MadridL'atac dels Estats Units i Israel a l’Iran ha donat a Pedro Sánchez una oportunitat per tornar a connectar amb un ampli segment de l’electorat espanyol. Però no és aquesta l’única raó per la qual ha optat per aquest camí. Aviat han començat les especulacions sobre l’oportunisme de la decisió del govern i el seu president. S’ha considerat inclús la hipòtesi d'una triple convocatòria a les urnes, que faria coincidir les autonòmiques d’Andalusia, el mes de juny vinent, amb una anticipació de les generals i les catalanes. Són càlculs prematurs. Tal com va la legislatura –sense possibilitats d'aprovar pressupostos ni d'impulsar reformes importants que requereixin la tramitació de projectes de llei–, seria lògic que Sánchez aprofités la primera oportunitat en què tingués alguna expectativa favorable de passar una nova revàlida electoral. Però haurà d’anar amb compte, perquè en moments d’un escenari bèl·lic i de molta incertesa i inestabilitat pel qüestionament de la legalitat internacional, es fa més difícil preveure els moviments electorals. També, l’opció que ha pres ara el líder socialista obeeix a la seva versatilitat per fer de la necessitat virtut, expressió que ell mateix va utilitzar en el comitè federal del seu partit per justificar la llei d'amnistia als líders independentistes catalans.
La necessitat neix en aquest cas de l’inici d'una guerra sobre la qual és inevitable i imprescindible prendre posició. La virtut, en canvi, consisteix en haver agafat un camí que respon a la història recent del país i les seves inclinacions majoritàries. Espanya no ha desenvolupat en aquesta etapa una tradició de participació en conflictes armats a l'estranger. Fa molt de temps de la pèrdua de l’imperi en què no es ponia el sol. De fet, els successius governs d’aquest gairebé mig segle de democràcia recuperada han tingut molta feina per ser persuasius cada cop que s’han enviat tropes a l’exterior, destacant que es tractava d’operacions humanitàries o de vigilància i interposició entre parts enfrontades, com a garantia de preservació de la pau. La gran excepció va ser la presidència de José María Aznar, amb el suport a la guerra de l’Iraq i la intervenció a l’illa de Perejil per desallotjar un grapat d'efectius de la Guàrdia Reial del Marroc.
La foto de les Açores
Òbviament, van ser dos assumptes de naturalesa molt diferent, tot i que aquest últim s'hauria pogut complicar. El secretari d'Estat nord-americà del 2002, Collin Powell, solia dir que no acabava d'entendre la forta tensió acumulada en relació amb l’illa de Perejil, a la que es referia com “this stupid island”, expressió rotunda que s’entén prou bé sense traduir. Infinitament més seriós va ser el capítol del suport a la invasió de l’Iraq i la foto de les Açores, amb Aznar fent costat a George Bush i Tony Blair. Aznar va sintetitzar més d'un cop el sentit del seu suport a aquella guerra dient que el seu propòsit era “treure Espanya del racó de la història”. Però també en aquell cas, el govern nord-americà va actuar al marge de la legalitat internacional. El PSOE ho va saber aprofitar a fons. Zapatero ho hauria tingut més difícil per arribar a la Moncloa sense aquella involucració del govern del PP en la guerra de l’Iraq i sense els errors que van cometre els seus membres a l'atribuir a ETA els atemptats contra els trens d’Atocha, comesos per un escamot autoanomenat Brigades Abu Hafz al-Masri, vinculat a l'organització terrorista islamista Al-Qaeda. La detonació de deu motxilles carregades d'explosius en tres trens de Rodalies de Madrid van causar 191 víctimes mortals i 2.057 ferits.
Des de les files socialistes mai s'havia arribat tan lluny pel que fa a la intervenció de tropes a l'exterior. Ben al contrari, cada cop que es va plantejar una operació d'aquesta mena se sentien sobretot justificacions similars a les d'ara per explicar l'enviament d'una fragata a Xipre. Es tractava sempre d'intervencions de protecció, de caràcter en tot cas defensiu, i en funció dels compromisos internacionals d'Espanya, amb ple respecte a la legalitat. Quan l’Iraq va envair Kuwait, l’any 1990, el govern va tenir dificultats per justificar l'ús de les bases nord-americanes en les actuacions que es van emprendre per revertir la situació. Va ser així com el 1991 es va iniciar l’ofensiva anomenada “Tempesta del desert”, que es va duu a terme per una coalició internacional liderada pels Estats Units. El govern espanyol va dir sempre que la seva participació s'havia limitat al “suport logístic” prestat als americans amb l'ús de les bases d'utilització conjunta.
La distància amb Trump
Amb Sánchez a la presidència del govern, ara ni això. Esclar que hi ha una diferència substancial amb aquells fets dels anys 90. La invasió de Kuwait va ser condemnada pel Consell de Seguretat de l'ONU, que va reclamar la retirada de les tropes de l’Iraq en resolucions que no van ser ateses. Ara l’atac llançat pels Estats Units i Israel contra el règim iranià ha prescindit del marc legal de les Nacions Unides. Els riscos que assumeix Espanya serien les possibles represàlies. Trump ha actuat unilateralment, només en coordinació amb el govern de Tel-Aviv, que de la mà de Netanyahu fa anys que reclamava una acció radical per acabar amb l'amenaça d’un Iran en possessió de l'arma nuclear. Des d'Europa no s’havia recolzat una iniciativa d’aquesta mena, ni com a hipòtesi remota.
L’executiu espanyol ja havia estat molt crític amb Trump i Netanyahu pel que fa a la invasió de Gaza, subratllant la seva condemna als atemptats organitzats per Hamàs contra Israel. De la mateixa manera que ara destaca la seva condemna pel que fa al règim dels aiatol·làs i la sistemàtica vulneració dels drets humans a l’Iran. La posició del “No a la guerra” de Sánchez, en definitiva, li permet fugir de qualsevol imatge bel·licista i tallar, per aquesta via, qualsevol problema important amb els partits situats a la seva esquerra. Però no és una estratègia que s'hagi de llegir només en clau de política interior. És un compromís ètic pel qual pot pagar un preu elevat si el que vol és fer-se un lloc en el futur en l’àmbit internacional. El que cal és que Sánchez comparegui al Congrés per donar –com ja ha sol·licitat– explicacions exhaustives i provocar un debat en el qual tots hauran d’exposar quines haurien estat les seves alternatives.
