Crisi d'identitat a la dreta: així s'està radicalitzant el votant moderat
Els experts apunten a una desorientació dels partits conservadors tradicionals davant l'ascens de l'extrema dreta
BarcelonaL'auge de l'extrema dreta està posant contra les cordes els conservadors europeus a tot Europa. A França, Reagrupament Nacional guanya terreny als macronistes, mentre Giorgia Meloni governa Itàlia i aconsegueix esquivar el cordó sanitari de socialistes i conservadors a Europa. A Alemanya, la CDU aguanta aplicant el veto a l'extrema dreta, però Alternativa per a Alemanya guanya múscul al territori amb el suport de Donald Trump a l'altra banda de l'Atlàntic. A Espanya, el PP pacta amb Vox per arribar al poder i Isabel Díaz Ayuso aconsegueix majories absolutes amb un discurs que s'acosta a algunes de les posicions dels de Santiago Abascal. A Catalunya, hi ha qui ja acusa Junts de fer el mateix amb Aliança Catalana per evitar una fuga de vots cap als de Sílvia Orriols a les properes eleccions, tal com indiquen els sondejos. A tot Europa, doncs, la dreta tradicional veu com formacions antisistema els disputen bosses d'electorat que durant molts anys han donat per descomptades. El votant moderat de dretes és un animal polític en perill d'extinció?
"El centredreta està immers en una crisi d'identitat. Les receptes i la visió de futur que defensaven han fracassat", exposa el professor d'història contemporània de la UAB Steven Forti. Aquesta desorientació es veu agreujada pel context d'inestabilitat política global i els canvis tecnològics profunds que estan transformant les societats occidentals, a les quals no són capaços d'oferir una resposta. Els partits d'extrema dreta ho fan, però des d'una visió "simplista", i sense enfrontar-se al desgast d'haver governat. "La crisi del centredreta no és de vots, sinó de projecte polític", matisa Forti. Els resultats de les eleccions europees del 2024 ho posen de manifest: els populars continuen sent la primera força a l'Eurocambra, amb 188 de 720 escons. Aquesta, però, és una hegemonia "fictícia", sosté l'historiador, perquè partits com els populars espanyols o els eslovens (afins a Viktor Orbán) estan entregats a un procés "d'ultradretanització". Per contra, les forces d'extrema dreta van créixer només un 2% a les darreres europees (ara, són el 25% de la cambra).
Què hi ha a darrere d'aquest gir? El veredicte dels experts consultats per l'ARA és clar: no hi ha ni una sola causa que l'expliqui, perquè la situació de cada país és diferent, però sí algunes tendències globals. El catedràtic de ciència política de la UdG Salvador Martí i Puig n'apunta un parell: el "descens social" que s'ha anat coent al llarg dels últims 15 anys i la "laminació de la societat", amb un triomf dels discursos individualistes a les xarxes que va en detriment de l'associacionisme o dels espais de socialització política. Això últim inclou els partits, que han vist caure les seves dades d'afiliació.
Un pacte generacional trencat
Aquest còctel ha trencat els consensos sobre els quals socialdemòcrates i cristianodemòcrates havien aixecat el projecte europeu: "Els joves viuen pitjor que els seus pares i perceben que s'ha trencat un pacte", resumeix Martí. L'extrema dreta s'ha valgut d'una pinça peculiar per impulsar-se: aquest votant jove, precaritzat, i amb un perfil més aviat masculí, i unes elits que n'han sabut treure profit. Aquesta aliança tipus "sandwich", com la descriu l'expert, es veu en les bases de Reagrupament Nacional, però també als Estats Units i a l'Amèrica Llatina, on Bolsonaro, Bukele o Milei s'han convertit en símbols d'aquest discurs "neoreaccionari". Martí sosté que l'espai del centredreta moderat existeix i que té votants, sobretot entre la classe mitjana, però també alerta que el continent americà marca el compàs del que passarà d'aquí deu anys a Europa.
Forti, coordinador del llibre Mitos y cuentos de la extrema derecha, assenyala dues altres possibles causes que expliquen la tendència a l'alça de l'extrema dreta: el primer, la reacció d'un sector de vot conservador a avenços en l'agenda feminista o LGBTI; i, el segon, la crisi de confiança en la democràcia liberal, amb casos de corrupció que han afectat també aquests partits (com pot ser el cas de la Gürtel a Espanya). Però els camins que poden empènyer un votant moderat cap a la radicalització són tan diversos com cada casuística: hi ha estudis que demostren que a Milà, per exemple, el desplegament de limitacions en la circulació de cotxes ha generat una resposta reaccionària, subratlla el politòleg i professor de la UPF Toni Rodon.
El mal del descontentament
El descontentament o la insatisfacció són impulsos que també guien els "votants orfes", que senten que els partits tradicionals no donen respostes als seus problemes, i que troben en les paperetes de l'extrema dreta una manera d'exterioritzar aquest "vot de càstig". Així ho descriu Rodon, que assenyala que part del vot a l'extrema dreta també ve de l'abstencionisme —així ha passat, per exemple, amb S'ha Acabat la Festa, el partit d'Alvise—. En aquest sentit, tant Rodon com la majoria dels experts consultats subratllen que la crisi del 2008 també va causar un daltabaix en el tauler polític a partir del 15-M i el naixement de forces com Podem però també Ciutadans. De la mateixa manera que aleshores els socialdemòcrates van veure com els creixien uns competidors forts a la seva esquerra, ara els conservadors en tenen un (o fins i tot dos) a la dreta.
El naixement i la projecció d'aquests nous partits és clau per entendre l'ascens de la radicalitat política dins de l'espai conservador. "No és una qüestió de demanda, sinó d'oferta. De potencials votants de l'extrema dreta sempre n'hi haurà, però cal una oferta per mobilitzar-los", argumenta Héctor Sánchez Margalef, investigador principal del Cidob. Assumint les agendes de les extremes dretes, però, els partits conservadors no aconsegueixen aturar el cop, perquè els votants acostumen a preferir "l'original a la còpia", destaca. Quan els partits de centredreta en societats polaritzades poden escollir, escullen l'extrema dreta, a diferència del que passa en països en què les fórmules de "gran coalició" sí que s'han posat en pràctica, com a Alemanya o Portugal. Però això no sempre els beneficia electoralment i, a més, té efectes secundaris (i perniciosos) en les percepcions del seu electorat. L'exemple paradigmàtic d'això és la immigració, tal com explica Gemma Pinyol-Jiménez, directora de polítiques migratòries a Instrategies i professora associada de la UAB.
"Els estudis ens diuen que hi ha molt poca gent que voti pel tema migratori. Sí que diuen, en canvi, que canvien de posició quan el seu partit canvia", explica Pinyol, que ressalta que l'extrema dreta, però també els que compren el seu marc, ha acabat construint la immigració com a "problema". De la nova onada d'extremismes a Europa en constata el perfil "nativista", una posició que no rebrotava des d'abans de la Segona Guerra Mundial però que tampoc no és nova. Per a Pinyol, també investigadora associada del GRITIM-UPF, el gran problema de la democràcia cristiana és que no sap diferenciar-se dels posicionaments que fan de la immigració el "boc expiatori" de tots els problemes, sense aportar cap "proposta realista". Tampoc els socialdemòcrates, sostenen, estan sent capaços d'oferir un discurs alternatiu, ni en llocs com el Regne Unit i Dinamarca, i polítiques coherents amb els valors de la solidaritat i el respecte als drets humans.
