Extremadura, primer 'round' electoral

MadridEntre llums de Nadal i consum disparat –cadascú al nivell en què s'ho pot permetre, esclar–, Espanya es disposa a començar una etapa d’un mes d’anestèsia col·lectiva, amb una gran excepció, la d'Extremadura, on s’ha iniciat una interessantíssima marató electoral. No sabem quan seran les pròximes eleccions generals, però tenim moltes raons per creure que, un cop celebrades, res no serà igual.

Tal com han anat les coses des dels comicis del 2023, es fa difícil creure que el mapa electoral pugui continuar com està. Hi haurà diverses veus promocionant la idea de canvi, uns cap a la dreta, altres cap a l’esquerra, però difícilment trobarem partidaris de seguir com estem. No dic que el PSOE hagi de perdre forçosament la posició d'inestable pal de paller que ha tingut en la present legislatura. Si no hi ha un terratrèmol, Pedro Sánchez serà el candidat del seu partit i lluitarà per continuar. Ara bé, l’estat d'ànim general té poc a veure amb el dels temps en què els socialistes podien encadenar victòries pràcticament sense baixar de l'autobús. Aquest era el cas d'Extremadura, on el PSOE va governar gairebé tres dècades de manera ininterrompuda, des del 1983 fins al 2011.

Mireu com deuen estar ara les expectatives dels socialistes extremenys que per animar la seva campanya han hagut de recórrer a una figura mítica de l'organització, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va ocupar la presidència d'aquesta comunitat des del citat 1983 fins al 2007, quan va ser substituït per Guillermo Fernández Vara, mort l'octubre passat. Rodríguez Ibarra, president autonòmic gairebé un quart de segle, va aconseguir uns resultats electorals irrepetibles, amb gairebé el 50% dels vots. Per això l'han recuperat i el treuen pels comicis del dia 21. I també perquè amb el líder actual del partit a Extremadura, Miguel Ángel Gallardo, no poden anar massa lluny.

En principi, el candidat socialista s’asseurà al banc dels acusats el 9 de febrer, al costat de David Sánchez, germà del president del govern, que va ser contractat de forma presumptament irregular per la Diputació de Badajoz –presidida per Gallardo– per ocupar el lloc de coordinador d'activitats dels conservatoris de música. D'aquí dos mesos, tots dos hauran de respondre, entre altres, dels suposats delictes de prevaricació administrativa i tràfic d'influències.

L'aforament del candidat

Gallardo, de fet, ha tingut una precampanya molt dura. Ha estat així en part perquè va aconseguir aforar-se com a diputat autonòmic a l’últim moment, quan ja se sabia que hauria d’anar a judici. El Tribunal Superior de Justícia d'Extremadura, tanmateix, va rebutjar aquest aforament, considerant que l'havia obtingut en “frau de llei”. En tot cas, ara podrà tornar a plantejar-ho, quan resulti elegit com a membre del Parlament extremeny. Sigui quin sigui el tribunal que el jutgi –l’Audiència Provincial o el mencionat Tribunal Superior–, el fet és que ara demana el vot a les portes d'una vista oral amb molta càrrega política. Com en el cas de l’ex fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz, l’objectiu principal de les acusacions no és tant aconseguir la condemna dels inculpats com incrementar per aquesta via el desgast de Pedro Sánchez.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, no es cansa de dir que el seu rival està envoltat de corrupció. I per recolzar aquesta afirmació cita sempre la causa penal oberta contra David Sánchez i el procediment en marxa contra Begoña Gómez, la dona del president del govern espanyol. Feijóo menciona el parentesc com a agreujant molt qualificat, malgrat que hi ha bastant més material tangible en relació al triangle Cerdán-Ábalos-Koldo, un assumpte que clarament té una singular importància, pel paper destacat que els dos primers van exercir com a estrets col·laboradors de Pedro Sánchez, abans i després que arribés a la Moncloa.

Salazar i Mazón

Amb aquest panorama, al PSOE només li faltava que esclatés l’assumpte Francisco Salazar, exresponsable de coordinació institucional, denunciat per assetjament sexual per dues dones, militants socialistes, que van treballar al mencionat palau, seu de la presidència del govern. El retret que es fa a la direcció socialista és la seva passivitat durant mesos, un cop feta la denúncia davant dels òrgans del partit. Aquest cas pot tenir conseqüències greus per als socialistes, per la possible pèrdua de credibilitat de l’organització, per la contradicció entre el que es defensa a les tribunes i el que es fa a l’hora de la veritat quan hi ha un fet concret, en especial si afecta un dirigent amb poder intern a la formació.

En aquest context de batalla prèvia a unes eleccions generals, siguin quan siguin, és lògic que tant Sánchez com Feijóo s'hagin llançat en campanya. Ara bé, si el PSOE té en contra el repte de totes les qüestions que hem exposat, el PP també està en una situació ben complicada. Mazón no para de donar maldecaps al seu partit, mentre que les notícies sobre la gestió sanitària sota el govern del PP a la Comunitat de Madrid provoquen esgarrifances. En especial després de l’escàndol de la sanitat andalusa amb relació als cribratges per la detecció precoç del càncer de mama.

Si hem de parlar de credibilitat, ¿quines perspectives pot tenir la gestió sanitària en mans d’un partit que ha pogut conviure amb pràctiques com les que es deriven de voler sotmetre l’atenció als pacients a l’afany d’obtenir beneficis econòmics, com a l'Hospital de Torrejón? Aquí Feijóo ha sortit ràpidament a destacar les responsabilitats, no només administratives, d’aquesta mena de conductes. Però el mal ja està fet. I tant o més greu és la denúncia de treballadors del mateix hospital, en el sentit que van rebre instruccions de reutilitzar material sanitari d’un sol ús.

Si hi ha conseqüències lesives concretes d’actuacions d’aquesta mena es podrà parlar de conductes delictives. No ens podem estranyar, vist el panorama descrit, que les enquestes vaticinin un clar ascens de Vox per al cicle electoral que s’acaba d'iniciar. No és Junts el que li està fent el forat principal al govern. Ni el PP és víctima de l’astúcia de l’extrema dreta. A María Guardiola, la candidata popular extremenya, el tir al peu li va disparar el seu mateix partit, quan la va obligar a pactar amb Vox després de les darreres autonòmiques, un error que encara està pagant.