Deu anys sense Muriel Casals, l'artífex de la "revolució dels somriures"

BarcelonaFa deu anys que el sobiranisme enyora Muriel Casals, economista i activista independentista que, al capdavant d'Òmnium Cultural, va convertir-se en un dels símbols del Procés. Casals no va arribar a veure l'1-O perquè va morir més d'un any abans en un accident al topar amb una bicicleta, però el seu lideratge va ser clau en els esdeveniments que en van ser l'antesala, des de la consulta del 9-N fins a la llista de Junts pel Sí, de la qual va formar part. Coincidint amb els 10 anys de la seva mort, la seva figura ha estat reivindicada aquest dimarts en un homenatge organitzat per l'entitat que va presidir entre el 2010 i el 2015, que ha comptat amb la presència de familiars de l'activista i de nombrosos polítics com el president del Parlament, Josep Rull, els expresidents Quim Torra i Artur Mas, a més del secretari general de Junts, Jordi Turull, el diputat d'ERC Juli Fernàndez i el president de l'ANC, Lluís Llach.

"Va ser capaç de veure més lluny", ha defensat el president de l'entitat sobiranista, Xavier Antich, que ha assenyalat "la importància de l'esperança", com va transmetre Casals, també ara "en un moment en què tot convida al contrari". "La Muriel ens va ensenyar que l'únic futur que tenim com a poble és el que siguem capaços de construir plegats, a partir de la diversitat que ens uneix", ha etzibat.

Casals va néixer a Avinyó el 1945, filla d'un soldat republicà exiliat i d'una mestra francesa, que aviat es van traslladar a Sabadell. Els seus primers passos en política els va fer de la mà del PSUC i després a ICV, però després va virar cap al sobiranisme. Era professora del departament d’economia i història econòmica de la UAB, una formació que, segons els seus col·laboradors, es notava en la seva manera de treballar, "analítica" i "reflexiva". Així ho recorda Carme Forcadell, companya de batalla de Muriel Casals en aquella època en què totes dues es van convertir en les cares visibles de l'ANC i d'Òmnium Cultural, respectivament.

Forcadell i Casals es van conèixer a Sabadell, però no va ser fins que la que després seria presidenta del Parlament es va posar al capdavant de l'ANC que no van començar a compartir reunions i viatges. Forcadell en recorda especialment un, a Brussel·les, on totes dues anaven a explicar a Europa que el 9 de novembre del 2014 Catalunya votaria sobre la independència en un referèndum. Just abans de l'acte, van rebre una trucada del president Artur Mas, que els explicava que, finalment, el 9-N seria "una consulta". D'aquell episodi l'expresidenta del Parlament recorda la "decepció" que va suposar per a totes dues, que van cancel·lar una gira internacional que havien de fer per diversos països d'Europa per donar a conèixer el referèndum frustrat. Tot i així, Casals no va defallir.

"La millor de tots nosaltres"

Al morir Casals, Mas la va descriure amb un epítet que acompanya el seu record des d'aleshores: "Era la millor de tots nosaltres". "La Muriel va ser decisiva en moments decisius, i molt delicats. Quan semblava que tot se n'anava en orris, s'alçava la veu serena i positiva, enèrgica quan calia, ferma, de la Muriel", va escriure en un article en aquest diari. En conversa amb l'ARA, Forcadell ressalta "el fàcil que era treballar amb ella", perquè "ho tenia molt clar": "Hi ha moltes vegades que he pensat «Què faria la Muriel?» Hi he pensat moltes vegades", diu, en referència a l'1-O i tot el que va venir després. El seu lideratge va ser clau perquè Òmnium Cultural accedís a sumar-se a l'aventura de Junts pel Sí, que es veia amb suspicàcies des de la junta, però que tenia l'aval de les territorials. Casals sempre hi va estar a favor i, de fet, va fer tot el possible perquè la CUP pugés al carro. Allò també va ser una altra decepció.

Completava la tríada de les entitats independentistes l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), liderada aleshores per Josep Maria Vila d'Abadal. Com la resta de persones que van treballar amb Casals, Vila d'Abadal destaca la seva vocació per trobar fórmules d'unitat entre els partits independentistes i la societat civil. "Tenia molt clar que si no anàvem junts no ens en sortiríem", subratlla. Però, per si la cosa no anava bé, Casals va voler defensar que les entitats havien de convertir-se en reservori de la lluita per la llengua i la cultura catalanes, i enfortir-se.

"Amb ella, Òmnium va fer un salt", subratlla l'historiador i president de la fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro. Tots dos es van conèixer quan Alcoberro era director del Museu d'Història de Catalunya i va posar-se en contacte amb Òmnium per rescatar i preservar la pancarta de la manifestació del 2010:"Som una nació, nosaltres decidim". Ja aleshores, creu Alcoberro, Casals era conscient del camí que la societat catalana havia encetat, i que seria el preludi de les grans manifestacions del Procés, començant per la del 2012.

La serenor de Casals, la seva predisposició al diàleg o la seva preparació intel·lectual són altres característiques que destaquen aquells que la van conèixer. Entre ells hi ha l'expresident de la Generalitat Quim Torra, que escriuria en homenatge a ella el llibre Muriel Casals i la revolució dels somriures,onrecull un dels termes més repetits durant el Procés, i del qual ella va ser artífex. “Sota una aparença fràgil i unes formes exquisides, s’amagava un esperit tenaç, no era el somriure de la revolució, sinó la revolucionària que somreia”, destaca. Els anys que va treballar amb ella a Òmnium mentre dirigia el Born, diu, van ser "dels millors de la seva vida". Torra va succeir Casals al capdavant d'Òmnium com a interí quan ella va ser elegida diputada per Junts pel Sí.