L’hora de la veritat

L’exercici del dret a l’autonomia exigeix que la norma de capçalera, l’Estatut, sigui una norma en la qual els ciutadans hagin dit l’última paraula

Des que es van conèixer els resultats de les eleccions del 21-D quedava clar que l’hora de la veritat seria la de la investidura del president de la Generalitat. Ja en la legislatura anterior, la investidura va ser complicadíssima i només es va poder evitar la repetició d’eleccions per la renúncia d’Artur Mas. Aquest cop l’operació és molt més complicada, ja que la investidura no està condicionada per la posició d’una de les forces polítiques, la CUP, sinó que està condicionada per la intervenció en el procés del Tribunal Suprem, confirmada recentment pel Tribunal Constitucional.

El bloc independentista, que va guanyar parlamentàriament les eleccions, encara que no va arribar a guanyar-les de forma plebiscitària -per fer ús de la terminologia que ells mateixos han posat en circulació-, es troba davant el dilema de proposar un candidat sobre el qual el Suprem no tingui res a dir o, al contrari, proposar-ne un que no només està sent investigat sinó que està sotmès a la mesura cautelar més greu que es preveu en l’ordenament: la presó provisional incondicionada.

Si l’independentisme manté Sànchez de candidat, posa el Suprem en una posició molt difícil: Llarena cometria prevaricació si li impedís ser escollit

La primera opció tindria un cert avantatge. S’aixecaria immediatament el 155, es recuperaria l’exercici del dret d’autonomia en els termes previstos en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia i el president de la Generalitat podria dirigir políticament la comunitat autònoma. Seria una opció coherent des de la perspectiva del principi de legalitat. Tindria l’inconvenient no menys cert que no serien els ciutadans amb l’exercici del dret de sufragi els que haurien investit el president, sinó que hauria sigut el Suprem el que hauria decidit, negativament, però decidit, la investidura. Des de la perspectiva de la legitimitat democràtica és una opció molt menys coherent. Altre cop ens trobem davant la tensió entre legalitat i legitimitat que ha estat acompanyant tot el curs del Procés. El govern espanyol sosté que la legitimitat i la legalitat en democràcia coincideixen. L’independentisme sosté que no es pot exercir el dret a l’autonomia d’acord amb un Estatut que no va ser el que els ciutadans van aprovar en referèndum, sinó el que es va imposar des de l’Estat a través del Tribunal Constitucional com a conseqüència d’un recurs del PP. L’exercici del dret a l’autonomia exigeix que la norma de capçalera, l’Estatut, sigui una norma en la qual els ciutadans hagin dit l’última paraula. Es tracta d’una exigència inesquivable del principi de legitimitat democràtica. Amb l’Estatut actual no es dona.

Una querella per prevaricació

A aquesta lògica de la legitimitat democràtica és a la que respon la proposta que sigui Jordi Sànchez el candidat a la investidura. Es tracta de mantenir viva la tensió entre legalitat i legitimitat, que situarà el Suprem davant una posició molt difícil. Si el president del Parlament, després de la ronda de contactes, proposa Jordi Sànchez com a candidat, no es pot impedir que acudeixi al Parlament a presentar el seu programa de Govern i sol·licitar la confiança a la cambra. Sànchez segueix estant en possessió del dret de sufragi passiu i aquest dret no pot ser desconegut per l’instructor. De fet, Pablo Llarena estaria cometent un delicte de prevaricació i Sànchez podria querellar-se contra ell.

Si Sànchez és el candidat, serà investit president i el jutge instructor haurà de decidir a continuació si manté presó incondicional contra el president de la Generalitat. Si la manté, a parer meu, es podria interposar immediatament un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, sol·licitant la suspensió de la mesura cautelar. I en el cas que l’alt tribunal no admetés a tràmit el recurs, entenc que es podria acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans. I si no la manté, ¿què fan els altres polítics independentistes que estan sotmesos a aquesta mesura cautelar?

La judicialització d’un problema tan essencialment polític com és el de la integració de Catalunya a l’Estat no només no resol res sinó que ho fa tot més difícil. Intentar que els tribunals resolguin el que de cap manera poden resoldre no pot conduir enlloc més que a la catàstrofe.

Més continguts de