DEBAT
Política 29/08/2020

L’independentisme recupera la vella aspiració del 50 per cent

Assenyala la importància de superar aquesta barrera, però discrepa sobre el que cal fer l’endemà

Quim Bertomeu
4 min
Un votant independentista examinant una de les paperetes a les eleccions del 27 de setembre del 2015.

BarcelonaPoques persones saben del cert quan seran les eleccions catalanes, però tothom dona per fet que la legislatura no s’acabarà plàcidament el desembre del 2021. Davant d’aquest escenari, els partits comencen a buscar idees i propostes amb què intentaran condicionar la campanya i obtenir els millors resultats possibles. I, sense un horitzó clar a curt i mitjà termini, les últimes setmanes l’independentisme ha recuperat l’històric debat sobre quina importància tindria assolir el repte mai aconseguit de superar en uns comicis la barrera del 50% dels vots per als partits que defensen la independència. Hi ha un ampli consens que aconseguir-ho seria rellevant. Què caldria fer si s’hi arriba ja és una altra història.

El partit que darrerament ha posat aquesta qüestió més a la proa del seus discurs és ERC. “Hem de ser capaços de marcar objectius compartits i n’hi ha un que el pot tenir l’independentisme: superar el 50 per cent en aquestes eleccions”, va exposar fa poc el vicepresident del Govern i coordinador nacional d’ERC, Pere Aragonès, en una entrevista amb l’ARA. “El primer objectiu comú ha de ser que els partits independentistes superin el 50% dels vots en totes les eleccions”, va piular per la seva banda l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell aquest agost. No és casualitat.

Des del quarter general dels republicans admeten que tornaran a brandar amb força la voluntat d’arribar a aquest número idealitzat perquè significaria haver convençut la majoria dels votants. És un dels “objectius” que es marca el partit perquè considera que no haver-hi arribat mai és una de les “debilitats” del Procés. Un dels principals arguments és que encaixa amb el seu propòsit d’ eixamplar la base. “Lliga amb la nostra estratègia sobre la importància de ser més i que més gent es vagi sumant al projecte”, conclouen les fonts republicanes consultades per l’ARA. Així doncs, serà una idea força per a la propera campanya. I la pregunta següent és: més d’un 50% per fer què? ERC no té previst que, en cas d’aconseguir-se, això serveixi per canviar el gruix de la seva estratègia de fons. Per tant, vol que aquest número serveixi per donar més “legitimitat” a l’hora de dialogar amb l’Estat i als ulls del món.

ANC, JxCat i la CUP

La resta de l’independentisme no és aliè al debat i també genera consens la necessitat d’assolir aquesta fita. Un clar exemple d’això és l’ANC, que, tot i tenir un full de ruta molt divergent amb el d’ERC, inclou exactament el mateix objectiu: aconseguir “el 50%+1 dels de vots” en unes eleccions al Parlament. En aquest cas amb un matís important: serviria per “validar l’estratègia unilateral”.

Amb JxCat passa una cosa semblant. L’expresident Puigdemont en el seu recent discurs des de Prada de Conflent va demostrar que també té present aquesta qüestió. Llavors va concedir que “com més siguem més forts serem”, però no té tan clar que superar la barrera del 50% tingui algun efecte pràctic. “Espanya sempre té una paret preparada per a tots nosaltres i quan convingui la tornarà a alçar siguem el 47% o el 55%”, va expressar -la ponència política de JxCat fins i tot parla del 75%-. Per això ell posa l’accent en la confrontació com a principal via d’acció. També a Prada, Toni Castellà (Demòcrates) va vincular la xifra amb la unilateralitat: “¿Imaginem arribar al 51% i no fer res?”, es va preguntar.

A la CUP també han reflexionat molt sobre la qüestió. La diputada al Parlament Natàlia Sànchez destaca que assolir aquest fita pot donar un “cert valor democràtic a tot el moviment”, però avisa que encara consideren més important donar “claredat i concreció a l’agenda de ruptura”. Per als cupaires, el Govern actual ha estat molt lluny de fer-ho.

L’objectiu d’assolir el 50% dels vots neix a les eleccions catalanes del 2015, les que l’independentisme va qualificar de plebiscitàries. La idea que es plantejava era que, com que l’Estat no volia negociar un referèndum, aquells comicis havien de servir per mesurar els suports a la independència en forma de plebiscit. L’independentisme es va quedar a les portes amb un 47,8% dels vots. Des de llavors, ni tan sols en els moments més àlgids del Procés no ho ha aconseguit. Les eleccions al Parlament han sigut més propícies per acostar-s’hi, mentre que les del Congrés han esdevingut un mur inabastable. Tot i això, l’independentisme ha fet un salt gens menyspreable en les eleccions generals: del 31% (2015) al 42% (2019).

Parlen els experts

El professor de ciència política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Ivan Serrano demana abordar el fenomen des de dues perspectives. Per una banda, per a ell és obvi que aconseguir aquesta fita donaria més “qualitat democràtica i legitimitat” a les aspiracions independentistes. Per l’altra, però, avisa que estaria per veure quin efecte tindria. “No crec que tingués cap efecte immediat en un canvi d’actitud, per exemple, en el govern espanyol”, reflexiona. Així doncs, el 50% permetria a l’independentisme transmetre “la idea de majoria” però no les capacitats per “implementar” el projecte polític.

El també professor de ciència política de la Universitat de Barcelona (UB) Jordi Muñoz considera que l’objectiu és “factible” i que, si s’aconseguís, seria un “pas important” per al moviment. Recorda que un factor clau per arribar-hi no és només el suport que puguin arribar a tenir les forces independentistes sinó també el grau de “mobilització o desmobilització” de l’electorat contrari a la independència. Per exemple, a les europees de 2019 l’independentisme va estar més a prop que mai de l’objectiu (49,8%) però amb menys vots que en les eleccions catalanes (1,7 milions). La clau és que aquella vegada una part de l’unionisme no es va mobilitzar tant. Tenir més vots no sempre és garantia de superar el 50%.

Muñoz afegeix que no s’ha de caure en “el pensament màgic” que seria una palanca definitiva per decantar res, però sí que tindria el seu pes específic: “Si la tendència de suports, que està al voltant del 48%, es comencés a demostrar que no només és sòlida sinó que tendeix a créixer, cada cop seria més difícil no donar-hi una sortida democràtica”.

Les europees del 2019 van evidenciar que superar per primer cop la barrera es projecta com un repte difícil, però no impossible.

stats