L'ANC, deu anys fent de lobi per la independència

BarcelonaSeguint els fulls de ruta aprovats per l’Assembla Nacional Catalana (ANC) des de la seva fundació, Catalunya hauria d’haver estat independent pel Sant Jordi del 2015. També per al març del 2016, si l’Estat es negava a negociar després de les eleccions del 27-S; per al març del 2017; per al 3 d’octubre del 2017 i, finalment, per al 14 de febrer del 2021, un cop superat el 50% en les eleccions. Les previsions es van demostrar massa optimistes i la correlació de forces continua beneficiant l’statu quo l’abril del 2022, quan l’ANC celebra el seu desè aniversari.

L’Assemblea ha triat Sant Cugat del Vallès per presentar aquest diumenge el seu nou full de ruta i donar el tret de sortida a les celebracions per aquests deu anys que van començar amb la multitudinària assemblea del març del 2012 al Palau Sant Jordi i amb l’elecció un mes després de Carme Forcadell com la primera presidenta de l’entitat. Amb ella l’ANC va guanyar-se un lloc en totes les taules de negociació del Procés i més endavant Jordi Sànchez i Elisenda Paluzie van maldar per intentar mantenir el mateix paper protagonista.

Però la influència de l’ANC ja fa temps que no és la mateixa. Les restriccions per la pandèmia han contribuït a camuflar els motius del descens de participació en les mobilitzacions de la Diada, però la mateixa Paluzie admet que una part de la ciutadania ha desconnectat. L’ANC és l’únic dels actors sobiranistes que continua apostant obertament per una fórmula similar a la que tots ells van consensuar abans de la tardor del 2017. La unilateralitat en temps de repressió no ha quallat entre els partits polítics malgrat les filigranes que fan per no assumir que l’han aparcat esperant que passi qui sap què. El canvi de to del govern espanyol des que Pedro Sánchez va haver de dependre d’ERC per governar també ha contribuït a rebaixar la tensió que havia protagonitzat la relació amb l’Estat. I l’aposta pel diàleg –encara que no se’n visualitzi cap fruit en el camí cap a l’autodeterminació– imposa un parèntesi que l’ANC no ha sigut capaç de superar malgrat la seva insistència. Veient que la via dels partits tradicionals no era fructífera, l’ANC fins i tot va apadrinar el sorgiment d’una plataforma ciutadana per arribar a les institucions, però el moviment de Primàries no va seduir els votants que, malgrat la desmobilització de l’independentisme, continuen fent costat a les urnes als partits que van protagonitzar l’1 d’Octubre.

Ara descarta presentar-se a les eleccions i, si no hi ha llista unitària –almenys en les espanyoles–, defensarà el vot en blanc o nul als pròxims comicis. L’assemblea seguirà reivindicant la mobilització social i la desobediència tot i que, de moment, no hagi guanyat la batalla pel relat. En poques setmanes els socis triaran el quart president de la història de l’entitat amb l’objectiu d’intentar reflotar el moviment i amb la certesa que quan la competència ha primat més que la col·laboració, els passos han estat cap enrere.

El detall

Anna Grau portava una mascareta taronja Cs i Carlos Carrizosa n'havia triat una de blanca per presentar-se dilluns passat davant la Fiscalia del TSJC. Hi van anar a denunciar el conseller d’Educació, però podrien haver sortit d’allà denunciats. Els acompanyava el portaveu del partit, Nacho Martín Blanco, amb la boca i el nas descoberts. “M’he deixat la mascareta al cotxe. És que tinc tantes ganes de treure-me-la...”

Si Catalunya hagués compartit candidatura amb Andalusia o amb Madrid o si el president de la Generalitat fos algú altre, no hi hauria hagut problema. Però el fet és que era qüestió de temps que arribessin les confusions sobre la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Dimarts la portaveu del Govern va lamentar “la sortida de to del president aragonès”. Es referia (probablement) a Javier Lambán.