics militants de CDC. Ara bé, cap d’ells, tornant a Vives, serà l’agulla que travessa la majoria de cartes de la societat catalana.

stats