El fracàs del PP i Vox contra Sánchez

MadridEn aquest punt de la seva vida política, i sobretot per com està anant l’actual legislatura, no hi ha dubtes que Pedro Sánchez és un home de sort. No es tracta només de la seva capacitat de resistència, sinó de com sap aprofitar les ocasions que li proporciona l'atzar. A la compareixença de dijous al Senat, el líder socialista va tenir la sort de tenir al davant un representant del PP que difícilment hauria pogut ser menys competent. Sánchez havia estat citat per donar explicacions a la comissió d'investigació sobre el cas Koldo que van posar en funcionament els populars com a part de la seva estratègia de desgast del govern de coalició del PSOE i Sumar. El PP s’ho havia pensat molt, durant més d'un any i mig. Aquesta iniciativa es va aprovar el març del 2024. Però fins ara no havia citat a qui considera com el principal responsable polític de l’assumpte, que ja no és el cas Koldo –un simple assessor d'un exministre, José Luis Ábalos–, sinó que implica el mateix extitular del ministeri de Foment i Santos Cerdán, aquests dos últims exsecretaris d'organització del PSOE. La citació de Sánchez suposava un pas qualitatiu molt important: passar de les actuacions preliminars a una batuda de caça major.

El resultat va ser força negatiu tant per al PP com per a Vox. Ni el representant popular, Alejo Miranda, ni el de Vox, Ángel Pelayo Gordillo, van aconseguir posar nerviós Sánchez, a qui van perseguir amb ansietat en els interrogatoris. Ben al contrari, el líder socialista va anar creixent a mesura que avançava la sessió. Primer va qualificar l’òrgan que l’havia citat de “comissió de difamació” i, més tard, de “circ”. Ni el president de l’acte, Eloy Suárez (PP), ni els mencionats portaveus van saber ni van poder contenir-lo. És una mala imatge per al Senat, però l'experiència va demostrar que la iniciativa del PP havia estat imprudent. Per fer seure un president del govern a un simbòlic banc dels acusats en seu política s’han de tenir els antecedents del cas ben lligats i, sobretot, s’ha de saber interrogar. Miranda i Gordillo, en canvi, van protagonitzar seqüències de preguntes atropellades que no els van portar enlloc.

El fracàs institucional del Senat no va consistir en la incapacitat dels mencionats portaveus per tombar Sánchez, sinó en la pèrdua de temps i energies per les cinc hores dedicades de manera gens exemplar a aquest propòsit. No es pot anar a una comissió d’investigació sense un bon feix d’antecedents i material probatori. Fiar-ho tot a les sospites, o fins i tot als indicis, pot ser útil en una sessió de control al govern, per fer-li retrets i crear un clima de recel, si donem per descomptat que el líder d’un partit en el qual s’ha descobert un cas de corrupció ho havia de saber tot, perquè el contrari resulta inexplicable. Però la finalitat d’una compareixença com la de Sánchez anava lògicament més lluny. Es tractava de vincular-lo estretament amb un presumpte finançament il·legal del PSOE i aconseguir que aparegués com a coneixedor i, per tant, com a principal implicat en els delictes atribuïts a Koldo, Ábalos i Cerdán. Però aquest objectiu, els portaveus de l'oposició, Miranda i Gordillo, no el van assolir.

És veritat, en tot cas, que el relat de Pedro Sánchez en relació amb els seus dos exsecretaris d’organització –en especial pel que fa a l'exministre José Luis Ábalos– té punts febles. El PSOE ens ha explicat que la seva lluita contra la corrupció és molt decidida i no té esquerdes. Però té zones d’ombra. Una pregunta essencial faria referència a la continuïtat d’Ábalos a les llistes electorals després de sortir del govern el juliol del 2021. És cert que la sortida va coincidir amb una remodelació més àmplia que va suposar el canvi d’una vicepresidenta –Carmen Calvo, avui presidenta del Consell d'Estat– i sis ministres. Ja en aquells moments va sorprendre la baixa d'Ábalos, i els fets posteriors han despertat la seriosa sospita que se'l va apartar del govern, però no del Congrés, per no deixar-lo a l’estacada.

Decisions tardanes

Sánchez va explicar al Senat que el canvi en la composició del consell de ministres es va fer per proporcionar un nou impuls a l’acció de l'executiu. Ábalos va ser suspès de militància al partit el febrer del 2024, quan es van conèixer els informes inicials de la Unitat Central Operativa (UCO), de la Guàrdia Civil, sobre la trama relativa a la percepció de comissions il·legals durant la pandèmia. Aquests atestats van servir per batejar l’assumpte com a cas Koldo. Ara bé, l'exministre no va ser expulsat del PSOE fins al passat juny, quan s’acabaven de conèixer els nous informes de l'UCO que també implicaven Santos Cerdán a la trama de comissions. La baixa d'Ábalos va arribar, per tant, setze mesos després que se li obrís el mencionat expedient. La qüestió és per què l'acció decidida del PSOE contra la corrupció no es va manifestar amb més rapidesa i contundència des del primer moment.

D'altra banda, és lògic que Sánchez respongués la comissió amb un “no em consta” quan li van preguntar si coneixia les estranyes actuacions de la fontanera i exmilitant socialista Leire Díez, que segons la Fiscalia liderava un “pla delictiu” per desacreditar comandaments de la Guàrdia Civil i fiscals d’Anticorrupció. Ara bé, ¿com és que les activitats de la tal Leire –que va ser directora general de Filatèlia i Relacions Institucionals de Correus entre el 2022 i 2024–, el PSOE no les va detectar fins que van aparèixer unes gravacions en què ella deia actuar en nom de l'entorn socialista? Aquestes preguntes són pertinents i poden formar part de la crítica política a l’organització socialista.

No obstant això, per intentar vincular Sánchez amb responsabilitats de caràcter penal no és suficient que hi hagi “incògnites” sobre les implicacions del cas Koldo-Ábalos-Cerdán. I és en aquesta paraula, incògnites, en la qual es basa la darrera interlocutòria del magistrat Leopoldo Puente, que porta el cas al Suprem, per remetre a l'Audiència Nacional la investigació sobre els pagaments en metàl·lic del PSOE a Ábalos i Koldo mentre van tenir poder al partit. En definitiva, el PP i Vox han fracassat al Senat per haver intentat, amb gran imperícia, convertir una seu parlamentària en un òrgan judicial. Cal molt més que “incògnites” per tombar un govern.