Cap de PolíticaAquest any alguns s’estalviaran l’enèsim exercici de contorsionisme per mirar cap a un altra banda i no veure la imatge de centenars de milers d’independentistes omplint un cop més els carrers. El coronavirus provocarà el que fins ara no havien pogut aconseguir ni la repressió, ni la divisió independentista, ni el cansament: interrompre la tradició de manifestacions massives a Catalunya per la Diada. Un parèntesi forçat que restarà caràcter reivindicatiu a la jornada però que és una oportunitat per a una Diada més reflexiva en què el sobiranisme abordi definitivament el debat pendent sobre l’estratègia a seguir a partir d’ara.
Perquè, malgrat tot, la reivindicació persisteix. I persistirà avui tot i els carrers buits. Ho demostren una rere l’altra totes les enquestes, que apunten a la consolidació d’una majoria independentista al Parlament, que podria fins i tot per primer cop superar el llindar del 50% dels vots. La gent hi és i espera respostes enmig de la desorientació en què està el moviment des del vertigen de la tardor del 2017 i la duresa de la repressió posterior. Per això és més oportú que mai el debat organitzat per l’ARA, en què els partits sobiranistes que han mostrat la seva predisposició a presentar-se en solitari a les pròximes eleccions aborden obertament les fortaleses i les debilitats del moviment. I, més important, posen sobre la taula les seves cartes pel que fa al diàleg, la confrontació, les majories necessàries, la unitat estratègica i el referèndum.
L’hora de la clarificació
La remodelació del Govern duta a terme pel president de la Generalitat, Quim Torra, fa una setmana ha restat pressió electoral a la Diada, però l’horitzó d’unes noves eleccions a Catalunya continua ben present de la mà del Tribunal Suprem. D’aquí també la importància que el sobiranisme comenci a parlar amb claredat del seu projecte. El factor emocional que va presidir les eleccions del 21-D, el 2017, ha de donar pas ara a uns comicis en què prevalgui el debat sobre les propostes de cadascú. Toca parlar clar, sí. Entomar preguntes, sobretot les incòmodes, i donar respostes.
Parlar clar, sí. I també escoltar-se. Perquè de res serveix concretar la teva proposta si a l’altra banda no l’atenen. I això val de portes endins del moviment sobiranista -tots els participants en el debat admetien que el dogmatisme i els retrets entre aliats no ajuden en res- però també de portes enfora. El govern espanyol encara no ha posat sobre la taula la seva proposta concreta. La taula de diàleg -que ara treballa per tornar a reunir-se- està coixa si l’Estat no hi porta el seu projecte clar i definit sobre com vol resoldre un conflicte que continua acumulant carpetes. Ahir el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona va deixar a les portes del judici una trentena de càrrecs i excàrrecs del Govern i empresaris pels preparatius de l’1-O, i els líders independentistes aviat compliran tres anys a la presó sense que, en el cas dels interns de Lledoners, ni tan sols se’ls hagi deixat continuar gaudint d’un tercer grau que els hauria permès, per exemple, poder tornar a participar avui a la tarda en els actes de la Diada més estranya.
