El resultat d’ahir és dolent per a Espanya i també per al sobiranisme català, tot i que a aquest últim també li suposa, en certa manera, una victòria moral. No només pels seu mèrits ( un resultat de rècord, en vots i escons) sinó també perquè el mapa electoral català cada cop és més diferent de l’espanyol. Catalunya no té les eines per avançar cap a la independència, però mentalment la desconnexió es fa cada cop més palesa, perquè Espanya s’entesta en allunyar-se, amb una tossuderia difícilment explicable, amb l’anticatalanisme com a punt comú d’una Santa Aliança que va del PSOE a Vox, i que ha convertit els últims mesos en una competició de patrioterismes baixos de sostre que, lògicament, ha acabat beneficiant Vox. El neofranquisme, sempre latent, camuflat al PP i a Ciutadans i barrejat amb un vot més difús, nodrit del descontentament i de l’atàvica pulsió unitarista espanyola, ha trobat finalment una forma d’expressió genuïna. Condicionarà l’actitud de Pablo Casado (que ja porta l’anticatalanisme de sèrie) i segurament farà impossible un viratge del PSOE cap al sentit comú i el diàleg amb el sobiranisme català.

Pinten bastos per als partidaris del “ sit and talk ”, l’eslògan de Tsunami Democràtic -que, per cert, aviat tornarà a ser notícia-. Però les xifres no menteixen: el trifachito a Catalunya passa de 7 a 6 diputats, d’un total de 48. I els partidaris d’una negociació i fins i tot d’un referèndum (ERC, JxCat, la CUP i els comuns) en sumen 30. El PSC aguanta posicions, tot i que Miquel Iceta no pot estar gaire tranquil tenint en compte que està en mans d’un líder erràtic i poc fiable com Pedro Sánchez, que està més feble ara que abans de la irresponsable dissolució de les Corts.

L’altra victòria moral del sobiranisme és el catastròfic resultat de Ciutadans, un partit nascut i nodrit per esperonar el conflicte civil a Catalunya i que ha perdut a casa nostra una posició central que segurament ja no podrà recuperar. Tampoc sembla possible -tot i que no es pot dir mai- que el PP o Vox arribin als nivells de vot que va assolir Inés Arrimadas no fa pas tant. Es tracta d’una molt bona notícia per al conjunt del país, perquè el diàleg necessita interlocutors viables, i no piròmans professionals.

Rivera condueix Ciutadans a una debacle sense precedents

Malgrat tot, la desconnexió mental no s’ha de traduir forçosament en un avenç en termes polítics; també pot derivar en més bloqueig, més frustració, més rebel·lia i més repressió. És una opció d’alt risc per a uns i altres. Però és perfectament possible, si Espanya s’entesta en allunyar-se.