Política 25/07/2020

JxCat: del pujolisme al puigdemontisme?

Nou analistes de diferents disciplines aborden l’evolució de l’espai postconvergent i responen sobre si hi ha continuïtat entre el nou partit de l’expresident exiliat i la CDC que en el seu moment va impulsar Jordi Pujol i va mantenir Artur Mas

Xavi Tedó / Núria Orriols
8 min
Jordi Pujol i Carles Puigdemont en dues imatges d'arxiu

Josep Ramoneda, filòsof

“Avui és un magnífic aparell de propaganda”

Sí: Josep Ramoneda. No: Cristiano Ronaldo

Avui per avui el puigdemontisme és un magnífic aparell de propaganda. Ha fet creure una cosa falsa, que és que es pot comptar amb Europa, i té un programa de màxims, la independència, que ell mateix ha sigut testimoni que no va ser possible [el 2017]. La pregunta és si el puigdemontisme es quedarà el bloc més important de l’herència del pujolisme, és a dir, el gruix de la classe mitjana i també alta d’aquest país que Pujol va aconseguir aglutinar a CDC amb el Sant Pancraç, salut i feina. Ara mateix això està en procés de repartiment entre el PDECat, JxCat, el PNC i també ERC, que l’intenta captar. L’herència del pujolisme està en disputa i veurem com acaba a les pròximes eleccions al Parlament. Des del punt de vista ideològic, el projecte està desdibuixat. Després de Pujol, Artur Mas va introduir dos components que fins llavors no hi eren a CDC: el neoliberalisme i l’independentisme. Això ja era un canvi per a Convergència, que va tornar a evolucionar amb l’arribada de Puigdemont i l’aliança amb la CUP. És aquí on CDC va començar a demostrar la volatilitat. L’expresident ha incorporat, a més, perfils que queden lluny del nacionalisme conservador i a qui només els uneix la seva figura.

Montserrat Nebrera, jurista

“Vol allunyar-se del pujolisme”

Montse nebrera: "Ara per ara no sento cap necessitat de dedicar-me a la política"

En vista de l’èxit que les diverses candidatures encapçalades per Puigdemont han tingut fins ara, el puigdemontisme existeix com a moviment. Una proposta política monotemàtica (vol la independència per la via que sigui) i, per tant, no ideològica (no sabem exactament quin món reivindica, perquè les idees es debatran en l’eventual República Catalana, a l’estil Reagrupament), que es tradueix en una frase màgica i polivalent (quin partit no la voldria com eslògan?): “moviment transversal per la llibertat de Catalunya” amb Puigdemont al capdavant, ni que sigui des de la frontera. Ara bé, com més versions polítiques presenta (Junts de diverses maneres o en versió Crida), més palesa és la voluntat d’allunyar-se del pujolisme, que també volia ser transversal, però que (aleshores no tocava) semblava tenir-ne prou amb el “peix al cove” (avui més aviat d’ERC, o d’un PDECat que potser per això Puigdemont vol absorbir en el seu projecte). Així el puigdemontisme, a diferència de CDC, i per l’esquerranització del seu electorat, es col·loca a prop d’aquella CUP que el va voler com a substitut d’Artur Mas a la presidència del Govern el gener del 2016.

Joan B. Culla, historiador

“El legitimisme no és perdurable”

Les interioritats de la política viscudes per Joan B. Culla

Hi ha una diferència fonamental entre l’espai convergent tradicional, el pujolisme, i el puigdemontisme. La primera era una opció d’ordre i per això va durar un quart de segle, i la segona és una força que abraça una idea que és profundament subversiva: la independència de Catalunya. És una idea més desestabilitzadora de l’ statu quo que qualsevol proposta de Podem. Això és bastant insòlit. Abans era una força que havia apostat per l’estabilitat política espanyola i, després, per un procés històric explicable. Adopta una posició de trencament. A mi el que més m’admira és que aquest espai no s’hagi desintegrat completament. Esclar que s’ha reduït, però encara conserva una massa crítica de centenars de milers d’electors. En temps d’Artur Mas, que per a ERC era un perfil que podia ser del PP, es transforma en una força subversiva. I després, amb Puigdemont, que és molt poc representatiu de la CDC clàssica, aquesta dinàmica es porta a l’extrem. També es troba més a l’esquerra perquè el mateix posicionament en la relació Catalunya-Espanya l’hi porta. No es pot defensar una idea radical amb una mà i amb l’altra tenir un programa de centredreta, de no apujar impostos o mantenir les subvencions als col·legis de l’Opus. No crec que el projecte, basat en el legitimisme -Puigdemont és el president legítim i el rumb a seguir és el que marqui- sigui perdurable en el temps, perquè la independència no pot estar sempre a punt d’arribar. El que va fer possible l’èxit de CDC ara no és reproduïble.

