Ernest Maragall: “Està al nostre abast construir 20.000 habitatges en aquest mandat”

BarcelonaErnest Maragall (Barcelona, 1943) té la ciutat al cap. Es nega a quedar relegat en el pols entre Ada Colau i Xavier Trias i reivindica els matisos i el seu projecte.

Vostè va guanyar les darreres eleccions. Per què creu que no va arribar a ser alcalde?

— Perquè els representants d’altres forces van decidir fer-me fora amb una evident incoherència interna, més com a expressió de conquesta de poder que no pas de majoria de projecte alternatiu.

Tot i ser oposició, l’alcaldessa diu sovint que considera que amb vostè també havia governat.

— Això no només és un abús de llenguatge, perquè en definitiva també és ella qui em va fer fora de l’alcaldia. Nosaltres el que hem fet és treballar sempre des del punt de vista de l’interès general de la institució i de la ciutat.

La campanya s’està dibuixant com una campanya de colauisme versus anticolauisme, i l’anticolauisme està representat pel senyor Trias.

— Algú està interessat que sigui així, però Barcelona afortunadament és molt més important que una pugna entre dos conceptes del passat. És molt més que una batalla entre el 2011 i el 2015. La pregunta pertinent és: un cop superada l’etapa de la senyora Colau, ara què?

Què proposa vostè que es diferenciï del que proposen Colau o Trias?

— La campanya permetrà que es distingeixin molt clarament els projectes. El nostre s’expressa amb termes de concreció d’objectius transformadors, de compromisos de progrés, de recuperació d’igualtat.

Quines són les polítiques que vostè desenvoluparia per millorar aquest sentit d’equitat?

— En aquesta ciutat hi ha tot un camp de construcció de model econòmic, de model productiu, que ha d’acompanyar les polítiques socials, que són imprescindibles. No podem seguir depenent tant del turisme, que és fonamental i l’hem de protegir, però al costat d’això hem de crear economia almenys en tres sentits: economia de coneixement; en el sector de la construcció amb nou habitatge i també rehabilitació, i l’economia al servei de les persones, que vol dir salut, serveis socials, etc. A més, hi ha una mesura estrella: el salari mínim de ciutat.

¿Barcelona es pot permetre un salari mínim de ciutat?

— Ens l’hem d’autoexigir.

De quant hauria de ser?

— L’hem quantificat en 1.500 euros. Tampoc es tracta segurament que sigui d’un dia per l’altre. Hem d’acordar com ens hi acostem i com hi avancem i amb quines regles del joc, amb quins drets i quins deures.

Trias ens va dir que els barcelonins havien perdut l’orgull de ser barcelonins. Vostè hi està d’acord?

— Crec que hem perdut l’autoestima. Fa temps que ho diem.

Quina és la seva fórmula per revertir el problema de l’habitatge?

— Em sembla que aquí hem d’anar a totes. Estem en condicions de plantejar-nos la construcció al llarg del mandat d’almenys 20.000 habitatges nous, 5.000 cada any, i d’aquests, entre 6.000 i 8.000 de protecció oficial. Això em sembla que està al nostre abast i que no és cap barbaritat. Està a punt d’aprovar-se el pla director urbanístic, que ens dirà quin és el límit possible de nous habitatges a la ciutat. Abordem-lo i fem-lo concertadament, també amb complicitat amb el sector privat, acordant les regles del joc, reinterpretant la regla del 30%, etc.

En què consisteix aplicar millor la regla del 30%?

— Amb les polítiques d’habitatge s’ha generat un abisme entre l’Ajuntament i els promotors perquè se’ls ha considerat quasi enemics i a mi em sembla que això ha de canviar. No es tracta d’acariciar-los o de regalar-los taxes de retorn fantàstiques perquè puguin especular, es tracta de fer el que fan tantes altres ciutats. Tolosa, que és la meitat que Barcelona en població, construeix cada any quasi 3.000 habitatges, i apliquen regles d’habitatge assequible associades a les noves promocions semblants a les que volem aquí. I ho fan i és possible i hi ha inversió. Aquí estem en aquesta situació en què tenim una magnífica regla del 30%, però estem constatant que el 30% de zero és zero.

Vostès han votat a favor d’aturar nous projectes verds fins a revisar-los bé. ¿Mantindria els 21 eixos previstos?

— Crec que el que s’ha fet, fet està. La nostra proposta serà diferent. L’esforç en la reducció de la contaminació i, per tant, del trànsit l’hem de fer bé, acompanyat d’una millora gradual en l’àmbit del transport públic. Barcelona demana l’entrada diària de 500.000 ciutadans, no es tracta de defensar-nos d’això, sinó més aviat de facilitar-ho sense que això impliqui ni pèrdua de qualitat de vida ni més contaminació.

¿És assumible que cada dia travessin l’Eixample 350.000 vehicles?

