LA GOVERNABILITAT DE L’ESTAT

La investidura espanyola més plural de la democràcia

Cap candidat havia necessitat negociar amb tantes formacions per arribar a la presidència

El bipartidisme i les majories absolutes s’han convertit en un record llunyà per a la democràcia espanyola, sumida des del 2015 en una etapa de fragmentació i llargs períodes de governs en funcions. La investidura de Pedro Sánchez ha requerit l’acord per a un executiu de coalició amb Unides Podem -el primer des de la Transició- i intenses negociacions amb partits regionals. El líder del PSOE necessita, per ser escollit avui president, el de sis formacions més (Més País, Compromís, Terol Existeix, Nova Canàries, el BNG i el PNB) a banda dels seus futurs socis de govern, i l’abstenció d’ERC i EH Bildu. Fins ara, cap executiu espanyol havia hagut de sumar tant de suport per governar.

“No dormiria tranquil amb Unides Podem al govern”. Aquesta ha sigut una de les declaracions que, tirant d’hemeroteca, més li han recordat els partits a Sánchez en el debat d’investidura. El líder socialista va intentar aconseguir el suport extern de la formació lila, tal com va passar el 1993 amb la investidura de Felipe González.

El llavors candidat, que comptava amb 159 escons -39 més que Sánchez-, va haver de negociar amb Jordi Pujol (CiU) i Xabier Arzalluz (PNB) per poder accedir al seu quart mandat i, de fet, els va oferir una coalició de govern. Els dos partits van preferir brindar suport extern al PSOE. Això va acabar forçant González a convocar noves eleccions el 1996, incapaç d’aprovar els pressupostos quan Pujol va decidir trencar el pacte de legislatura.

El PNB i CiU van tornar a incidir en el govern espanyol en la investidura següent, aquest cop de la mà de José María Aznar (PP). Amb 156 diputats i necessitat dels vots de CiU (16), el PNB (5) i Coalició Canària (4), el líder conservador va entrar de ple en el terreny dels traspassos autonòmics i va satisfer moltes de les demandes que Pujol no havia aconseguit del seu antecessor.

Però malgrat que es van trobar en la necessitat d’assolir pactes per arribar a la presidència, tant González com Aznar van poder governar durant un mandat amb el suport de la majoria absoluta dels escons, una perspectiva que amb l’actual polarització al Congrés sembla complicada per a Sánchez, que no només ha hagut de pactar amb formacions basques i catalanes, sinó que també ha hagut de negociar amb una miríada de formacions regionals.

D’altra banda, la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 va marcar una fita perquè només va tenir en contra els vots d’un partit: el PP (148). Zapatero va aconseguir 183 vots a favor -el PSOE, ERC, IU, CC, el BNG i CHA- i 19 abstencions -CiU, el PNB, EA i Nafarroa Bai-. Les mentides del govern d’Aznar sobre els atemptats de 11 de març van condicionar fortament aquells comicis. Però també unes altres qüestions, com el no de Zapatero al transvasament de l’Ebre i la promesa de constituir una comissió de seguiment de la catàstrofe del Prestige, van servir per decantar el vot dels partits minoritaris.

La importància de l’abstenció

A banda d’haver hagut de negociar un govern de coalició i el de set partits, Sánchez també va haver de pactar les abstencions d’ERC i EH Bildu, imprescindibles per permetre-li superar la investidura en segona votació: un procés ple de dificultats, sobretot pel que fa als republicans. Les dues formacions, que mantenen posicions diametralment oposades sobre Catalunya, han hagut d’assumir el cost polític del pacte, agreujat divendres passat per la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) d’inhabilitar el president Quim Torra i no permetre al líder republicà Oriol Junqueras adquirir la credencial com a eurodiputat. EH Bildu, per la seva banda, va defensar la seva abstenció com a antídot d’un govern de dretes i per “l’oportunitat” de diàleg.

Hi ha el precedent d’una abstenció imprescindible: la dels 68 diputats del PSOE que el 2016 van permetre a Mariano Rajoy ser investit president amb només 137 diputats i el suport de Ciutadans (32) i CC (1). El PSOE va optar per l’abstenció en segona volta després de deu mesos de govern en funcions, arran de la perspectiva d’unes terceres eleccions en un any que podrien haver allargat el bloqueig polític. La decisió dels barons socialistes va generar un terratrèmol al partit, i quinze diputats del PSOE van optar per votar no a Rajoy.

L’endemà de la investidura

Malgrat la crispació i els retrets que va rebre en el debat, Pedro Sánchez arriba a la investidura després d’una legislatura fallida. Sap que l’aritmètica parlamentària requerirà grans esforços per mantenir la governabilitat de l’Estat. “Diàleg”, va prometre dissabte. Si cal, “llei a llei”. Tot i que Sánchez va allargar la mà a Ciutadans per arribar a acords durant la legislatura, fonts d’Unides Podem ho descarten del tot, informa Ot Serra. La dificultat d’entesa i de pactes que s’anunciava durant la campanya electoral ha donat pas a una legislatura en què la recerca de consensos s’haurà d’imposar per simple necessitat.