Isabel Vallet, jurista

“És hereu directe de la tradició convergent”

La diputada de la CUP Isabel Vallet ahir a Sant Andreu.

Puigdemont, com a exiliat polític, és un represaliat per l’Estat. La solidaritat antirepressiva l’hem de saber diferenciar de la necessària crítica i autocrítica política. El nou moviment de Puigdemont és l’expressió política de la dreta independentista. La concepció de la nació, de l’origen del conflicte nacional i de les relacions socials del projecte puigdemontista són hereves directament de la tradició ideològica convergent. Neix amb una cultura del lideratge fort, inspirada en el gaullisme, que li permet intentar presentar-se com un moviment transversal per sobre de fronteres polítiques i ideològiques. L’existència de persones o corrents d’esquerres al nou moviment no matisa el seu caràcter de dretes: el gaullisme també tenia un corrent d’esquerres i ningú li negarà el seu caràcter conservador. El nou moviment de Puigdemont podrà assolir èxits electorals, i si els assoleix es pot consolidar, però no conduirà a la independència. Només es pot assolir a través d’una veritable revolució impulsada per les classes populars dels Països Catalans, i això queda lluny dels postulats d’aquest nou moviment.

Francesc Marc-Álvaro, periodista

“Encara no ha generat cap idea nova”

Francesc Marc Álvaro

Puigdemont ha aconseguit aglutinar al seu voltant una de les branques de l’independentisme. Ell prové del món convergent, però intenta marcar distàncies respecte a aquest entorn en una relació d’amor-odi. Ara bé, no s’entendria la seva projecció ni la seva base electoral sense aquest substrat. Encara que Puigdemont representa un trencament respecte de la cultura política del pujolisme, hi ha alguns elements de continuïtat. De tota manera, és aviat per parlar del puigdemontisme. De moment no ha generat cap idea nova. Encara falta saber moltes coses de com serà JxCat, com quedaran els equilibris entre sectors i quin paper tindran figures com ara Sànchez -que no diu sempre el mateix que l’expresident-, Artadi o Puigneró. La feblesa (i la sort, fins ara) de Puigdemont és que és un tàctic. Ha sabut jugar bé al contracop i escapolir-se de la mà llarga de l’Estat, però per fer el seu partit haurà de dibuixar una estratègia i un programa. L’obsessió de Pujol era sumar i va ser capaç de fer-ho sota unes sigles noves. Puigdemont volia fer-ho amb la Crida, però no ho ha aconseguit: genera fragmentació. No sabem si el PDECat quedarà a fora o a dins, però l’electorat sempre castiga la divisió.

Salvador Cardús, sociòleg

“El puigdemontisme encara està per definir”

Salvador Cardús

La dissolució dels espais tradicionals fa que els partits actuals, tant si conserven el nom com si no, no siguin reconeixibles en relació amb el lloc que ocupaven recentment. Ni el PSC, ni ERC ni, esclar, Junts o el PDECat ja no representen el mateix. Als dos eixos tradicionals -ideològic i nacional- que servien per situar-los, hi hem d’incorporar noves oposicions, com el sobiranisme-autonomisme, per entendre un nou mapa que no s’estabilitzarà fins que no es resolgui el desafiament independentista. JxCat quedarà molt lluny del que havia sigut una CDC o una CiU autonomistes. I, ideològicament, sembla que buscarà una amplitud molt similar a la d’altres forces, ara només diferenciades per quatre tòpics de caràcter més retòric que factual. El seu espai també dependrà del que puguin ocupar els partits amb qui farà frontera. Pel que fa al “puigdemontisme”, o no existeix, o jo no en tinc notícia o encara està per definir-se. De moment, i paradoxalment, Puigdemont exerceix un fort lideratge simbòlic sobre l’independentisme, però encara no se’n coneix el perfil, que no tindrà res a veure amb els del règim del 78.

