Política 31/01/2023

És la lluita per l'hegemonia, estúpid!

Darrere la batalla dels pressupostos s'amaga una lluita ferotge per ser el primer partit a Catalunya

3 min
Aragonès i Illa aquest dijous al Parlament.

MadridSi s'analitza el mapa polític català post-Procés es veurà que la gran novetat no és tant una alteració de la correlació de forces entre blocs sinó el pas d'un sistema bipartit CiU-PSC a un de tripartit Junts-ERC-PSC (amb l'excepció de les eleccions del 21-D, en què el mapa va ser Junts-ERC-Cs a causa de la concentració del vot espanyolista en la formació taronja). Pel que fa als blocs, el que hi ha hagut és una evolució de l'antic camp nacionalista/independentista a un de netament independentista, això sí. Hi ha una dada especialment aclaridora: el percentatge de vots que CiU i ERC van treure el 1984 és pràcticament el mateix que el d'ERC, Junts, la CUP i el PDECat sumats el 2021, al voltant del 50%. Els dos grans blocs continuen sent els mateixos, però, com dèiem, el que ha canviat és el sistema de partits. On abans hi havia dos grans partits que podien aspirar a reunir entre el 40% i el 45% dels vots segons la convocatòria, ara n'hi ha tres de mitjans que es mouen al voltant del 20%-25% i que lluiten per l'hegemonia.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

La gran novetat, doncs, és la irrupció d'ERC com a partit mitjà/gran. Però esclar, la cultura de partit gran no s'assoleix d'un dia per l'altre. Ni tampoc es perd d'un dia per l'altre. Així, mentre el PSC patia la seva particular travessa pel desert en el període 2010-2021, tocant fons el 2015 amb 14 diputats i un 12,7% dels vots, mai va perdre del tot la seva estructura municipal i va mantenir una capacitat d'influència superior als seus resultats. Van quedar tocats, però no enfonsats. De la mateixa manera, a Junts continua persistint part de l'estructura i la cultura política de l'antiga CiU, que els dona un know-how determinat del qual els republicans encara manquen. Una de les coses que diferencien els partits grans dels petits és la facilitat que tenen els primers per gestionar les contradiccions. Vegeu si no el cas de Trias a Barcelona.

Tot això ve a tomb per explicar el context en el qual es dona l'actual batalla pels pressupostos. No és una qüestió de números, ni tan sols de carreteres, sinó de qui serà el partit hegemònic a la Catalunya post-Procés. Hi ha dos jugadors als quals un tercer ha robat una part del seu espai i que ara aspira a disputar-los aquesta condició. Algú es pensava que l'hi posarien fàcil? Que li aprovarien uns pressupostos expansius perquè Pere Aragonès pogués en solitari capitalitzar l'acció de govern? Era evident que Junts no aprovaria uns pressupostos després de sortir del Govern perquè el seu pla passa per desgastar al màxim ERC. I també ho era que el PSC no deixaria passar l'oportunitat d'afeblir el contrincant més poderós que té en les àrees metropolitanes de cara a les municipals. No és que hi hagi una pinça Junts-PSC contra ERC, sinó que el que hi ha és una confluència d'interessos. A tots dos els interessa tornar a l'estadi anterior al Procés, amb dos grans partits i ERC fent com a molt de frontissa. Alguns, tant en un partit com en l'altre, creuen que aquest escenari està més a prop del que sembla i, brandant enquestes internes, afirmen que el temps dels republicans s'ha acabat i que acabaran rostits en les pròpies contradiccions. En canvi, els republicans creuen que, amb pressupostos, el problema serà per a Junts i que només ells podran disputar-li l'hegemonia al PSC. Parafrasejant James Carville, l'assessor de Bill Clinton a la campanya de 1992: és l'hegemonia, estúpid!

stats