MadridL'acte de solemne obertura de la legislatura va reflectir perfectament quin és el clima del moment, d'enfrontament radical de dos blocs que ja van dividir en termes electorals el país el 23 de juliol passat. Aquesta va ser la característica principal de la cerimònia. Però hi ha notes molt destacades sobre aspectes més concrets. D'una banda, el discurs del rei; i, de l'altra, el de la presidenta de la cambra, de significats molt diferents. El de Felip VI va ser el d'un cap d'estat que posa en evidència la seva preocupació per la marxa del país. El missatge va ser d'aparent confiança en la realitat d'una democràcia consolidada. Però hi va haver una especial apel·lació a la responsabilitat de les Corts, com si tingués dubtes que els destinataris directes de la seva intervenció –els diputats i senadors– siguin capaços de demostrar-la. Tot això acompanyat d'un rictus molt especial, l'expressió d'un rostre seriós, compartit per l'hereva. Ja va ser objecte de comentari una compareixença similar el dia del jurament de càrrecs del nou govern. Estem en unes circumstàncies en què no es jutgen només les paraules, sinó també el llenguatge no verbal.
Molt probablement aquesta posada en escena tracta de transmetre la idea que Felip VI és conscient de la situació de malestar social que travessa el país. ¿És amnistia la paraula maleïda? Naturalment, el concepte no va aparèixer. Però va ser curiós que el rei mencionés el seu agraïment respecte als grups “que van comparèixer al procediment de consultes”, és a dir, als que van anar ahir a escoltar-lo al Congrés, on no hi eren Junts, ERC, Bildu i BNG. Són absències importants, pel contrast amb el discurs del mateix Felip VI, dedicat en gran part a reivindicar novament la vigència de la Constitució.
Compte amb els gestos simbòlics
¿Cal entendre que estem en un moment de crisi general del sistema, salvat per la campana en un debat d'investidura en què gairebé tothom –i no només els socialistes– diu haver fet de la necessitat virtut? No, no crec que el problema sigui tan profund. Les minories, atès que ho són, hauran de readaptar-se i treure tot el profit que puguin a la seva capacitat de pressió, però tenint en compte quin és el perímetre de la seva actuació.
Aquest perímetre es diu Constitució. Penseu que les paraules del rei les escull ell però les revisa el govern. El discurs del rei és, en aquest sentit, el del poder executiu. O, si ho preferiu, es tracta de paraules que no contradiuen cap línia fonamental de l'acció de govern. Segurament Pedro Sánchez no pronunciaria ara cap discurs que repetís la paraula unitat un cop en cada foli, com va fer el monarca. Però el govern ha vist aquest text i no ha posat objeccions.
Compte, per tant, amb els gestos simbòlics. Es pot deixar d'anar allà on es creu que hauràs d'escoltar un discurs que no comparteixes, o que rebutges. Però cal tenir present que els que hi van assistir van aplaudir llargament, i no només per cortesia. I un detall interessant: Felip VI, la reina Letícia i la princesa Elionor van sortir de l'hemicicle sense esperar que acabessin els aplaudiments. Un amic ho interpretava com si hagués dit que jo ja us he explicat el que em preocupa i el que heu de fer –sobretot, garantir “una Espanya cohesionada i unida”–, i ara menys aplaudiments i poseu-vos a la feina.
El discurs de Francina Armengol va ser una provocació directa a la dreta. Ho va fer amb gust i ganes. És veritat que no va ser gaire institucional i sí que va tenir, en canvi, un especial accent ideològic. Armengol el va dedicar a reivindicar les lleis de l'anterior govern espanyol. És lògic que PP i Vox estiguin molestos, perquè en substància els va recordar que no van aconseguir “derogar el sanchisme”.
