Un inquietant viatge al passat

Crítica de TVIñigo Errejón va dir que aquest cara a cara seria The walking dead contra Verano azul. Però el que vam veure va ser un dels primers episodis de Cuéntame. L’antigor i l’austeritat era pròpia d’una televisió d’un país de l’Europa de l’Est amb severes dificultats. I la realització, digna d’uns estudiants fent un exercici de la facultat. Només vuit tipus d’enquadraments elementals que es van anar alternant durant tot el programa: un pla general, tres primers plans (un per cadascun dels personatges), dos plans mitjans i dos escorços. I s’alternaven sense criteri.

El pla general picat del plató, amb la càmera elevada estàtica fixada per sobre dels seus caps, provocava una escena de connotacions estranyes, com si el debat fos observat des d’un ens superior que els vigilava. Els primers plans dels rostres de Rajoy i Sánchez, sense que estiguessin justificats per la intensitat ni l’emoció del debat, eren inquietants. Sobretot quan captaven amb tot luxe de detall les ganyotes del candidat del PP. L’únic encert va ser fruit de l’atzar: mostrar-nos durant segons uns fulls de llibreta arrencats de Rajoy escrits amb lletres majúscules enormes, com si tingués dificultats de lectoescriptura. Cap indici de tecnologia ni modernitat: ni rètols en pantalla, ni un hashtag, ni un plató propi del segle XXI. Un viatge al passat. Visualment era un cara a cara més antic que el Nixon contra Kennedy. Fins i tot la careta del programa era en blanc i negre.

Manuel Campo Vidal deu oferir garanties de neutralitat periodística i una solera televisiva dels anys de la Transició, però la imatge del presentador no pot ser més caduca. Estava pendent dels papers només per dir quatre frases. Un professional que l’espectador només veu en actiu un cop cada quatre anys i, en cada campanya electoral, el resultat és més devastador. Immòbil al mig de tots dos candidats i fent cara d’amoïnat semblava més un censor que no pas un moderador. El problema és de base: s’està confonent imparcialitat i rigor amb falta de recursos.

Durant la primera hora del cara a cara, els candidats van donar voltes a l’economia i al rescat adormint les pedres. Sánchez i Rajoy alterats encara traspuaven més incompetència. Reiteraven les mateixes frases d’indignació.

A la mitja part del debat, per donar pas a la pausa de publicitat, Campo Vidal semblava que s’acabava de despertar d’una capcinada. Per tornar-se a adormir després. La seva capacitat de moderació va demostrar ser nul·la. Els canvis de blocs que proposava Campo Vidal no tenien cap mena d’efecte. Va demanar que parlessin de Catalunya i van continuar discutint sobre corrupció i pressupostos. El moderador va ser incapaç d’imposar un mínim criteri temàtic i el transcendent procés sobiranista va acabar en anècdota. El moderador implorant per quarta vegada “ sobre Cataluña, por favor ” mentre els dos candidats a la presidència anaven a la seva va ser tristíssim.

Campo Vidal insistia a proposar blocs temàtics. Però la discussió atabalada i buida dels dos candidats va convertir-se en un cara a cara carregós i monòton. Era impossible que a l’espectador li quedés clara cap proposta concreta, cap fet diferencial, cap solució política atractiva. El disseny periodístic que va fer el moderador d’aquest esdeveniment ho va empitjorar. Les seves transicions citant directors de diaris espessien els arguments en comptes d’aclarir i concretar el recorregut de la discussió. El cara a cara és un gènere molt complex i esgotador, que exigeix una gran habilitat dialèctica. No permet la relaxació. I exigeix un enorme domini del mitjà televisiu per fer-lo atractiu a l’audiència. Aquest cara a cara no va fer més que evidenciar la incompetència i la falta de nivell dels tres participants.