BarcelonaDurant anys els estrategs electorals consideraven que les batalles electorals es guanyaven al centre. És a dir, guanyava el partit que aconseguia convèncer més electors moderats, que són els que decantaven la balança. I per això maldaven per trobar candidats que fossin prou flexibles per agradar als centristes i no crear anticossos a una banda i a l'altra. És el que en diria fórmula Xavier Trias, ja que l'exalcalde de Barcelona representa a la perfecció aquest perfil de polític.
Les enquestes actuals, amb la irrupció de les forces d'extrema dreta, demostren que aquest paradigma està quedant superat. Ara ja no guanya qui sedueix el centre, sinó qui mobilitza més els seus a través d'un discurs polaritzat, divisiu i en què el contrincant és deshumanitzat, vilipendiat i dibuixat com un traïdor, un enemic o totes dues coses.
Aquest fenomen afecta especialment els partits conservadors clàssics, que estan perdent clientela a marxes forçades cap a forces d'extrema dreta. Assistim a la desaparició d'un determinat perfil de polític i elector, aquell conservador de tarannà dialogant capaç d'arribar a acords amb les esquerres, fins i tot fer-se seves alguna de les seves propostes. Algú que fuig dels extremismes i fa de la bona educació la seva carta de presentació. Avui, però, seria inimaginable veure algú fent com Xavier Trias el 2015 quan no va dubtar a trucar a Ada Colau per felicitar-la per la seva victòria.
El descrèdit de la política
Què ha passat perquè la gent ja no confiï en polítics com Trias? Hi ha diversos factors, però n'apuntaré quatre. En primer lloc, el descrèdit de la política i dels polítics professionals, que han estat substituïts per comunicadors eficaços adaptats als llenguatges de les noves tecnologies. Són aquells que "diuen les veritats que ningú no diu" i que consideren que ja no cal ser ben educat ni respectar certs límits. És com si l'elector ja no premiés l'expertesa ni l'experiència, sinó que busqués més sentir-se identificat amb el polític, és a dir, veure'l com "un dels seus".
En segon lloc, el creixement d'una pulsió identitària i essencialista que ja existia en els partits clàssics de centredreta però que ara s'ha exacerbat amb l'arribada de la immigració. El catalanisme va ser capaç de conjurar el perill de fractura amb la immigració espanyola amb el principi de "Catalunya, un sol poble", d'inspiració candeliana. Però ara fins i tot aquest principi és qüestionat en el post-Procés quan es parla de "nyordos", i s'afegeix el rebuig als "moros" o altres col·lectius immigrants. La resposta és crear partits polítics només per a població autòctona, els "catalans purs", que diria Najat El Hachmi.
En tercer lloc, hi ha la particular crisi existencial dels conservadors. Sembla com si la dreta tradicional tingués problemes per reivindicar la seva aportació al sistema social europeu, una construcció obra de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, i ara estigués temptada de renegar de certs consensos bàsics, com la necessitat dels impostos, els drets laborals, el feminisme o el canvi climàtic, i vulgui apostar per un model de tipus neoliberal. Una dreta, en definitiva, sense l'ànima social que abanderava Xavier Trias.
El quart factor, i potser el més important, és que avui s'ha estès entre els conservadors una actitud pessimista davant del món, marcada per la por, mentre que els optimismes són vistos per ells com a "wokes" d'esquerres i "lliristes". I quan creus que "tot està molt malament" és més fàcil votar un Trump (o una Orriols) i les seves propostes radicals que un Trias.
