Ana Rivero: "Al Congrés hi ha hagut secretisme amb l'assetjament sexual"

Madrid"Ànims, Alberto. (Riures.―Aplaudiments)". Així consta al Diari de Sessions del Congrés un dels moments estrella de l'últim cara a cara entre el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Mentre passava, en una taula al centre de l'hemicicle, dues dones prenien notes a tota velocitat atentes a qualsevol gest o comentari pronunciat pels diputats. Al bell mig de l'acció, però alhora lluny del focus. "Som els grans desconeguts", constata Ana Rivero (Madrid, 1954), sobre el cos de redactors taquígrafs i estenotipistes de les Corts Generals. Rivero n'ha format part durant 50 anys i ho relata al llibre Luz y taquígrafa (Plaza & Janés).

Va entrar com a taquígrafa al Congrés quan encara vivia Franco i s'ha jubilat durant la presidència de Sánchez.

— Sí, he tingut la sort de veure com ha canviat Espanya a través del parlamentarisme. He vist passar 17.500 oradors per davant meu. Vaig entrar amb unes Corts franquistes quan no eren diputats sinó procuradors. Després va passar la Constitució, els Estatuts d'Autonomia, dos reis, set presidents, quinze legislatures, una pandèmia...

Al llibre parla amb nostàlgia dels debats que hi havia durant la Transició. Ha empitjorat el nivell de la classe política?

— Cada cop les legislatures són pitjors. A banda dels insults, el llenguatge és més pobre. No tenim un parlamentarisme de qualitat, de profunditat.

Quan hi ha expressions molt pujades de to la presidència del Congrés us demana retirar-les del Diari de Sessions. S'ha de fer cada cop més?

— Amb Ana Pastor [presidenta de 2016 a 2019] va ser el desastre. I ara a tots els plens hi ha un mínim de tres o quatre retirades de paraula. És una bogeria. Però realment no es retira. Ho posem entre claudàtors i en cursiva. A peu de pàgina indiquem que s'ha retirat. És simbòlic.

A quins diputats heu hagut de retirar més coses?

— A Gabriel Rufián, a Vicente Martínez Pujalte, a Pablo Iglesias... Quan donen la paraula a certs diputats, com ara passa amb Cayetana Álvarez de Toledo, saps que pot haver-hi brega. I has d'estar molt pendent de l'ambient. També apuntem els crits, les queixes.

¿Recorda algun cas que hagi estat especialment difícil de transcriure?

— Hi ha diputats indesxifrables. Joan Tardà era tela marinera. El problema no és quan parlen de pressa sinó quan no acaben les frases, canvien de tema, perden el fil conductor i després has de donar forma a la transcripció. També costava amb Miguel Ángel Moratinos o Cristina Almeida.

Vostè ha viscut l'intent de cop d'estat del 23-F des de dins. ¿És el moment més tens que recorda?

— A mi em va agafar a la porta de l'hemicicle. No em deixaven passar. Vam estar dues hores incomunicats al despatx dels taquígrafs. S'hi va colar un guàrdia que va entrar per un lavabo que ens connecta amb l'hemicicle sense saber on anava. [Els colpistes] no tenien ni idea de qui érem. Però en aquell moment jo estava molt tranquil·la. El que vaig viure amb molta tensió va ser la comissió d'investigació dels atemptats de l'11-M. Nosaltres mai fem gestos, ni tan sols si algun diputat diu alguna cosa graciosa. En la compareixença de Pilar Manjón, que va perdre un fill, em van saltar les llàgrimes i vaig haver d'abaixar el cap. No me n'oblidaré mai d'aquell moment.

Quan vostè va entrar al Congrés no hi havia pràcticament cap dona. Com ho va viure?

— Els primers anys van ser durs perquè era un món d'homes. La primera dona taquígrafa va entrar durant la Segona República i es va haver d'exiliar. La següent va entrar el 1968 i ho va passar molt malament. Ara el cos s'ha feminitzat i això ha fet que la feina s'hagi racionalitzat perquè al principi les condicions laborals eren brutals.

Dedica un capítol a l'assetjament sexual. Diu que el cas Errejón ha obert la caixa dels trons.

— Ara que ja no soc dins ho puc explicar. Fins ara feia l'efecte que el Congrés és una institució angelical a la qual no han afectat els problemes de la societat. El que passa és que no s'ha destapat mai. Hi ha hagut secretisme i obscurantisme.

Vostè relata haver patit diversos episodis en primera persona.

— El primer és de fa 40 anys i el diputat ja és mort. I en fa 24, una persona molt important amb qui prenia un cafè un cop al mes. Un dia em va voler dur al Museu del Prado. Mentre miràvem un quadre de cop em va empènyer contra la paret i va començar a tocar-me i a fer-me petons. Li vaig donar una puntada de peu i vaig sortir corrent. Ara segur que l'hauria denunciat. Però tampoc soc cap heroïna i encara que fos funcionària i que no em podien fer fora, m'haurien pogut fer la vida impossible.

Quin futur augura a la seva professió ara que hi ha eines de transcripció amb IA?

— La intel·ligència artificial és meravellosa, però sense un ésser humà no captes l'ambient, no saps què està passant. Li dono uns altres 200 anys.