— No estic dient que hagin de seguir travessant els mateixos vehicles pels mateixos itineraris, hem de veure alternatives i hem de promocionar altres modalitats de transport, però el que no podem és convertir l’Eixample en un obstacle. L’Eixample està considerat com el millor parc urbà del món; per tant, l’hem de fer créixer en aquesta direcció.

¿I que sigui un parc urbà vol dir que no ha de tenir cotxes?

— No, vol dir que han de passar amb la mesura i amb les condicions adequades perquè pugui ser parc. Parc no vol dir tot verd. Estic parlant d’ordenar el conjunt amb aquest concepte bàsic de vorera, calçada, vorera, arbre, calçada, arbre, habitatge, comerç...

¿S’ha de tenir un peatge a l’entrada de Barcelona?

— Haurem d’estudiar-ho amb calma, però no ho veig com una mesura immediata. El millor peatge urbà és tenir un transport públic eficient de caràcter metropolità.

Els creuers s’han de limitar?

— Nosaltres en el seu dia ja vam proposar limitar a 200.000 els visitants per aquesta via dels creuers. Amb els creuers que arriben és com si afegíssim cada dia una ciutat de 25.000 habitants en una zona concreta de la ciutat. Hem de començar a definir polítiques viables d’acord també amb el sector turístic, que també diu que no vol més turisme sinó millor.

I com es fa això?

— Sabent exactament quina és la capacitat de càrrega, quina és la capacitat d’acollida de la ciutat, definint correctament la contribució que el turisme ens ha de retornar i, per tant, si cal revisant i actualitzant també la taxa que vam promoure des d’ERC. Hi ha una colla de vies obertes que permetrien que Barcelona es caracteritzés per la qualitat del seu turisme i no en fos víctima.

¿Vostè és partidari d’ampliar l’aeroport?

— Jo soc partidari de tenir un aeroport que necessita una gran capital europea com Barcelona, no per augmentar el nombre de turistes, sinó al servei d’una gran economia.

¿I això passa per una nova pista? ¿Per allargar la pista actual?

— Això ens ho acabaran de dir els tècnics. El que no tenia sentit és que ens ho diguessin unilateralment des del govern central i des d’Aena amb una visió estrictament de retorn de la inversió en termes de benefici per als seus accionistes. Hem de parlar també de models de gestió i de decisió, i hem de parlar naturalment de medi ambient i de les connexions ferroviàries que donen sentit al sistema aeroportuari català, i hem de parlar de com canviem la lògica low cost per la lògica de connexió intercontinental.

Si vostè no guanyés les eleccions, ¿el seu aliat natural qui seria?

— El meu propòsit és guanyar amb la suficient claredat perquè sigui indiscutible la condició de líder de la formació de governs de coalició. La resta? Primer que parlin els ciutadans. Hi ha un risc, un efecte secundari de ser quatre competint per l’alcaldia, que és que el cinquè sigui el PP i pugui acabar sent determinant per fer aparèixer una altra mena de tripartit.

En quin tripartit està pensant?

— PP, PSC i Junts. És el que des del PP estan suggerint. ¿Caurien en aquesta temptació aquests altres dos? M’agradaria tenir clar que no. Que ho diguin.

Trias ens va dir que no tindria manies per governar amb el PSC.

— Doncs ja som a mig camí d’aquest escenari que abans li dibuixava.

¿Vostè governaria amb el PSC?

— Jo estic obligat a considerar avui el PSC com un adversari principal.

Per què costa tant que Barcelona estigui neta?

— Aquí hi ha un tema de responsabilitat efectiva de les empreses, però, o bé estava mal definida la concessió, o bé no es gestiona, no es supervisa i no s’assumeix la responsabilitat des del govern. I crec que és més aviat això. A més d’això, hi ha l’evidència que s’ha trencat el cercle virtuós, l'Ajuntament neteja i el ciutadà no embruta.

¿Vol dir que els ciutadans no se senten seva la ciutat?

— S’ha de reconstruir el civisme, aquí també.

Qui serà la seva número dos? Quin perfil li agradaria que tingués?

— Haurem d’esperar uns dies. M’importa tant el número dos com el tres, el dotze o el quinze.

Aquesta setmana fins a cinc persones s’han desmarcat de la llista de suports que vostè va anunciar dimecres. Què ha passat?

— Ja n’hem parlat amb ells, amb tots i amb cadascun. És una confusió estrictament de procediment i em sembla que segur que hi ha una responsabilitat nostra, perquè no la vam saber reconduir bé a les últimes parts del procés de convocatòria, però res més. Tots ells seran part del projecte de Barcelona, des d’allà on vulguin.

Vostè és germà del qui els barcelonins consideren el millor alcalde de la ciutat. ¿Dir-se Maragall sempre és un avantatge o pesa?

— Per a mi és obvi que és aquesta barreja també d’orgull i de responsabilitat, perquè haig d’estar a l'altura. El que haig de fer és expressar-me a mi mateix i tractar de situar Barcelona a una altura comparable a la que va ser amb el meu germà.

Vostè per què vol ser alcalde?

— Perquè conec i m’estimo Barcelona.