28/09/2015

La negació de la realitat

2 min

FilòsofRajoy segueix negant la realitat. Abraçat a l’absurda creença que tot el que no és legal no és real, segueix negant el reconeixement als ciutadans catalans partidaris de la independència. I ara ja són dos milions. No voler reconèixer els problemes inhabilita un governant. La seva tasca és precisament la contrària: detectar-los i convertir-los en oportunitats. Però Rajoy hi va renunciar fa temps. Després d’anys minimitzant la qüestió catalana, convençut que l’independentisme s’autodestruiria, es va mobilitzar quan van pensar que les eleccions catalanes podrien ser un trampolí per al PP, per salvar les generals. Va anar a buscar un candidat a l’extrema dreta per fer una campanya de múscul i agressivitat, i s’hi va posar al davant, convocant les forces socials i mediàtiques a l’estratègia de la por. Pensava que una gran mobilització electoral donaria la victòria a l’statu quo. Li ha sortit al revés: l’independentisme ha seguit acumulant vot electoral, i el PP s’ha convertit en marginal a Catalunya. Els primers entrenaments per a les eleccions generals donen a Ciutadans la pole provisional, mentre Rajoy s’aixeca de la gran derrapada. La política de Rajoy amb Catalunya ha fracassat, però ell segueix negant el problema i la realitat.

Relacions de forces

Les xifres són tan manipulables com les paraules i, per tant, sempre es poden llegir segons la conveniència de cada part. Però dues coses són certes: les relacions de forces no permeten a l’independentisme emprendre un camí de ruptura unilateral, i un 48 per cent de votants és un conjunt massa gran perquè un governant es negui a reconèixer-lo.

L’independentisme ha ampliat el seu espai. I el seu eix s’ha desplaçat cap a l’esquerra. La realitat és tossuda i, per molts esforços que es facin, les polítiques del passat no es poden amagar eternament i les sensibilitats ideològiques no es poden congelar indefinidament pel poder d’una il·lusió. Ara Artur Mas es troba atrapat en el seu propi laberint. El diable està en els detalls i, a vegades, pot venir d’un escó. La CUP ha tingut un excel·lent resultat recollint el vot d’esquerres que volia dir sí a la independència i no a Artur Mas. I ara té a les mans l’elecció del president. ¿Defraudaran els qui l’han votat pel seu rebuig a Mas? ¿En nom d’un bé superior? Compte amb confondre política i teologia.

La pressió de la realitat pot fer trontollar Junts pel Sí abans del previst. Una victòria aclaparadora hauria dissimulat per un temps les petites i grans diferències internes, però ara cal elegir un president i nomenar un govern. La nova política i la vella tenen una mateixa llei: les relacions de forces. Potser alguns avui ja lamenten haver optat per la llista única. Tota estratègia té efectes no desitjats. I l’estratègia d’aquest procés ha viscut unes acceleracions que han dut a moments de gran perill. De moment, avui ja es parla més de qui governarà que del full de ruta: és una bona dutxa de principi de realitat. El sí de diumenge reforça inequívocament l’independentisme, però no anuncia la imminència del paradís sinó un camí molt llarg.

stats