Raons i culpes de l'atordiment polític

MadridDiu Pedro Sánchez que ja s’ha refet de la crisi que li va provocar l’informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil sobre els negocis il·legals del seu exsecretari d'organització, Santos Cerdán, però l’ambient polític segueix molt carregat. Per començar, el Suprem acaba de ratificar la presó provisional del que havia sigut home de confiança del president del govern. La interlocutòria dictada per la Sala Penal parla de l’existència de “poderosos indicis” del “paper actiu” de Cerdán a la trama de cobrament de comissions per la concessió d'obres públiques. Cal recordar que es tracta de qui havia estat interlocutor destacat amb Junts, entre altres papers. La complexa maquinària dels pactes en aquesta legislatura per força s’havia de ressentir del descobriment d’aquest cas de corrupció. El debat sobre el decret llei antiapagades ho va posar de manifest, i va demostrar el cansament i les tensions que l’evolució d'aquest període, a l’equador de la legislatura, està provocant entre els socis del govern de coalició del PSOE i Sumar.

En tot cas, la derrota infligida a l’executiu de Sánchez és un greu error, sobretot de l’esquerra que va col·laborar en el rebuig del decret llei. Però sobretot és un perjudici pel país. L'únic avantatge és que es tracta d'una equivocació esmenable, perquè la proposta tornarà a anar al Congrés, i hi haurà possibilitats de rectificar. En altres moments l’estranya coincidència entre els partits del no a aquest decret llei no s’hauria pogut produir. L’enrariment del clima polític pels casos de corrupció –entre els quals ocupa també un lloc molt destacat el cas de l'exministre d'Hisenda del PP Cristóbal Montoro– ha causat una mena de saturació i desorientació general comparable a la que provoquen els impactes físics. És com si els equips de direcció dels partits s'estiguessin baixant atordits d’un autocar que s'acaba d’estavellar contra un arbre d'una perillosa carretera. Després de les trompades costa recuperar l’equilibri. I estem lluny d'aconseguir-ho. Tothom està molt nerviós, massa. Ho va demostrar la crisi de Torre Pacheco i l'allau de missatges d’odi que va provocar. La Fiscalia especialitzada en la lluita contra aquesta figura delictiva n’està analitzant més de cent mil, una barbaritat. L’existència d'aquests textos és un símptoma molt negatiu de cara a una pròxima convocatòria electoral.

Digestió pesada

En aquest context arriba el suposat parèntesi de l’agost, amb l'últim acte parlamentari de la mencionada derrota del govern, just quan fa dos anys de les últimes eleccions. Ja sabíem que no seria fàcil, que el PP –havent sigut el partit més votat– no podria digerir fàcilment la continuació del seu període d’oposició, per manca d’aliats. Però en aquests moments la digestió pesada és general. Tothom té els seus motius per sentir frustració i fatiga intel·lectual. El PSOE perquè s'adona que no funciona allò que va dir Sánchez sobre la seva voluntat de governar amb el Parlament o sense. Cal oxigenar l'ambient parlamentari, i tal com anem no es veu l’oportunitat. El tacticisme i el càlcul electoral ho impregnen tot.

Podem va dir a l'inici de la legislatura que es comprometia amb la governabilitat. Però no ho està fent. Cada cop que parlen Irene Montero o Ione Belarra es nota el pes del seu passat recent, quan van formar part del poder executiu. És a dir, es percep que també han tingut problemes de digestió. En aquest cas per assumir el paper d’exministres de Pedro Sánchez, a qui ara qualifiquen de “senyor de la guerra” perquè no tanca relacions amb Israel i està disposat a augmentar la despesa militar, ja veurem en quin percentatge. Es confirma el que ja sabíem des de la transició del franquisme a la democràcia sobre la dificultat dels acords estables entre les forces polítiques de l’esquerra.

Adolfo Suárez n’era conscient i, en part, per això va facilitar la legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Es va córrer el risc de l’oposició dels militars nostàlgics de la dictadura, però el govern tenia enquestes que donaven reduïdes expectatives electorals als comunistes. Felipe González també sabia que no hi havia gaire a fer amb Izquierda Unida i el PCE de Julio Anguita. Tampoc li va resultar a Joaquín Almunia, que va proposar a Pacos Frutos fer “causa comuna” contra els populars, estavellant-se en l’intent. Qui es va aprofitar d’aquests factors va ser José María Aznar, que va deixar per la història les fotos de les seves passejades pels jardins de la Moncloa amb Anguita, quan es prestava a aparèixer formant la cèlebre pinça amb el líder del PP. I l’altra foto d'aquell període va ser la de les illes Açores, quan Espanya sí que es va involucrar en una guerra, la de l'Iraq, sense cap votació al Congrés. Ara, vint anys després, les forces a l'esquerra del PSOE estan més dividides que mai.

Acabarà la legislatura?

Amb les forces independentistes hauria de ser possible acabar la legislatura. Puigdemont no té altra oportunitat per tornar en llibertat a Espanya. Cal resoldre aquesta situació abans de qualsevol acostament de Junts al PP, un partit que no podrà arribar al govern sense el suport de Vox. Aquest factor és també insuperable pel PNB. En aquest context són lògiques les contínues advertències del portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, sobre la conveniència que les esquerres, sobiranistes inclosos, busquin acords.

En cap cas imagino una candidatura comuna en unes eleccions generals. Però la perifèria del país també jugarà molt en la pròxima convocatòria. El com pitjor, millor no funciona mai. La crisi del cas Cerdán va suposar un gran risc. Els coaliats van aguantar, en part també per instint de supervivència. El cas Montoro, d'altra banda, ha reequilibrat en certa manera la situació, i ha obligat els populars a una decisió amb pocs precedents, la de forçar la dimissió de la seva diputada Noelia Núñez per haver falsejat el currículum que va entregar al Congrés. Però molt més greu és que un exministre d'Hisenda promogués canvis legislatius per afavorir empreses del sector energètic que haurien pagat per obtenir aquestes modificacions. És difícil creure que les pèrdues de fons públics seran recuperades, per molt que ho vulgui Pedro Sánchez. El govern s’haurà de limitar a canvis normatius per impedir que un cas així pugui repetir-se.