Sánchez fracassa i extrema el distanciament amb Iglesias

El PSOE i Unides Podem no troben l’acord de coalició i el bloqueig queda instal·lat a Espanya

De res li va servir a Pedro Sánchez la clara victòria electoral del 28-A. Tampoc els gairebé tres mesos que ha tingut per buscar una majoria. Ni tan sols l’absència d’una possibilitat de govern alternativa a la seva. Ni la por a Vox. Ni la pressió mediàtica als seus rivals perquè li facilitessin la investidura. El candidat socialista no va ser capaç de convèncer els diputats necessaris per aconseguir ser investit president del govern espanyol en la segona i definitiva votació que es va celebrar ahir al Congrés, i es va convertir en el primer polític espanyol que fracassa dos cops en l’intent. Ho va fer després d’una jornada d’infart en la qual el PSOE i Unides Podem, el suposat “soci preferent” amb qui buscaven un acord per fer una coalició, s’intercanviessin sense parar propostes, ultimàtums i retrets a parts iguals. Era el final abrupte i agre d’una negociació que ha deixat ferides profundes en la relació entre tots dos partits. I que deixa Espanya de nou instal·lada en el bloqueig i més a prop de les quartes eleccions generals en quatre anys. Tot i això, Sánchez es mostrava esperançat a la nit, en una entrevista a Telecinco: “No s’ha de tirar la tovallola”.

Iglesias i la marxa de la bogeria

Les últimes ofertes van caure en sac foradat. El PSOE va donar per trencades les negociacions dimecres, quan va fer públiques les exigències dels liles i la seva última oferta. I malgrat els intents d’última hora de redreçar la situació, que es van concretar en una primera oferta d’Unides Podem -en què renunciaven als ministeris d’Hisenda i Habitatge, i que reduïa la presència lila a l’executiu a tres ministeris i una vicepresidència- i en un segon intent a la desesperada de Pablo Iglesias des del faristol -en què va renunciar al gruix de les polítiques d’ocupació-, no hi va haver marge per a l’acord. El PSOE va rebutjar totes dues contraofertes, i Pedro Sánchez va dirigir-se amb duresa a Pablo Iglesias des de la tribuna, culpant-lo de la falta d’acord.

Sánchez es va veure tombat per les abstencions d’Unides Podem, ERC, Bildu, el PNB i Compromís i el vot contrari del PP, Cs, Vox, JxCat i els regionalistes navarresos i canaris, i va rebre només els vots favorables del seu partit i del diputat solitari del Partit Regionalista Càntabre. És a dir, es van repetir els resultats de la sessió d’investidura de dilluns, amb l’únic canvi del salt a l’abstenció dels republicans, que van lluitar fins al final per la possibilitat d’un pacte entre els dos partits d’esquerres que mantingués la dreta nacionalista espanyola allunyada del poder. Sánchez va ser incapaç de seduir ningú més enllà del diputat que ja tenia convençut en la votació de dilluns, sense avançar ni tan sols amb els nacionalistes bascos o els valencianistes, amb els quals tenia una negociació paral·lela oberta, i bona predisposició per arribar a un pacte. La investidura de Sánchez va quedar rebutjada per 124 vots a favor, 155 en contra i 71 abstencions, incloent-hi els quatre presos polítics que són diputats i que no van poder votar.

Immòbil

El que no s’havia negociat en tres mesos no es va poder tancar en una setmana, tots i els avenços finals que sobre el paper van deixar les converses. Sánchez va pecar, segons el retret gairebé unànime de la resta de partits, d’immobilista. Però la jornada d’ahir no va deixar només un fracàs en la votació per ser investit, sinó que amenaça amb tenir conseqüències futures difícils de calibrar. La tensió entre Unides Podem i el PSOE va anar augmentant a mesura que s’acostava l’hora de la votació, amb acusacions creuades d’haver trencat les negociacions. I durant el debat Sánchez es va dedicar a retreure a Iglesias que hagi prioritzat els ministeris al programa, respecte al qual, segons ell, no hi va haver desacords durant tota la negociació. Tot plegat davant d’un Iglesias visiblement irritat, i que va censurar-li la inflexibilitat. No es van emplaçar a continuar negociant ni hi va haver missatges d’esperança. Només cares llargues i retrets.

Una relació marcada per la desconfiança

El panorama que s’obre ara en la política espanyola està ple de dubtes. Sobre el paper, Sánchez té fins al 23 de setembre per intentar la investidura tants cops com vulgui -visitant prèviament Felip VI-. El candidat va avisar a l’hemicicle que ningú donés per fet que ho tornaria a intentar, però a la nit, en l’entrevista televisiva, sí que va obrir la porta a fer-ho. Unides Podem, per la seva banda, dona corda a la possibilitat d’un acord al setembre, tot i que el PSOE ja està començant a dirigir la pressió cap al PP i Ciutadans perquè li facilitin la investidura en solitari. A Telecinco, el presidenciable socialista va demanar a Cs, PP i Podem “reflexionar” i, allunyant unes possibles noves negociacions amb el partit lila, va suggerir “explorar nous camins”.

Sánchez té una missió complicada: la distància sideral i la falta de sintonia que van exhibir els dos dirigents d’esquerres fa difícil preveure que es puguin posar d’acord abans de la data marcada per a l’avançament electoral. I Ciutadans i el PP van descartar de nou qualsevol possibilitat d’investir-lo. Així, si cap de les dues opcions -ni l’abstenció de les dretes, ni el pacte d’esquerres- tira endavant, i s’arriba a la vigília de la Mercè sense investidura exitosa, es produiria una convocatòria automàtica d’eleccions, que quedarien assenyalades per al 10 de novembre.

L’error de Pablo Iglesias

Aquest panorama obre encara més interrogants, amb el dubte a l’horitzó de quin serà l’impacte del bloqueig per al bloc d’esquerres i també per al de la dreta, amb moviments de fons a totes dues bandes per reformular les candidatures amb què es presentin. La incògnita del paper de Vox, la possibilitat que els partits de dretes presentin candidatures conjuntes en algunes províncies o el dubte de si Íñigo Errejón es presentarà a les eleccions. Benvinguts a quatre mesos d’incerteses.

Més continguts de