La Corona, el Senat i Catalunya

MadridAquest procés cap a la investidura –o no– de Pedro Sánchez és com una boira intensa que no s'acaba d'aclarir. Però durant aquest mes estan passant moltes coses que formen part del marc polític i institucional en què vivim, i a les quals no sempre fem gaire cas. I compte, perquè no són actes merament rituals. Alguns d'ells afecten la Corona, per exemple. I no interessen només a la família reial i el seu entorn, sinó que tenen rellevància per al sistema constitucional en conjunt.

Així, a banda de la cita cultural per lliurar els premis Princesa d'Astúries, aquest mes ha tingut lloc un cop més la festa del 12 d'octubre amb especial presència del PP a les tribunes d'autoritats –singularment amb els seus presidents autonòmics–, i el mes s'acabarà amb un acte solemne al Congrés pel jurament o promesa de la Constitució de la mateixa Leonor de Borbó –ara ja també tinent de l'exèrcit de terra– com a hereva de la Corona; és a dir, com a futura cap de l'Estat.

El govern va estar preocupat per aquest acte, necessari i legalment previst a l'assolir Leonor de Borbó la majoria d'edat. Segons sembla, la Casa del Rei hauria preferit que ja hi hagués un govern constituït, i no en funcions. En teoria encara hi hauria temps, però és probable que el PSOE i els seus eventuals socis no hagin acabat de negociar abans de la data esmentada. Evidentment, aquesta cerimònia no té la rellevància que va rodejar la de la proclamació de Felip VI després de l'abdicació del seu pare, l'ara emèrit Joan Carles I. No creiem, en tot cas, que aquests actes siguin només simbòlics. Tenen un profund sentit polític i institucional. Com ho va tenir la jura de bandera de la mateixa princesa d'Astúries.

Al capdavall, la formació militar i la convivència de Leonor de Borbó a l'Acadèmia de Saragossa obeeix a la seva futura responsabilitat al capdavant de les forces armades, a les quals correspon “garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional”, segons estableix l'article 8.1 de la Constitució. S'ha tornat a parlar, en aquest context, de la possibilitat que el rei busqués evitar l'obligació de firmar les possibles mesures incloses en un acord sobre una llei d'amnistia. No ho crec pas. Sobretot veient com s'ha comportat Felip VI des que va substituir el seu pare com a cap de l'Estat.

Tenim el precedent dels indults, on ja una part de la dreta va insinuar que no tindrien suport reial, com si això fos possible. Però, a més, tenim la prova de la seva actitud general en uns anys en què ha costat garantir l'estabilitat política, objectiu que ja es veu que segueix sense aconseguir-se. Felip VI no ha fet gestions semblants a les que portava a terme Joan Carles I en situacions relativament similars. També cal dir que llavors, als anys 80 i 90, si el rei parlava a cau d'orella al líder del PSOE, del PP o de CiU, no corria grans riscos. En canvi, si ho fes ara no trigaríem a llegir el titular que “el monarca pressiona” en aquesta o aquella direcció.

El discurs del rei més recordat a Catalunya –i no positivament, per raons òbvies– és el que va pronunciar el 3 d'octubre del 2017, 48 hores després de la repressió policial contra els participants en el referèndum il·legal. Però si parlem en termes més generals, la intervenció clau per entendre el canvi de forma i fons de l'avui cap d'estat la trobem al text pronunciat a les Corts el 19 de juny del 2014, per ser proclamat rei d'Espanya. Va deixar molt clar que entenia la seva tasca com la d'un “rei que ha d'atenir-se a l'exercici de les funcions que constitucionalment li han sigut encomanades i, per això, ser símbol de la unitat i permanència de l'Estat” i “assumir-ne la representació més alta i arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions”.

Arbitrar i moderar

Aquesta última expressió –“arbitrar i moderar”– ha quedat molt reduïda de contingut. Però segur que els molt monàrquics ho celebren, perquè el que no podria passar en cap cas seria que Felip VI hagués intentat ara decantar el PNB, per exemple, a favor del PP o del PSOE, segons el que considerés més convenient per l'estabilitat política general. I el mateix ha de passar en relació amb el contingut dels pactes a què puguin arribar el PSOE i els seus diversos aliats potencials de cara a la investidura. Pensem que el cap de l'Estat ni tan sols ha mogut alguna peça per aconseguir que el Consell General del Poder Judicial fos renovat, i han passat cinc anys des del moment en què s'hauria hagut de canviar.

Molts es pregunten si seria millor un monarca més “intervencionista”. Quan es veia venir l'abdicació de Joan Carles I –per la seva conducta personal i financera–, alguns a Catalunya tenien l'esperança, si no el convenciment, que Felip VI seria més receptiu que el seu pare sobre les necessitats i les reivindicacions de Catalunya. Ja s'ha vist que aquells punts de vista eren simples especulacions. Però també és cert que el Procés va posar les coses més difícils a un nou cap de l'Estat en fase de consolidació. Durant els primers dies d'octubre del 2017 no van faltar missatgers demanant a la Casa del Rei una reacció igual o més sonada que la que es va produir.

Suggeriments o propostes similars, en aquest cas per influir contra els acords a què puguin arribar el govern espanyol i els partits independentistes, es poden descartar de totes totes. Ni tenen ni tindrien res a fer, en especial en relació amb la possible amnistia. Pel que fa al dret a l'autodeterminació, la resposta del govern és prou clara. El primer pot ser interioritzat i digerit pel PSOE, amb els discrepants que ja hem vist. Una consulta que obrís el camí d'una hipotètica separació de Catalunya no la resistiria l'organització socialista actual. I aquí és on volia mencionar el Senat, perquè és on el PP acaba de fer una autèntica exhibició de poder territorial. Pere Aragonès va fer bé d'anar-hi. Però no crec que el seu discurs fes forat en la part dedicada a l'autodeterminació. Al contrari, el PP va sortir dient que es parla d'amnistia per tapar concessions en matèria de sobirania. Dubto que s'ho creguin. Però aquesta línia d'atac als socialistes, si hi hagués una repetició d'eleccions, forma part d'una estratègia que ja està pensada i decidida.