El minut d’or dels que tenen minut d’or

En temps de les xarxes socials, dels previsibles argumentaris de partit i de la perpètua precampanya, els quinze dies de campanya oficial cada vegada tenen menys utilitat. Diuen que els mítings són per refermar els convençuts, i els debats, per seduir els indecisos. Vist el nivell dels discursos a les places públiques i de les intervencions a les àgores televisades, els candidats poden acabar per desmobilitzar els propis i fomentar l’abstenció entre els dubtosos. Reconec, però, que m’apassiona el minut d’or. És el temps afegit del debat televisat en què el candidat ha de mirar a càmera i demanar el vot o fer el ridícul de les maneres més diverses. Els polítics hi arriben cansats, amb ganes d’acabar, fent un esforç de memòria que se’ls nota en el rictus i en les ganyotes. Acostumen a reiterar idees, a brillar poc i a fer un discurs molt infantil, no tant perquè la gent els entengui, sinó perquè la posada en escena no dona més de si. Em va agradar el final de Pablo Iglesias a TVE. Va demanar una oportunitat per estar quatre anys en un govern i, si després d’aquest temps no han aconseguit canviar res, “no nos voten nunca más”. Posats a demanar oportunitats, ¿què han de fer els partits catalans i bascos, que potser tindran la clau de la governabilitat, per tenir no ja un minut d’or, sinó una estoneta -ni que sigui d’argent- per poder-se explicar?

Més continguts de