Paola Lo Cascio, historiadora i politòloga

“Ha de guanyar per no quedar en la invisibilitat”

Paola Lo Cascio

És un moviment i no un partit perquè fins ara no tenia quadres ni militants. És un moviment nou però alhora vell, perquè quan Pujol funda CDC també vol jugar a l’efectisme ideològic i diu que és seguidor del socialisme suec. La idea és fer una força política transversal que agrupi totes les sensibilitats. Si és més d’esquerres que el PDECat, tampoc ho sabem en realitat, tot i que JxCat va defensar l’impost de successions. Alguns perfils que s’hi han adherit són d’esquerres però s’hi uneixen per la qüestió nacional. Puigdemont és un alcalde convergent de Girona que durant la crisi no havia destacat per ser progressista. I qui diu que la dreta i l’esquerra no existeixen és de dretes. La seva situació personal juga un paper molt important perquè ha de guanyar la partida per no quedar immers en la invisibilitat i fa un discurs rupturista que ha captat una part del votant inconformista amb la situació actual. El risc és que l’espai que li pot quedar és el del nacionalisme populista que culpa Espanya de tot. Pujol no tenia els problemes judicials de Puigdemont, però ell s’ha guanyat l’isme propi perquè ha tingut molt predicament els últims anys.

Xavier Pericay, escriptor

“Sense Pujol, la resta seria inimaginable”

Xavier Pericay: “Ciutadans ha de saber gestionar la discrepància”

El puigdemontisme és la consequència d’una política, és l’ultim estadi d’un procés que arrenca als anys 80 amb l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. Hi havia un pla de penetració del nacionalisme en tots els estadis , des de l’escola fins a l’administració i als mitjans, una estratègia de control que ha desembocat, gràcies també als governs tripartits i al salt que fa Artur Mas a partir del 2012, en Puigdemont. Puigdemont n’és la conseqüència. Sense el pujolisme, la resta seria inimaginable. I el puigdemontisme també és corrupció perquè té causes pendents a Girona. Un hereu de Pujol en tots els sentits, que s’embolicava amb la bandera de la pàtria. No pot tenir el seu carisma perquè són personatges i èpoques diferents i, a més, és un fugit d’aquest país. Puigdemont se n’aprofita, no ho construeix. L’aspiració a l’hegemonia és impossible perquè el panorama és diferent i ERC no és la mateixa que la de l’època de Pujol. És un moviment radical i no d’esquerres impregnat de corrupció, com hem vist amb el cas de Laura Borràs. És un moviment que només aposta per trencar amb l’Estat i la resta importa poc.

Eduard Voltas, editor

“JxCat no sobreviuria a la retirada de Puigdemont”

Eduard Voltas

Diria que és un moviment polític articulat al voltant exclusivament d’una persona i d’una idea difusa, gairebé intuïtiva, de no rendició. El pes específic de la figura del líder és total, fins al punt que si Carles Puigdemont es retirés de la política ningú no s’imagina la continuïtat de Junts per Catalunya: no hi ha estructura organitzativa sòlida, no hi ha programa ideològic, no hi ha res del que fa que una formació política tingui continuïtat en el temps més enllà dels lideratges de cada moment. CDC va sobreviure a la retirada política de Jordi Pujol, però JxCat no sobreviuria a la de Puigdemont.

També hi ha un ingredient legitimista a tenir en compte: Puigdemont com a president que algun dia ha de tornar i restaurar allò que es va interrompre l’octubre del 2017. Aquesta esperança d’un retorn que implica salvació també explica la fortalesa d’algunes adhesions i fa que molta gent disculpi la distància objectiva entre la retòrica de la confrontació que emana de Waterloo i el fet objectiu que JxCat ha liderat un Govern perfectament autonòmic que no ha fet ni un sol pas fora dels límits de la llei durant tota la legislatura.

stats