"Som molts però no hi som tots: falten els presos"

BarcelonaAhir la capital catalana es va tornar a convertir en un crit unànime per la llibertat i la democràcia. Centenars de milers de catalans d’arreu del territori es van mobilitzar -per enèsima vegada en menys d’un mes i mig- a Barcelona per reclamar l’alliberament dels dos Jordis i els membres del Govern que continuen empresonats a Madrid. “Som molts, avui aquí, ho estan dient a la ràdio, però no hi som tots: falten els presos”, deia Joan Garcia, que va sortir al carrer amb la seva dona: “No es pot jutjar la gent pel que pensa, és un abús”, insistia.

Les cinc de la tarda era l’hora clau. Però la gentada es va començar a acumular des de molt abans. Des de la capçalera, a la Vila Olímpica, i Barcelona amunt fins a Gràcia. Més de tres quilòmetres i tres-cents metres de recorregut que van deixar pràcticament buits la majoria dels eixos comercials que fan l’agost en dissabte i van col·lapsar de ciutadans el transport públic.

La línia 1 del metro, la vermella, va patir grans aglomeracions des d’una hora abans de la convocatòria de l’ANC i Òmnium. “Abans no hem pogut pujar. Ja hem hagut de deixar passar dos trens”, comentaven alguns dels passatgers que havien aconseguit entrar en un dels vagons. Cinc estacions abans d’arribar al punt neuràlgic de la mobilització (en ambdues direccions) els trens ja anaven plens a vessar i a les andanes s’hi anava acumulant cada cop més gent.

Un cop a fora, a la sortida d’Arc de Triomf, els venedors ambulants ja auguraven l’èxit de la convocatòria: “Avui el negoci va bé”, deia un que oferia estelades a cinc euros mentre presumia d’haver-ne venut una vintena en menys de 45 minuts. De fons, poc abans de les cinc ja se sentien crits de “Llibertat presos polítics!”, una de les proclames que més van sonar a la jornada d’ahir.

Més de 900 autocars també van ajudar a omplir, a poc a poc, tot el recorregut. A l’altra punta de la mobilització les riuades de gent que passaven per l’eix comercial de Gran de Gràcia ahir no s’aturaven a comprar, com els altres dissabtes, sinó que caminaven de pressa -i molts amb l’estelada al coll- cap al carrer Marina.

Al seu pas per la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia, un grup de quatre nois (que caminaven en direcció contrària a la manifestació) es van aturar: “Viva España!”, van cridar mentre aplaudien els policies que feien guàrdia a la porta. La resta de ciutadans amb les estelades al coll van fer com si no els sentissin.

“Us toca tornar a lluitar”

A les cinc en punt el recorregut sencer ja era ple de ciutadans. Des de la capçalera i pràcticament fins a Travessera de Gràcia. Però els manifestants van continuar arribant en un degoteig constant que va omplir aquesta via fins al punt que ningú podia avançar. “No ens movem”, deia una nena al seu pare. “Bon senyal”, li responia ell.

El poc moviment va provocar que es formessin grups de gent. Converses animades, gairebé totes sobre política: “Si Rajoy es pensa que pot aturar això amb unes eleccions és que no ha entès res”; “El paper d’Europa és molt preocupant”; “Jo estic molt indignada, no puc més, i només em fa por que acabem desmotivant-nos”. Aquestes són algunes de les frases que s’entrecreuaven a la cruïlla de Sant Antoni Maria Claret amb Marina.

L’Elisabet va anar-hi amb un grup d’amics: “Jo no soc aquí per demanar la independència, soc aquí perquè ens estem jugant amb quina qualitat democràtica volem viure els pròxims anys”, assegurava. El seu company és advocat: “Passi el que passi, l’Estat ha demostrat que no hi ha separació de poders i que la fiscalia treballa només per a l’Estat, quan hauria de fer-ho per a tothom”, lamentava, i afegia que “quan tot això s’acabi caldrà revisar profundament el sistema judicial”.

Les pancartes van ser moltes i variades, i la majoria criticaven la bel·ligerància de l’Estat i l’empresonament dels Jordis i el Govern electe. Al costat d’un cartell on hi deia “Felip V - Felip VI, la repressió continua”, dues àvies recordaven temps passats. La Cília i la Roser es van conèixer ahir mateix en un banc a la manifestació: “Som aquí, tot i que assegudes, pels nostres marits; totes dues som viudes”, explicava la Cília, de 90 anys. “Nosaltres vam sortir de la guerra, però a vosaltres us toca tornar a lluitar”, lamentava la Roser, de 85. Al mateix banc la Dolores, de 76, s’expressava en castellà: “Ens odien, els espanyols, però jo ja m’he independitzat d’ells, no en vull saber res. Et dic una cosa: després de tot això, res tornarà a ser igual”. “Està sortint tot el que fa anys que estava latent”, advertia el Joan a la mateixa cruïlla.

Moltes famílies també portaven els seus fills. Amb el seu nen petit en un braç i una pancarta a l’altre, un manifestant lamentava l’actitud del PP català, que ha presentat una querella que acusa diversos pares d’utilitzar els seus fills com a “escuts humans” el 8 de novembre. “Crec que les seves declaracions estan fora de lloc. Ells mateixos es retraten”, deia. Un altre debat recurrent va ser el de les eleccions del 21 de desembre. “No sé què dir-te”, admetia una manifestant, que afegia: “Crec que s’hi ha d’anar, però per no donar-los cap excusa; m’hauria agradat que els partits deixessin de banda les sigles i fessin una llista unitària”, diu finalment.

La manifestació de la llum

Mentre a la capçalera feien els parlaments, a la cua els ciutadans seguien atents a les ràdios. “Què diuen? Que hi ha moltíssima gent. Ara parlen els de l’ANC”. Primer es va recordar Pau Casals recuperant el famós discurs que va pronunciar a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) quan va recollir la Medalla de la Pau l’any 1971. Tot seguit va sonar El cant dels ocells. I va ser en aquest moment, quan el sol ja havia marxat, que el carrer Marina es va tornar a il·luminar. Aquesta vegada amb la llum de milers de telèfons mòbils que recorrien de dalt a baix la protesta. Tot plegat enmig d’un respectuós silenci només trencat per un helicòpter que sobrevolava l’Hotel Arts.

Va ser el començament del final. A poc a poc, després de dues hores, els manifestants van començar a marxar. La majoria convençuts que caldrà tornar a sortir al carrer. Abans d’agafar el bus de tornada dues amigues s’acomiadaven: “Quina gràcia, trobar-te; ens veurem a la pròxima”. “Quan és?” “No ho sé, quan ens ho diguin tornarem, oi?”