28/01/2023

Pedro Sánchez i el jutge Marchena

4 min
Manuel Marchena

BarcelonaPedro Sánchez i el jutge Manuel Marchena són dos dels protagonistes del moment. Llegiu i veureu per què. Un cop apagat –fins a la propera ocasió– el foc a Castella i Lleó, l'escenari més agitat de confrontació per prendre la temperatura al país i les relacions entre les forces polítiques ha passat els darrers dies pel Congrés de Diputats, on aquesta setmana s'ha debatut teòricament sobre les últimes cimeres europees. La compareixença del president del govern, Pedro Sánchez, es va convertir en realitat en una mena de petit debat sobre l'estat de la nació. Petit perquè no va durar dos dies, però tan intens o més que les jornades dedicades al debat de política general.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Algunes enquestes –potser s'hauria de dir alguns enquestadors– s'entesten a dir-nos que Pedro Sánchez està acabat, i que la seva decadència és irreversible. De llenya en rep per tots costats, però enfonsat i vençut la veritat és que no se'l veu. Durant aquest darrer debat al Congrés no només va aparèixer defensant enèrgicament les seves polítiques –sobretot en el terreny econòmic, on es confirmen les bones dades de creixement–, sinó que es va permetre una hora final d'ironies i sarcasmes, dedicats sobretot al PP i Vox.

És una llàstima, en aquest sentit, que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, no tingui escó al Congrés. La portaveu del PP, Cuca Gamarra, va agafant cos i velocitat, però els cara a cara entre Sánchez i Feijóo guanyarien molt. El duel és aquest, el que es dirimirà entre ells dos. Sense enfrontaments directes amb Sánchez, Feijóo se'ns queda de moment com a encarregat d'anunciar els avenços del programa electoral del PP. Aquesta vegada va ser a Cadis, on el cap dels populars va presentar una sèrie de mesures de regeneració democràtica presidides per la proposta que als ajuntaments pugui governar la llista més votada. Un déjà-vu, sempre sense èxit. El PP no es podrà desprendre de Vox per aquesta via.

L'amenaça de la ultradreta

Per a Sánchez, en canvi, el regal –no sé si enverinat– és la perspectiva d'una campanya electoral en la qual pugui insistir un dia rere l'altre en la possibilitat d'un govern d'Espanya sorgit de la coalició entre el PP i Vox. L'exemple de l'explotació a fons d'aquesta idea el tenim en la concentració promoguda per la ultradreta entorn de la Cibeles el passat cap de setmana. El PSOE ha tret petroli del fet que Feijóo no hi fos i hi enviés una delegació testimonial, per no aparèixer a prop de Santiago Abascal i la seva gent. Feijóo està fent un gran esforç per circular per la dreta sense perdre de vista l'eix de la carretera. És allò de cultivar el centre i la moderació.

La qüestió és, per tant, que si Sánchez té problemes amb Podem i el seu antimilitarisme, per exemple, les dificultats de Feijóo amb la seva dreta no són menys greus. Sobretot perquè la coalició de socialistes i podemites ja està provada, ja coneixem l'índex de resistència que té i el nivell de desgast que produeix. Una aliança de govern per la dreta, en canvi, podem intuir que no seria menys problemàtica, però de moment no ha tingut oportunitat de mostrar-nos tot el seu potencial. No vull ni imaginar què podria intentar Vox si algun dia Feijóo fa –per pròpia voluntat o per necessitat, tant se val– el que ha fet Sánchez amb els seus aliats de Podem, és a dir, deixar en les seves mans la reforma d'una part del Codi Penal, en aquest cas sobre delictes contra la llibertat sexual.

El problema de tocar certs textos legislatius especialment sensibles no és ja si el canvi s'ha fet amb més o menys caràcter ideològic, sinó si s'ha fet amb habilitat o amb imperícia. Amb freqüència, els principals desastres que provoquen els responsables públics no deriven tant del fet que siguin de dretes o d'esquerres, sinó de falta de competència. I amb relació a la segona modificació del Codi Penal recentment feta –amb tota la dreta bolcada en contra– el que ha faltat és treballar amb una mica més de temps i de forma més acurada. Em refereixo, òbviament, a la reforma relacionada amb la sedició i la malversació.

Un canvi a tota velocitat

És evident que la prohibició constitucional del camí de l'amnistia, en aquest cas per passar pàgina amb relació al Procés i les condemnes que va comportar, obligava a buscar una altra solució si es volien fer passos decidits per obrir una nova etapa, per consolidar una nova dinàmica política i un nou marc de convivència. Però això de canviar i tramitar a tota velocitat –amb esmenes d'última hora– una reforma del Codi Penal on és obligat fer-la –el Congrés de Diputats–, comporta riscos elevats, com s'ha vist. I no ja per les discussions parlamentàries que va suposar, ni pel greu conflicte que va generar entre el mateix Congrés i el Constitucional, sinó per la inseguretat jurídica que implica el canvi si les coses no s'han fet prou bé. I ara n'estem veient les conseqüències.

Hi ha hagut no poca confusió sobre el veritable abast d'aquesta reforma penal, sobretot per la possibilitat que beneficiï condemnats per delictes de corrupció. Però tampoc estan clares les conseqüències que tindran aquests canvis per als polítics que van ser jutjats pels fets de l'1-O. Un punt clau és el que fa referència a Oriol Junqueras. Si el Suprem fa cas a la Fiscalia, la seva inhabilitació s'acabarà l'any 2030, i si fa cas a l'Advocacia de l'Estat, podrà recuperar tots els drets polítics –i, per tant, tornarà a ser elegible– a finals del 2024. Una diferència molt sensible, de sis anys.

Diuen que l'advocada de l'Estat, Rosa Seoane, que ja va portar el judici al Suprem, està molt convençuda de la seva tesi, i que la història es pot tornar a repetir. Ella ja va demanar que es condemnés per sedició quan els fiscals parlaven de rebel·lió. I va guanyar. La pena més alta acordada, la de Junqueras, va ser de 13 anys, quan la Fiscalia en volia 30. Ara, un tribunal de sis membres –un dels que van actuar el 2019, Luciano Varela, s'ha jubilat– ha de decidir. El president de la sala penal –i ponent de la resolució que es dicti– segueix sent el magistrat Manuel Marchena, que llavors va saber arribar a una sentència per unanimitat tirant pel camí del mig. Tornarà a fer-ho? No es pot assegurar. Però el que sí que és segur és que el Suprem no trigarà a pronunciar-se.

stats