Espanya decideix si confia en Sánchez o obre la porta a Vox

La força de l’extrema dreta marcarà una jornada en què l’esquerra es presenta com a fre a la involució

[Segueix en directe l'última hora de les eleccions generals 2019]

[Segueix en temps real els resultats de les eleccions generals del 28 d'abril]

La ultradreta ha trobat, finalment, i amb marca pròpia, el seu espai en la política espanyola. Després de dècades atomitzada entre formacions nostàlgiques del franquisme, d’una banda, i amagada pels racons extremistes del PP, de l’altra, el nacionalisme espanyol involucionista en drets socials i territorials, xenòfob, misogin, homòfob i, en general, excloent, ha trobat en Vox la pàtina de modernitat que li ha permès aspirar a un lloc de preeminència al Congrés de Diputats. L’aconseguirà avui quan es tanqui el recompte de les eleccions generals. Aquesta és una de les poques certeses que tenim sobre el resultat electoral. La resta és magma. No hi ha majories assegurades, i les que sorgeixin seran dèbils.

Els electors mesuraran l’impacte d’un fenomen que fa concordar Espanya amb els signes dels temps. Els moviments identitaris extremistes de dretes han aconseguit cotes de poder fins fa ben poc inimaginables en països com Itàlia o Finlàndia, i es resistien a entrar en la política espanyola per una barreja de factors històrics (la dreta espanyola no va ser mai oposició al feixisme, sinó una mutació) i per la capacitat del PP d’assumir sense brandar-lo el discurs extremista. Però Spain is different i, tot i el caràcter global del fenomen, el tractament dispensat a Vox ha sigut discordant. En lloc d’una unió dels partits del sistema contra un fenomen profundament disruptiu -identifica com a enemics els consensos més elementals, com la lluita contra la violència masclista o per la igualtat-, una conjunció de curiositat mediàtica i oportunisme polític ha portat la formació de Santiago Abascal a l’epicentre. Se n’ha normalitzat l’existència fins a tal punt que es dona per fet -i per desitjable per a molts actors influents- que si els números surten el tiquet d’entrada al Congrés que aconseguirà avui el partit ultra li obrirà també les portes de la Moncloa de la mà de Pablo Casado.

L’herència de Rajoy

El líder del PP va arribar a la presidència del partit fa nou mesos abraçant la teoria aznarista, heretada de Fraga, que diu “A la meva dreta, res”. Volia unir el centredreta, que, quan va arribar, ja s’havia disgregat pel centre cap a Ciutadans. Però en lloc de llançar una opa centrista, Casado va identificar l’extrem dret com el flanc més dèbil. Va extremar el missatge per intentar tapar fugues cap a Vox, de qui parlava obertament -Mariano Rajoy no ho va fer mai-, i va acabar per aconseguir el contrari del que perseguia: va dur a l’esfera mainstream una opció política que en aquell moment, segons les enquestes, era poc més que un exotisme. I va arribar Andalusia. L’entrada de Vox al Parlament andalús va superar totes les expectatives, impulsada per una onada d’abstencionisme progressista, i va deixar, per primer cop en 37 anys, el PSOE sense majoria. Ni Casado ni l’autoanomenat liberal centrista Albert Rivera van deixar escapar l’oportunitat de pactar-hi, malgrat que els socis comunitaris del PP i Cs van arrufar el nas. Setmanes després, Vox despuntava a les enquestes de tot l’Estat.

El PP no amaga la seva intenció de pactar amb Vox si els dos partits sumen per fer fora Sánchez. Però el president espanyol també ha actuat amb oportunisme respecte a la ultradreta. Conscient que la por a Vox era un element mobilitzador i aglutinador del seu votant, el candidat del PSOE, principal aspirant a la presidència, s’ha passat la campanya agitant el fantasma ultra. La millor mostra d’aquesta estratègia va ser l’acceptació d’un únic debat, en una televisió privada, amb Abascal. L’intent va acabar truncat per la JEC, però despulla la tàctica socialista: avisar que arriba el llop i contribuir a fer-lo més ferotge. Mentre tot això passava s’imposava el discurs simplista a Espanya que l’auge de Vox s’explicava com a reacció al Procés, que era un mirall deformat de l’independentisme, convertit des de l’1-O en l’ase dels cops.

Tant Sánchez com Casado podrien haver calculat malament les conseqüències del seu oportunisme. De les eleccions d’avui només sabem del cert que marcaran l’inici d’una era política en la qual el discurs ultra tindrà veu i vot al Congrés espanyol. Els sondejos són mers exercicis d’aproximació, especialment en temps de canvi com els que vivim. Cap majoria està assegurada i totes semblen possibles. Des d’una còmoda reedició d’un pacte d’esquerres, que podria arribar a prescindir dels independentistes, fins a un pacte de dretes amb Vox com a tercera o fins i tot segona força, passant per una probable situació de bloqueig.

L’Espanya interior

La clau estarà en les circumscripcions petites. L’Espanya interior decantarà la balança. Serà la porta d’entrada a un Vox que apunta a ser residual en l’Espanya plurinacional, que elecció rere elecció s’allunya de la tendència electoral espanyola (Podem va guanyar el 2015 i el 2016 al País Basc i Catalunya, on avui els independentistes i nacionalistes creixeran). Caldrà veure quina és l’autèntica mida del fenomen Vox i com es relaciona amb els altres partits del bloc, que ja s’han vist empesos a l’extrem i han polaritzat la política espanyola, que és avui qüestió de bons i dolents, de patriotes i enemics de la pàtria -categoria que inclou no només els independentistes, sinó també el mateix PSOE per, diu la dreta, haver-hi pactat-. L’última setmana de campanya les expectatives de Vox semblen haver crescut notablement.

Involució o incertesa

Però també caldrà prestar atenció a tota la resta de preguntes que s’han plantejat als electors en els comicis. Involució o incertesa. És el tema. Espanya tria entre pujar a la màquina del temps i posar en qüestió els consensos del 78 arrasant l’autonomia catalana, retrocedint en el procés de descentralització i retallant drets socials, o enfortir la majoria de la moció de censura obrint una nova etapa de govern socialista, que ofereix un discurs moderat i continuista, sense un projecte clar i amb més que segures dificultats per tirar endavant canvis en profunditat. La primera opció agreuja el conflicte territorial i incrementa la polarització. La segona obre un possible camí -ple d’obstacles, i també marcat per la ultradreta, que empenyerà tota l’oposició a fer l’ambient irrespirable i a presentar com una traïció a Espanya qualsevol intent de resolució del conflicte català- cap a la recuperació d’un espai de diàleg amb Catalunya. Sigui quina sigui la nova majoria, haurà de gestionar la sentència als presos polítics.

Europa prefereix la segona opció. Paradoxalment, la dreta, fins i tot l’antiga dreta moderada, sòcia dels partits conservadors europeus i que encarna el PP, és avui la punta de llança de l’opció que més preocupa. The Economist i el Financial Times, mitjans liberals i d’ordre, demanen el vot per a Sánchez. L’independentisme el prefereix, tot i el profund desacord de base. Pablo Iglesias recita la Constitució. L’esquerra representa avui l’establishment, perquè les propostes de canvi de règim venen dels que volen assemblar-se més al que hi havia fins al 78. I Espanya tria.

Més continguts de