Els reptes i els dilemes del PP i Junts
MadridL'habilitat del govern espanyol en aquest primer tram de l’any consisteix en posar tant els seus socis com l’oposició davant de la necessitat de resoldre dilemes. Això val tant pel que fa a la política interior com a la situació internacional. Ens hem de remuntar fins al desembre passat, a la darrera roda de premsa de Pedro Sánchez i la posterior copa de Nadal a la Moncloa, i ho hem de considerar com el moment en què es van donar moltes pistes sobre l’escenari que miraria de crear l’executiu per intentar reprendre el vol.
Pocs dies més tard, el PSOE va registrar un resultat electoral desastrós a Extremadura i van tornar a aparèixer en les files socialistes sentiments depressius i especulacions sobre la possible anticipació de les generals, previstes per al 2027. Ja va dir Sánchez que la seva intenció era governar amb el Parlament, o sense ell, i en aquesta primera fase del 2026 està actuant per demostrar-ho. Ha reprès el diàleg amb les forces polítiques, però, en bona part, fora de l’àmbit parlamentari. S’ha parlat amb ERC i amb el PNB amb força discreció, fins al moment d'anunciar els acords als quals s’ha arribat. I ara tindríem a la vista una nova oportunitat de rebaixar el to crispat de la vida política amb l’entrevista que mantindran aquest pròxim dilluns el president del govern i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo.
És aquesta dinàmica i aquest calendari –que inclou sobretot l'intent de pactar el nou model de finançament autonòmic– el que ha col·locat les forces polítiques –molt especialment el PP i Junts– en la mencionada tessitura d'haver de fer front a dilemes delicats, però dels quals poden sortir ben parats si saben resoldre’ls amb habilitat. Per a Feijóo, és una oportunitat per reprendre la seva estratègia inicial, la que va anunciar quan va arribar a Madrid elegit per aclamació al seu partit com el líder capaç de portar els populars a una nova conquesta del poder.
Des del seu aterratge, Feijóo ha evolucionat de les inicials promeses de moderació cap a un exercici de l'oposició cada cop més agressiu, centrat en la idea que el mètode per guanyar les eleccions és el de desgastar el govern i aconseguir incinerar-lo. Sens dubte, ha obtingut èxits en aquesta tasca, i per comprovar-ho només cal repassar l’agenda judicial que els socialistes tenen pendent per a aquest any. Però fa falta alguna cosa més per arribar a la Moncloa. S’ha d’adquirir perfil propositiu i de governant per generar confiança, i el líder popular no ha aprofitat les oportunitats per utilitzar aquesta palanca. Si féssim una enquesta sobre quina expressió sintetitza els objectius del PP, segurament guanyaria la de “derogar el sanchisme”.
El xoc Sánchez-Feijóo
Aquesta manera d’entendre la tasca d'oposició i el famós mur aixecat per Sánchez per combatre el PP han impedit qualsevol aproximació, excepte per negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial, cinc anys després d’haver acabat el seu mandat. El líder socialista està convençut que té cert avantatge, en especial en els enfrontaments a la tribuna d’oradors del Congrés. Ell mateix li va dir a Feijóo que era un “mal parlamentari” en una de les darreres sessions de control. Tot això ha creat un quadre d’hostilitat permanent.
És improbable, per tant, que puguin sortir acords concrets de la mencionada reunió entre el president del govern i el líder popular. Però per a Feijóo, el dilema existeix. Em refereixo a la possibilitat d’optar en aquesta darrera fase de la legislatura per una actuació tendent a demostrar prioritàriament la seva capacitat per dirigir el país. Els canvis d’escenari a escala global i els desafiaments que suposa la presidència nord-americana de Donald Trump, per un costat, i el debat sobre el finançament de les comunitats autònomes, per un altre, haurien de suposar per al PP l’ocasió d'obrir nous escenaris amb sentit d’estat, sense rebaixar la pressió al govern.
La realitat és que els populars no donen senyals de tenir cap mena de “govern a l’ombra”, és a dir, un equip alternatiu disposat a prendre el relleu quan els electors o el resultat d'una moció de censura ho decideixin. Això explica la falta d’un discurs propi sobre política exterior. En paral·lel, sobre els recursos de les autonomies, el PP ha reeditat la seva estratègia de la negativa a participar seriosament en la discussió del nou model proposat. Malgrat tot, Sánchez està convençut que els populars no trauran res d’aquesta mena d'oposició, i per això ha ofert a les comunitats que rebutgen la iniciativa que es quedin amb el vigent, en perjudici dels seus ciutadans, perdent ingressos.
La competència a la dreta
Per a Junts, la situació és relativament similar. Tenen raó els seus dirigents quan diuen que aquest no era el model promès. Ara bé, significa, com afirmen Illa i Junqueras, una millora important. El que fa més difícil obrir nous espais de diàleg és la situació tant del PP com de Junts, pel fet de tenir una forta competència a la seva dreta. Vox apareix ara a les enquestes en l'àmbit estatal com la tercera força política i Aliança Catalana ocupa a Catalunya la mateixa posició, i s’ha convertit en un malson permanent per als de Puigdemont. No és d’estranyar, així, que el govern intenti tirar la canya en gairebé totes les direccions. Ara ha arribat a nous acords de transferències amb el PNB. Com diu el lehendakari, Imanol Pradales, “mentre hi hagi partit, seguirem jugant”.
El que és d’agrair, en aquest panorama –on també a l’esquerra del PSOE estan refent el seu mapa–, és la responsabilitat dels sindicats. Sobre el finançament, volen que el govern els informi a fons, per garantir que el model permeti l’augment de la despesa en serveis socials. UGT i CCOO donen prioritat a la negociació col·lectiva i no apostaran pel soroll. Va quedar molt clar a la reunió que Pepe Álvarez i Unai Sordo van tenir amb Illa a Madrid. Els sindicats saben que en matèria de finançament autonòmic la història es repeteix. La discussió sempre l’ha liderat Catalunya, i les altres comunitats acaben reclamant les mateixes concessions. Així va passar amb el 15% de l'IRPF per a les autonomies, molt criticat pel PP, per donar el 30% quan van governar. El problema de la proposta actual no és que suposi discriminació ni arbitrarietat, sinó que queda lluny del finançament singular reivindicat. Per això, el PSOE confia que al final la baralla baixarà de to.