A mesura que el suport a la independència de Catalunya ha anat reculant en les enquestes, els mateixos sondejos han detectat un augment del percentatge de persones que se senten tan catalans com espanyols (un 43% en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió) i una davallada dels que es consideren només catalans (un 15,5%). En certs cercles, la identitat i les preferències territorials se solen associar sovint, sobretot per dotar d’arguments les posicions partidàries de la unitat d’Espanya.
D’una banda, s’ha arguït que la independència “partiria el cor” (per dir-ho a la manera de Miguel Bosé) a la meitat de la societat catalana que té identitats duals, perquè suposadament haurien de triar-ne només una. De l’altra, els contraris a la independència han apuntat al fet que vora un 12% dels catalans se senten només o més aviat espanyols, la qual cosa els convertiria en una minoria que necessitaria especial protecció (de, suposadament, el govern de la Generalitat, que conculcaria els seus drets).
El cert és, però, que la tendència d’encapsular els que se senten espanyols a Catalunya en una única categoria és poc acurada. El sentiment d’espanyolitat entre una part important dels catalans té algunes comunalitats, com les posicions contràries a la independència, el fet que siguin o tinguin orígens directes de la resta de l’Estat, tenir posicions més conservadores (tot i que s’observa certa convergència) o una certa satisfacció cap a fenòmens d’expressió cultural nacional (com les victòries de la selecció espanyola). Tanmateix, entre els catalans que se senten espanyols s’hi poden detectar com a mínim tres grans grups.
Espanyolistes que viuen a Catalunya
Un primer grup de població el conformen aquells que tenen un alt sentiment nacional espanyol. Plegats són vora un 12% de la població catalana. Si ho mirem des del 2006, aquest grup ha anat creixent progressivament. Es tracta d’un segment de la població amb una identitat espanyola intensa, fins i tot més que la que poden tenir en altres comunitats autònomes espanyoles uninacionals. El seu perfil és el d’un votant molt més a la dreta que la mitjana, tot i que vora un 15% de votants de centre i centreesquerra també tenen nivells d’espanyolisme elevat. Es tracta de gent amb estudis baixos, d’àrees urbanes i que parla essencialment castellà.
El seu grau d’abstenció solia ser més elevat en les eleccions catalanes, però en els darrers comicis s’han mobilitzat (continuen votant menys) i en bona part opten pel PP o Vox. Ara bé, un sentiment elevat d’espanyolisme també és present en una tercera part dels que tenen una elevada simpatia pel PSC. És, a més, un grup amb un sentiment nacional molt estable. Segons les dades de l’enquesta POLAT, feta entre el 2014 i el 2020 i que ha permès seguir les mateixes persones al llarg del temps, la immensa majoria (entre un 70% i 80%) no canvien aquest sentiment al llarg del temps. El mateix no passa amb sentiments catalanistes elevats, molt més volàtils (un 50-60% els mantenen al llarg del temps).
Identificació espanyola fluïda
Els altres dos grups de catalans amb sentiment espanyol els conformen gent amb identitats duals, però amb intensitat i direcció divergent. En el fons, la categoria “em sento tan català com espanyol” d’una enquesta amaga casuístiques diverses. Si exceptuem els que tenen valors baixos en les dues identitats (vora un terç), un primer grup el formen aquells que efectivament tenen una afecció nacional doble, però en què la identitat catalana és més aviat concebuda com a indestriable o estretament relacionada amb l’espanyola. Dit de forma popular, per a aquest grup ser catalans és la seva manera de ser espanyols (i viceversa). Les dues identitats conviuen, però amb cert grau jeràrquic superior per a l’espanyola. Un grup també amb identificacions estables, poc fluïdes segons el context.
Finalment, un segon grup, més reduït, són els catalans amb identitat dual amb cert grau de posicions catalanistes. Sigui perquè entenen la identitat com un factor administratiu o inevitable (entre d’altres factors), el seu posicionament fluctua en funció del context. En el període àlgid del Procés, per exemple, van fluctuar durant un cert temps a posicions més sobiranistes, però en els últims anys semblen haver tornat a la casella inicial.
Cuidar-se per viure millor?
Una enquesta recent feta en 93 països i a més de 93.000 persones ha intentat esbrinar si alguns factors o patrons relacionats amb la cura personal són presents arreu. L’ús de cosmètica, la higiene personal o el fet de fer dieta per millorar físicament són patrons universals, mentre que la salut mental, el menjar bé o l’estima al propi cos varien en funció de les societats i de factors com l’individualisme. Amb tot, el que també és universal és l’esforç que homes i dones dediquen a cuidar-se físicament. Ja en edat postadolescent, les dones es cuiden més que els homes. Tot i que l’esforç que les dones diuen que fan es redueix entre els trenta i els quaranta anys, es torna a intensificar quan fan els cinquanta, edat a partir de la qual les dones es cuiden gairebé tres vegades més que els homes.
