CARTES CREUADES

La globalització i/o el mercat espanyol

Miquel Puig: "El pes del mercat tradicional disminueix a mesura que es conquereixen nous mercats" / Xavier Fina: "Espanya és el principal destí de les nostres exportacions. Siguis un sí, un sí-no, un no o un “i jo què sé”, aquesta dada és irrefutable"

MIQUEL PUIG: SÍ

Continuarem comprant-hi i venent-hi

Quan es debatia la possible independització d’Escòcia, el govern britànic va publicar una col·lecció d’estudis destinats a convèncer els escocesos que aquest pas constituiria un error. Pel que fa al comerç, concloïa que les vendes d’Escòcia a la resta del món no es veurien afectades (per què ho haurien d’estar?), però que, en canvi, les vendes a la resta del Regne Unit sí que es veurien afectades a mesura que les dues economies s’anessin allunyant. Valorava aquest impacte en negligible en els primers anys i creixent fins a un màxim del 4% del PIB al cap de 30 anys. Un impacte, coincidiràs amb mi, massa modest i allunyat per influir una decisió.

Entre altres coses, la conclusió es desprenia de l’anàlisi de les conseqüències que va tenir la independització d’Irlanda (que, com saps, va ser sagnant): el mercat britànic va reduir pes en les exportacions irlandeses, però molt lentament (del 90% l’any 1924 al 20% l’any 2000). Ara bé, el mercat espanyol està perdent pes en les exportacions catalanes al mateix ritme (del 64% el 1995 al 43% el 2013), tot i que, com saps, encara no ens hem separat. Res d’això no és sorprenent: els productes es compren pel seu interès intrínsec, no per la seva procedència, i el pes del mercat tradicional disminueix a mesura que es conquereixen nous mercats.

És cert que el mercat espanyol és el més important per a les nostres empreses, i que absorbeix el 43% de les nostres exportacions. Ara bé, la resta del Regne Unit absorbeix el 65% de les exportacions escoceses, i el mercat dels EUA absorbeix el 75% de les exportacions del Canadà, un país que no està reconsiderant per això la seva independència.

En definitiva, que no hi ha motius per pensar que el comerç exterior català -amb la resta d’Espanya i amb la resta del món- tingui per què veure’s afectat significativament per una eventual independització de Catalunya.

Ara bé, potser recordaràs que el ministeri d’Exteriors espanyol va enviar un informe a totes les ambaixades (el 17 de febrer del 2014) en què, després d’analitzar l’impacte que tindria la independització de Catalunya sobre el seu comerç exterior, afirmava: “ En conclusión, la independencia de Catalunya tendría una repercusión negativa inmediata [...] del PIB [de] un 10%-20% ”.

¿Com és possible tanta disparitat entre l’anàlisi britànica i l’espanyola? Per la diferència en la qualitat respectiva de les seves institucions. L’informe del govern espanyol no és convincent, però justifica la conveniència d’independitzar-se’n.

XAVIER FINA: SÍ/NO

Té un preu i l’anem pagant per endavant

Espanya és el principal destí de les nostres exportacions. Siguis un sí, un sí-no, un no o un “i jo què sé”, aquesta dada és irrefutable. També és una dada objectiva que aquest pes ha disminuït en els últims anys. Una disminució, entenc, multicausal: el repartiment desigual de la crisi, la internacionalització de les empreses catalanes i també el clima de conflicte Catalunya-Espanya. És complicat valorar el pes d’aquest últim factor: crec que els boicots tenen uns efectes limitats, però sé que -entre una part significativa de la població espanyola- hi ha un rebuig remarcable a tot el que soni a català.

Si em permets, ho porto al meu territori: les companyies de teatre i els cantants catalans tenen ara més dificultats per fer gires espanyoles que fa vint anys. Admeto que l’impacte econòmic global d’aquest fet és reduït. Tanmateix, em sembla significatiu. Com també m’ho sembla -en un altre sentit- que La Caixa tingui una estratègia espanyola molt específica que inclou la construcció de centres culturals i el patrocini de seleccions esportives. La realitat és complexa però el preu zero d’un procés com el que estem vivint és una fantasia.

Conec l’informe del govern espanyol que preveu un descens del PIB català d’un 20% per la pèrdua del mercat espanyol. Matusser des d’un punt de vista metodològic i producte del discurs de l’amenaça (conegut popularment com el discurs de la por). Altres estudis -ho recull un informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional- apunten una disminució del 9%. No preveig un escenari tan negatiu: la sortida del conflicte (sigui quina sigui) serà negociada o no serà. I en la mesura que es compleixi això, no crec que hi hagi excessius càstigs institucionals o legals. Sobretot, ja ho saps, perquè la sortida que imagino és, a més de negociada, terceraviista. No expresso un desig, només pronostico des del dubte.

Ara bé, més enllà de la perspectiva legal (lliure mercat, aranzels...), que suposo que coincidim que no serà problema, hi ha la perspectiva del consum. Les referències internacionals permeten suposar un impacte mínim. La més significativa és la divisió de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia. Tot i ser molt traumàtica, les relacions comercials no es van veure excessivament afectades. Aquí no farem una guerra. Però cada dia ens estimem menys. Els fanàtics d’una banda i l’altra ho barregen tot. I això té un preu en termes comercials. Una part la pagarem amb la hipotètica independència. Però sobretot l’haurem pagat durant aquest llarg procés d’excessos inevitables.

 

Més continguts de