Política 24/08/2021

Escòcia, ¿del diàleg a la unilateralitat?

L'SNP i els Verds fan front a la ferma oposició de Boris Johnson, que, de moment, ignora l'embat sobiranista

4 min
El primer ministre d'Escòcia, Nicola Sturgeon, fa una sessió informativa amb els co-líders dels Verds escocesos, Patrick Harvie i Lorna Slater a Edimburg, Escòcia.

LondresQuan es reprenguin les sessions al Parlament escocès dimarts vinent, el govern d'Edimburg iniciarà un període inèdit en la política britànica, amb la inclusió de dos representants dels Verds a l'executiu de Holyrood després de 14 anys de govern de l'SNP. Un "acord de cooperació, no pas una coalició", el va qualificar Nicola Sturgeon, la cap del govern escocès, quan el va presentar amb els dos líders ecologistes, Patrick Harvie i Lorna Slater, la setmana passada. El pacte, a més de significar una picada d'ullet a la cimera del clima COP26 , que tindrà lloc al novembre a Glasgow, pretén garantir la total estabilitat del govern proindependentista (necessitava un vot més per a la majoria absoluta ) per tirar endavant els pressupostos i altres lleis clau en matèria social i econòmica.

I, esclar, per impulsar la promesa del segon referèndum amb què pretén continuar la feina que es va iniciar amb la consulta pactada amb Londres del 2014, que els independentistes van perdre per 10,6 punts de diferència . "En aquest acord també refermem el compromís compartit d'assegurar la independència per a Escòcia donant a la gent el dret a triar el futur del seu país a través d'un referèndum", va subratllar Sturgeon. El tiraran endavant amb l'acord amb Westminster. I, malgrat a retòrica habitual, de moment és molt incert saber si el faran sense. ¿Ha canviat Escòcia l'etapa del diàleg per la de la unilateralitat?

El text de l'acord afirma en aquest punt concret del referèndum que tindria lloc "dins de l’actual legislatura [que s'allargarà fins a finals de març del 2026] en una data concreta a determinar pel Parlament escocès". La intenció és que "si la crisi covid ha passat" es faci "dins de la primera meitat". Però de l'indyref2, com es coneix popularment a Escòcia l'hipotètic nou plebiscit, a Londres no se'n vol sentir a parlar . Boris Johnson, primer ministre britànic, ja ha expressat que no està disposat a concedir-lo.

En aquest context, ¿el lideratge de Sturgeon a l'SNP i la inclusió dels Verds al seu govern ha canviat en res l'estratègia independentista? ¿És ara més fàcil o més difícil una segona consulta que la pactada entre Salmond i David Cameron el 2012? ¿L'SNP i els Verds escocesos farien un pas tan incert i arriscat com el de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras el 2017, optant per la via unilateral ? D'entrada, la situació és poc comparable amb la catalana. I no només perquè ara amb la presidència de Pere Aragonès s'hagi prioritzat el diàleg amb Madrid. Com a Catalunya, al Parlament d'Edimburg hi ha majoria independentista i allà no hi ha dubte que s'aprovarà una llei ad hoc per fer el referèndum. Ja es coneix fins i tot l'esborrany, que va presentar l'SNP a les acaballes de l'anterior legislatura . Sturgeon es va referir la setmana passada al "mandat democràtic" del Parlament i el text de l'esborrany que s'impulsarà pròximament remarcava que "si hi ha majoria que doni suport a aquesta llei no hi haurà cap justificació democràtica perquè cap govern de Westminster bloquegi el referèndum".

¿Per què és, doncs, diferent la situació a la catalana, no ja a l'actual sinó també a la del 2017, quan el Parlament va aprovar la llei del referèndum per fer l'1-O? Bàsicament perquè la unilateralitat es concep de manera diferent a Escòcia. L'SNP, i això Sturgeon ho ha repetit fins a l'extenuació, mai no triarà una via unilateral que faci que la comunitat internacional no reconegui una Escòcia independent. Per tant, amb una llei de referèndum damunt la taula –tot i que l'actual i ja aprovada llei de plebiscits no autoritza a planejar una consulta sobre la secessió, perquè no és una competència de Holyrood–, l'única via per a Edimburg seria forçar el recorregut judicial, primer davant els tribunals escocesos i, en última instància, al Suprem del Regne Unit. La perspectiva, doncs, és de xoc i crisi constitucional, però sense repressió policial ni intervencions de les forces de seguretat. A l'estat espanyol, a més, els tribunals ja han parlat per oposar-se frontalment a qualsevol referèndum d'autodeterminació.

Sense notícies de Londres

No és gens probable que Boris Johnson mogui peça . És la conclusió, per exemple, a què va arribar el politòleg i catedràtic de la Universitat d'Edimburg Michael Keating en una entrevista amb aquest diari.

Una de les grans diferències entre el període Salmond-Cameron i l'Sturgeon-Johnson és que Londres ara ja no està gens segur de la derrota del sí. El 2012-2014, Cameron va aparèixer com un demòcrata de cap a peus perquè sabia que tenia pràcticament tots els trumfos a les mans i moltes probabilitats de guanyar el referèndum. Ara Johnson no ho té tan clar. El Brexit i la seva impopularitat a Escòcia, i en general la dels tories, són alguns dels elements diferencials. Per això és de preveure que la resistència de Londres a un segon referèndum anirà fins al límit.

A llarg o molt llarg termini, és possible que Escòcia aconsegueixi el segon referèndum. El camí, però, no és gens directe ni molt menys unilateral, llevat d'un gir de 180 graus en el discurs de l'SNP. I, mentrestant, els artífexs d'aquest procés escocès han de resoldre no poques febleses del projecte: des de la moneda –euro o lliura– fins a la relació amb la Unió Europea. Perquè una Escòcia independent és, també, un altre maldecap fronterer per als Vint-i-set, com el que s'ha originat a l'illa d'Irlanda arran del Brexit.

Sigui com sigui, el que està clar és que la majoria parlamentària escocesa ha definit un full de ruta, a diferència del que passa a Catalunya. El 2014 es deia que el referèndum d'Escòcia podria beneficiar les aspiracions catalanes a fer-ne un –unes setmanes més tard es va fer la consulta del 9-N–, però l'actitud de Cameron no es pot comparar amb la de Johnson i, òbviament, tampoc amb la de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.

stats