L'estómac de María Guardiola
BarcelonaPer molt que ara arrufi el nas quan se li pregunta per una possible reedició del pacte amb Vox, Alfonso Fernández Mañueco va ser el primer baró popular a abraçar-se a l'extrema dreta. Era l'any 2022, Alberto Núñez Feijóo acabava d'arribar a la presidència del PP, i els populars encara feien esforços per presentar Vox com un partit al qual no es podien confiar tasques de govern. Feijóo va pressionar internament contra el pacte a Castella i Lleó pensant que li interessava mantenir-se deslligat de l'extrema dreta quan arribessin les eleccions generals. Aviat, la dependència absoluta de Vox el va obligar a modificar l'estratègia.
Un any després, a Carlos Mazón li va costar encara menys situar un torero que exaltava el franquisme de vicepresident del País Valencià. I, malgrat absentar-se de la foto oficial, a l'Aragó Jorge Azcón es va entendre sense gaire resistència amb Alejandro Nolasco, com haurà de tornar a fer en les pròximes setmanes. A Madrid, Isabel Díaz Ayuso governa amb majoria absoluta, però ha evidenciat que, si la perdés, no li caurien els anells per pactar amb Vox. Igual que Alejandro Fernández a Catalunya, tot i que ell és difícil que arribi a tenir les regnes de la Generalitat. Què els diferencia a tots ells de María Guardiola?
Com en tots els partits grans, dins el PP conviuen matisos ideològics i diferents estils de fer política. La presidenta d'Extremadura, com passava amb Feijóo al seu dia a Galícia, representa l'ala moderada del partit, aquella a la qual encara es remou l'estómac quan ha de negociar amb l'extrema dreta (Feijóo ja fa temps que ho ha superat). Per això, de moment, les negociacions a Extremadura no avancen. Vox fa temps que ha diagnosticat la solució: canviar de candidata. Però aquest nivell de submissió és ara per ara inassumible per al PP, que confia que en algun moment es desbloquejaran les negociacions, com ja va passar el 2023, quan Guardiola va cedir in extremis, incorporant al seu govern aquells que deu dies abans s'havia compromès a deixar fora.
Els moderats
L'estil de Guardiola es pot assimilar, per exemple, al de la presidenta balear, Marga Prohens, una de les poques que fins ara s'ha sortit amb la seva: Vox no ha entrat mai al govern de les Illes, tot i que hi està condicionant les polítiques com a soci imprescindible al Parlament. També s'assembla a la forma de governar de Juanma Moreno Bonilla, a qui la majoria absoluta dels últims quatre anys a Andalusia ha permès no carregar amb la pesada motxilla de l'extrema dreta, però que ja va viure l'experiència de tenir-la de crossa parlamentària en el seu primer mandat. Vox ha decidit que vol entrar en tots els governs autonòmics i sap amb qui li serà més fàcil pactar i qui li donarà més problemes. I ho aprofitarà: oferint propostes similars contra la immigració, contra els impostos o contra el feminisme, evidenciarà les discussions internes al PP.
Els últims dies, la direcció popular s'ha anat embolicant sobre si preferia una abstenció del PSOE o seguir negociant un govern amb Vox, davant les altes pretensions dels interlocutors. ¿S'atreviran els populars a repetir eleccions per no caure en el que alguns consideren xantatge dels de Santiago Abascal? És improbable que Feijóo assumeixi aquest nivell de risc quan en les últimes cites electorals precisament s'està demostrant que el PP no només no està capitalitzant la davallada del PSOE, sinó que està veient com s'estreny el jou de l'extrema dreta. Guardiola ja pot anar preparant altes dosis de bicarbonat per no fer patir tant l'estómac.