BarcelonaLa memòria és cruel amb els detalls. Ni que siguen grans. Des del 1980 Jordi Pujol va encadenar victòries electorals durant vint-i-tres anys. No tots aquells anys van ser iguals, però. Com sol passar en els polítics de llarga durada, els primers sempre són els més productius. La primera dècada del president Pujol va ser la de les grans consecucions, la que va definir i articular la Generalitat que ara coneixem. Llavors Pujol pujolejava poc i feia molt. Des del no-res. I just en aquells moments d’albada al seu costat hi havia un home que li birbaria la ruta durant una dècada, Lluís Prenafeta. Un home poc o molt oblidat, perquè la memòria és aspra.
Secretari de la Presidència des del 1980 fins al 1990, va ser una de les peces clau en els primers governs de Jordi Pujol. La peça clau. Contava ell que quan van entrar el primer dia al Palau de la Generalitat –després de convèncer Josep Tarradellas, "que no se’n volia anar ni amb raspador”– Pujol li va comentar lacònicament: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”. En va prendre consciència aquella mateixa nit. L’endemà Prenafeta va començar a moure’s per crear-ho tot. A l’ombra –allargada– del president. Moments estel·lars de la petita humanitat que és Catalunya.
Lluís Prenafeta va esquivar totes les arestes per dissoldre sense prendre gaire mal el cas Banca Catalana, va organitzar els viatges més compromesos del president, va articular la creació de TV3 i Catalunya Ràdio i va viure els primers estralls interns d’uns governs on hi havia de tot, perquè llavors Pujol se sentia més pal de paller que mai. Això explicava l’exsecretari de la Presidència al llibre L’ombra del poder. I no cal dir que l’ombra era ell. Obstinat, decidit, resolutiu, burleta, manifasser, hàbil… Prenafeta es va guanyar algunes adhesions –poques– i algunes oposicions –moltes–. Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida en podrien omplir un llibre d’anècdotes. De certes coincidències i grans discrepàncies.
Una anècdota entre mil? L’explicava fa poc Josep Cuní. Sense dir-ne el nom explícitament, Cuní comentava en una entrevista que un dia va cridar a un col·laborador de l’emissora per retraure-li que haguera demanat un augment de sou a algú que no era ell, i que li havia arribat la petició, doncs, de rebot i “des de dalt”. El col·laborador era Ramon Barnils; el “de dalt”, Lluís Prenafeta. Combinacions que ara poden sorprendre. L’ombra no s’estalviava fintes ni complicitats.
Tornat al sol, Lluís Prenafeta va intentar fer les Rússies –va voler aconseguir una concessió de petroli amb la intercessió de Borís Ieltsin i va fracassar–, va mirar de plantar cara a tothom amb El Observador i no se’n va sortir, va crear un cau de liberalisme i catalanisme –la Fundació Catalunya Oberta– i la va encertar.
El malson
Un mal dia, però, ombres i llums es van tallar de sobte. I va arribar el malson. El 27 d’octubre de 2009, quan tot li anava bé i totes li començaven a pondre, Baltasar Garzón va ordenar que el detingueren, acusat en una suposada trama de corrupció que el magistrat va denominar Pretòria. La lectura dels fulls que integren la instrucció del cas explicita fins a quin punt Garzón podia ser arbitrari i injust. Tant se val. La justícia espanyola ha anat desgranant després tot d’actuacions que llavors ningú podia retraure sense ser considerat un corrupte més. Lluís Prenafeta va transigir davant el fiscal per evitar una sentència final que el tornara a la presó. Va sortir-ne, després d’un mes i mig, devastat. Ho explica, de manera amarga, al llibre El malson. Quan la realitat supera la ficció. Mai se’n va refer del tot.
Fa pocs mesos, l’exsecretari va escriure unes línies per a un homenatge que va rebre Jordi Pujol. El text acabava així: “President Pujol, he estat i soc llegidor devot de Josep Pla, que em va fer conèixer les arrels del país. Amb tu les vaig estimar. Va ser Pla qui va voler titular el volum trenta-novè de la seva obra completa El viatge s’acaba. El nostre viatge, president, s’està acabant. Ha estat un honor compartir-ne una part determinant amb tu”.
El viatge s’ha acabat. Prenafeta ha deixat escrites unes pàgines –sempre entre línies– de construcció, d’estima al país, de treball per recuperar el poder perdut. No el de Pujol. El de Catalunya. Alguns no ho voldran reconèixer, perquè les ombres del poder no sempre són agradoses, però ningú podrà negar que, fins i tot com a rival o com a enemic, Lluís Prenafeta era un petit gegant. Ara que la política ha disminuït tant, paga la pena salvar l’oblit i recuperar una part de la memòria que ens ha fet com són.
