Puigdemont i el fiscal pengen d'un fil

MadridEns estem acostant a Nadal amb un bon sac d'incògnites i una seguretat. La legislatura no s’acaba, per molt que el PP ho demani a cada pas. Pedro Sánchez ha dit dos cops aquests darrers dies que es votarà el 2027, i ha quedat ben clar que no li preocupa gaire la falta de suport parlamentari. En definitiva, que no ho considera un inconvenient insalvable. Junts ja li ha deixat també ben palès que no compta amb ells, que s’ha posat punt final a la col·laboració que amb alts i baixos es mantenia des del debat d’investidura del 2023. Però en paral·lel els juntaires han salvat el govern d’alguna ensopegada al Congrés. Ja se sap que les ruptures també poden tenir graus. Per arrodonir el quadre de les advertències, la portaveu del grup, Miriam Nogueras, va qualificar Sánchez de “cínic i hipòcrita” a l’últim debat maratonià celebrat al Congrés, per la falta de compliment de pactes i promeses.

La resposta de Sánchez va ser la que hauria fet un lector de qualsevol llibre dedicat a la teoria i pràctica estoica. El líder socialista i en general els dirigents del PSOE no paren de dir cada cop que els fan botifarra que ells seguiran amb la mà estesa, no per demanar caritat, sinó perquè no hi ha res com la disposició permanent al diàleg per ser feliç en aquesta vida. Però que ningú es confongui. La tranquil·litat d’avui pot ser l’ensurt de demà. Podem tampoc afluixa. I Sumar apunta discrepàncies i perfil propi sempre que pot. El panorama podria semblar més complicat que mai, en especial si a tots aquests factors de possible inestabilitat hi afegim les aportacions més voluntaristes i desinteressades procedents de l'activitat policial i judicial.

En relació amb aquesta matèria, no hi ha acte o fòrum relacionat amb la justícia on aquests dies es parli d'una altra cosa que del recent judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i de com serà la sentència que dicti el Suprem. És un assumpte d'òbvies repercussions polítiques, i això explica tant la curiositat amb què tothom es fa preguntes com les tàctiques de dissimulació i fingiment amb què actua la majoria durant aquest tipus de converses. ¿Tu què creus que farà el tribunal?, pregunta un. ¿Hi haurà condemna o absolució?, diu un altre. Segur que tu saps alguna cosa, especula un tercer. La qüestió és que tothom vol saber, però tots amaguen les seves cartes, no perquè en tinguin cap, sinó perquè ningú vol significar-se, amb el risc que corri la veu que s’ha mullat, i en quin sentit.

 Els magistrats de la sala penal que han format part del tribunal per a aquesta vista oral eviten mostrar-se en públic, i si ho fan van revestits d’unes invisibles togues ignifugues, que repel·leixen les aproximacions indesitjades com si fossin flames. Si s’aconsegueix passar un primer filtre de confiança amb les mencionades preguntes genèriques, el segon nivell de curiositat té un nom força conegut, el de Manuel Marchena. Des del desembre del 2024 Marchena ja no presideix la sala penal, i no és el ponent de la sentència sobre el fiscal general, com ho va ser en la causa de l’1 d’Octubre. Per aquests motius són molts, en l’àmbit judicial i els cercles polítics, els que es pregunten com poden influir aquests canvis en el resultat del procés contra el cap de la Fiscalia. El càlcul del qual hi ha pistes és que tres magistrats estan decidits a absoldre García Ortiz, i uns altres tres inclinats a condemnar-lo. El setè i darrer vot seria el d'un jutge que no està decantat clarament. El Suprem, en tot cas, intentarà una sentència pactada, sense vots discrepants. El paper del nou president de la sala penal, Andrés Martínez Arrieta, serà decisiu per aconseguir-ho. També el del magistrat Antonio del Moral. És un home conservador, molt religiós i tècnicament coherent. El fiscal general està penjant d'un fil.

Els socialistes creuen que guanyaran una important batalla política si el fiscal resulta absolt. De fet, si García Ortiz no ha dimitit és perquè tant ell com el govern consideraven que si renunciava abans de fer-se el judici haurien perdut la batalla, encara que després fos absolt. La resistència pot ser ara recompensada. Ho sabrem relativament aviat. El tribunal vol tenir acabada la deliberació i llesta la sentència abans de les festes nadalenques. La primera reunió per debatre la resolució del cas serà el proper dilluns. Si es produeix l’absolució, el PP quedarà com a perdedor d’aquest combat. En tot cas els populars han posat massa en joc amb les apostes judicials. L'Audiència de Madrid acaba de corregir un altre cop el jutge Juan Carlos Peinado, que investiga les suposades activitats de negoci de Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez.

El somni de desprendre's de Vox

En aquesta causa, Peinado volia tornar a indagar sobre el rescat d'Air Europa. Els magistrats de l'Audiència madrilenya li han dit que la resolució en què així ho acordava, que va ser recorreguda, “no té la motivació necessària”. La ja cèlebre frase d’Aznar –“qui pugui fer, que faci”–, no és garantia sempre l’èxit. Cada cop que Feijóo dona per mort políticament Sánchez recolzant-se en els episodis judicials, corre un risc paral·lel al del líder socialista. És evident que el PP tampoc està per tirar coets. La renúncia de Carlos Mazón porta camí d'una digestió lenta. El congrés popular andalús ha reelegit Juanma Moreno, com era lògic, però la greu crisi dels cribatges no s’ha acabat, ni de bon tros. I s'haurà de veure com van les eleccions a Extremadura. La presidenta d’aquesta comunitat, María Guardiola, se la torna a jugar amb la seva convocatòria anticipada. El seu somni, desprendre’s de Vox d’una vegada.

Mentrestant, només hi ha dues coses que a Feijóo li podrien donar una alegria, que es convoquessin eleccions o que Junts fes el pas definitiu donant suport a una moció de censura. El primer escenari Sánchez ni se'l planteja. El segon escenari tampoc és imaginable, perquè als juntaires els convé ara aguantar. L’informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) facilita el camí per a l'amnistia de Puigdemont, i el Constitucional ja ha començat a estudiar el recurs que permetria aplicar el perdó al delicte de malversació. Ara bé, ho hauria d’executar el Suprem, i ja veurem si hi posa inconvenients. Puigdemont penja, de fet, del mateix fil que el fiscal. Curiosa coincidència.