De què depèn que Vox segueixi creixent
MadridLa primera part del cicle electoral iniciat a Extremadura i continuat a Aragó no ha tingut cap aspecte positiu. D’entrada, no ho ha estat per a la ciutadania, en la mesura en què no ha servit per facilitar la formació d’equips de govern que estiguin a punt de començar una nova etapa de gestió amb cert entusiasme i projectes concrets. La gent ha votat com ha considerat, naturalment, i l’objecte d'aquestes observacions no és incórrer en l’error de censurar la comunitat pel veredicte de les urnes.
Però cal constatar que la partida no s’ha iniciat bé, que amb el resultat d'aquesta tirada de daus ningú pot cantar victòria. Si ho anem mirant partit per partit, ni tan sols Vox pot pensar que la seva pujada, indiscutible, li garanteixi un futur determinant en la política espanyola. Cal recordar les expectatives que va aixecar Podem en els seus inicis. Es tracta d'una força política que ara intenta sobreviure envoltada d’altres peixos de la mateixa mida relativa i que no acaben de decidir si els convé nedar junts i en quina direcció. Podem va arribar a tenir al voltant de cinc milions de vots. Ciutadans va estar en una situació similar, i en aquests moments ni tan sols té aigua en la qual moure la cua.
Es comprèn, en tot cas, que l'increment de vot de l’extrema dreta provoqui més preocupació que la causada per la irrupció de Ciutadans i Podem en moments de crisi dels dos grans partits estatals, qüestionats per l’onada de l’antibipartidisme. Les d’Albert Rivera i Pablo Iglesias eren organitzacions que venien a corregir el sistema, però difícilment a modificar-lo de manera radical. Tot i que uns demanaven, per exemple, la supressió del concert basc, i uns altres nacionalitzar entitats bancàries. Vox, en canvi, sí que pretén més mutacions que en molts aspectes obligarien, per coherència, a revisar la Constitució, fet que posa en perill el manteniment d’alguns dels drets fonamentals que proclama. I també la supervivència de la mateixa estructura de l’Estat, sobretot pel que fa al model autonòmic.
No hi ha dubte que el PP se l’ha jugat força amb aquestes crides a les urnes. Només cal veure com s’està comportant Vox, que, per un costat, reclama càrrecs i, en definitiva, tocar poder i, per l'altre, no fa res per avançar ràpidament en les negociacions. Més aviat sembla que no tenen cap pressa, que volen esperar a veure què passa a Castella i Lleó –propera etapa electoral, el 15 de març– abans d’assumir cap mena de responsabilitat executiva. La presidenta extremenya en funcions, Maria Guardiola, té motius per estar nerviosa.
En certa manera, s’està repetint la història de les anteriors eleccions autonòmiques. Ella no volia pactar amb Vox, la van obligar a rectificar des de la direcció del partit, i ja es va veure el fracàs d’aquella coalició. Vox va preferir sortir dels governs autonòmics. L'extrema dreta li farà ara suar tinta, després d'haver passat de 5 a 11 diputats. La qüestió és fins a quin punt aquest resultat, i el d’Aragó –on l'extrema dreta ha passat de 7 a 14 escons–, es traduirà en una etapa d’acció de govern, o si Vox optarà per jugar amb estratègies de desgast, atacant el PP tant o més del que persegueix els socialistes.
El precedent de Ciutadans
Tant en un cas com en l’altre, el partit d’Abascal s'hi juga molt. Quedar-se en l’agitació acabarà tenint sostre. Rivera es va equivocar quan no va acceptar la coalició amb el PSOE. Ara sembla mentida, però el fet és que en alguns moments el PP va arribar a veure el líder de Ciutadans com una seriosa amenaça per a la seva continuïtat com a principal força aglutinadora del vot del centredreta.
Menciono això perquè, tot i considerar que l’ascens de Vox interpel·la el conjunt de les forces polítiques, les experiències dels darrers anys permeten comprovar que les pujades més o menys espectaculars d’altres partits no els han col·locat definitivament en una posició sòlida. Sé que les incerteses de la política internacional, el creixement de l’extrema dreta en diversos països, la presidència de Trump i altres factors globals fan pensar que Vox pot tenir expectatives d’anar escalant posicions. Però també crec en fenòmens reactius, sobretot si s’equivoca en el seu joc de cartes. Pesem en les recents eleccions a Portugal, per exemple.
Per què puja Vox?
És veritat que cada país té les seves circumstàncies i dinàmiques. Pel que fa a Espanya, està contrastat que entre la gent jove Vox ha guanyat terreny per moltes raons, des de la precarietat laboral fins a la gran dificultat per accedir a l'habitatge, passant per la inflació i els baixos salaris. El que discuteixo és que aquests factors hagin determinat una fractura social, en especial entre generacions. La democràcia i els drets que garanteix es troben a faltar molt quan no es poden exercir. Per saber-ho, no és condició indispensable haver conegut el franquisme per pròpia experiència. Reconec que decisions com la regularització de mig milió d'immigrants poden crear controvèrsia, en especial si no es fa cap esforç d'explicació i justificació. Podem estar en una etapa de transició, i això no vol dir que doni per fet que l’evolució de la vida política i institucional espanyola –tampoc la catalana– hagi pres un camí de regressió irreversible.
Tots hem vist pujades i estancaments, i també caigudes en picat. El que hagi de passar en el quadre polític espanyol està sobretot en mans del PSOE i el PP. La història democràtica del país confirma que han tingut i tenen un lideratge compartit. Disputar-se el poder fins a l’extenuació és el que més pot ajudar el creixement de l’extrema dreta. No censuro la decisió que ha pres Felipe González: votarà en blanc si Pedro Sánchez torna a presentar-se. Però sí que crec que està fora de joc.
Entenc que té una discrepància política amb la direcció socialista i el seu líder, al qual ha qualificat de “puto amo”. Encara que González pugui pensar que amb ell a la Moncloa l’evolució de Catalunya en els darrers anys hauria estat diferent i no hauria arribat tan lluny. Però la retirada del vot al seu partit no tenia per què explicitar-la. Amb Feijóo el problema és diferent. D’una banda, hauria de ser capaç de definir un projecte alternatiu. De l'altra, ha d'entendre que Vox no es conformarà a ser un complement. Arribar a la Moncloa amb l’extrema dreta penjada del braç sí que li impediria dormir més d'una nit.