Les raons de fons de la batalla del 2 de maig

MadridLa campanya electoral del 28-M ha començat a Madrid amb nota alta, com algunes famoses composicions musicals. La decisió de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, d'impedir el pas del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, a un dels actes de la festa del 2 de maig ha donat molt joc. Algunes de les reaccions podrien formar part d'una secció que va tenir molt èxit anys enrere a la revista Triunfo. Es deia Celtiberia Show, i va néixer de la mà d'un enginyós periodista, Luis Carandell, que va saber posar en relleu la facilitat amb què de vegades es compliquen absurdament les coses. Si no fos perquè el rerefons d'aquests fets és el d'una realitat política crispada, l'episodi seria més aviat còmic.

No obstant això, l'al·ludit incident és més que una anècdota. La mateixa força de les imatges dona al fet una importància superior a la d'un episodi passatger i ràpidament oblidable. La seqüència –juntament amb altres– pot simbolitzar tota una època, caracteritzada per la constant polseguera política i la degradació del sistema. La lluita pel poder és molt aferrissada i pràcticament no respecta res. El PP bloqueja la renovació del Poder Judicial des de fa quatre anys, i el govern li torna el cop restant informació i protagonisme al líder popular, Alberto Núñez Feijóo, sempre que pot. El que ha volgut fer ara Ayuso és demostrar a Feijóo com ha de tractar Pedro Sánchez i el seu entorn, del qual Bolaños forma part. I no falta qui diu que en tot l'afer es percep el segell personal de Miguel Ángel Rodríguez, cap de gabinet de la presidenta de la Comunitat de Madrid, ex secretari d'estat de Comunicació amb Aznar i molt aficionat als esports de contacte.

Si repasseu les imatges, veureu la insòlita situació que en la mencionada seqüència es produeix al peu de l'escala que portava a la tribuna d'autoritats, on un ministre que no ha estat convidat a l'acte puja el primer esglaó, del qual és obligat a baixar immediatament per la força d'uns braços i unes mans que, agafades a la barana, li impedeixen el pas. Félix Bolaños cau enrere d'aquest primer esglaó amb expressió d'aparent sorpresa i incredulitat, mentre la cap de protocol de la Comunitat li nega l'accés argumentant que si el que pretén és pujar a l'escenari “sobre la marxa”, no ho podrà fer “de cap manera”. El motiu que dona és que “aquí tenim una organització” que compleix les normes en matèria protocol·lària, i en cap moment s'ha comptat amb ell per a aquesta part dels actes de la festa de la institució autonòmica.

¿Calia arribar a aquest extrem, a deixar testimoni gràfic de la manca de capacitat d'entesa entre dues administracions que teòricament treballen pel fi compartit de servir el millor possible als ciutadans i les seves necessitats? Allà on sigui, Carandell deu haver seleccionat l'episodi per al seu pròxim llibre sobre els mals costums del país. Després de l'intent d'accedir a la tribuna, Bolaños va tractar de rebaixar el problema, encara que el govern, per boca de la seva portaveu, Isabel Rodríguez, va comparar els fets amb la conducta dels antisistema. I com que tot plegat va adquirir molta ressonància, hi ha hagut diversos voluntaris que s'han convertit en analistes del succés amb l'objectiu de sucar-hi pa.

Entre els candidats a millor actor o actriu de repartiment d'aquesta història en citaré dos. Es tracta de Ione Belarra (Podem) i d'Esteban González Pons (PP). Les seves manifestacions contenen tota una classe d'aprofitament de les oportunitats polítiques per burxar en les ferides de l'adversari, inclús si es tracta, com en el cas de la primera, d'un rival que és a la vegada un aliat de govern. Vegem-ho. Belarra –que és de les més llestes de la classe– diu: "Em sorprèn que el PSOE munti un espectacle amb aquest tema quan fa dues setmanes estaven pactant amb ells [el PP] la llei del només sí és sí, o quan els han permès durant tota la legislatura segrestar el Consell General del Poder Judicial i no s'ha fet res". Ben tirat, Ione, ben tirat. És a dir, que, segons Podem, del cop de porta a la cara que va rebre Bolaños en tenen la culpa el govern i el PSOE, per unir-se amb el PP quan els convé. Traduït a un llenguatge interpretatiu, és com si Belarra hagués dit: "Ara que t'han trepitjat l'ull de poll no esperis que t'ajudi i espavila, maco, que jo ja et vaig advertir que amb aquesta gent no hauries de fer ni un pas, i menys contra nosaltres, les ministres de Podem, per rectificar una de les lleis que més ens va costar i que més apreciem".

González Pons assenyala Robles

Però el premi al millor recaragolament de la setmana ha de ser per a González Pons, perquè és un mestre refinat de la crítica política. Si algú us ha de fer pessigolles a la planta del peu, que no sigui ell, perquè perdreu el sentit amb la primera rialla. Diu González Pons que qui situa en una posició "compromesa, inexplicable i molt vergonyosa i molt ridícula Bolaños no és la cap de protocol" de Madrid, sinó la ministra de Defensa, Margarita Robles, que va accedir a la tribuna d'autoritats “ignorant” el seu col·lega. Tot això afegint-hi l'“afecte personal per Félix Bolaños” i lamentant que “en totes les comunions d'Espanya aquesta primavera es farà la broma de «Compte, que es cola Bolaños»”.

La pregunta seria per què González Pons llança les seves pulles contra Margarita Robles, mentre fa veure que se solidaritza amb el ministre placat per l'equip d'Ayuso. La conversió de Bolaños en suposada víctima de Robles es produeix després d'un important veto i un desaire que li va fer el govern al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, unes setmanes enrere. L'abril passat, Feijóo va mostrar una gran contrarietat quan li va ser negat el permís per visitar les tropes espanyoles a Letònia. Fonts de la Moncloa van dir llavors que no hi ha precedents que un líder de l'oposició pretengui “buscar la foto” amb tropes desplegades en una missió internacional. Com a resposta, González Pons va lamentar que Pedro Sánchez “ho patrimonialitzi tot”, inclús l'exèrcit. El PP també s'ha queixat que Feijóo no tingui informació sobre la propera presidència espanyola de la Unió Europea. I Ayuso ha dit que el que vol el govern és “dominar-ho tot”. A la Moncloa, en canvi, creuen senzillament que amb aquest episodi el que el PP ha buscat és arrencar un grapat de vots a Vox donant fuetades a un ministre.