L’últim bany de masses del 131è president
BarcelonaLa tarda no presagiava res de bo. La inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, estava dada i beneïda des de feia dies i, sense cap jugada mestra d’última hora per evitar-la, l’estocada final de l’esquadró de les togues ha arribat en el moment anímicament més baix de l’independentisme. En unes altres circumstàncies el cop d’ahir hauria causat un terratrèmol polític, perquè és el primer president de la història cessat per un tribunal, però la gesticulació de les últimes setmanes ha anat diluint l’efecte d’aquest atac institucional sense precedents.
A la plaça Sant Jaume es respirava resignació entre els incombustibles, un miler llarg de patriotes de pedra picada que van voler acompanyar per últim cop el president Torra, que ja és el represaliat número 2.851 des que l’independentisme va posar les urnes. I van fer-li costat amb mascaretes i mantenint les distàncies de seguretat, que aquí no eren imposades pels voluntaris de l’ANC com en la Diada, sinó la conseqüència d’una plaça mig buida, trista com feia temps que no la vèiem. Un senyor gran venia llaços grocs a un euro -ningú n’hi comprava-, dos joves es retrataven amb un pot de Fairy. Les proclames de sempre, entonades sense trempera. Tot semblava una versió low cost del que hem sigut, un megamix de benzinera dels grans hits del Procés.
En acabar l’últim discurs des de la galeria gòtica, -“Catalans i catalanes, empenyeu”-, el ja expresident Torra va sortir per la portalada de Palau per última vegada. Van ser els moments de més risc -epidemiològicament parlant- de la jornada, quan l’allau davant de la porta per aconseguir l’última selfie i els xiscles de “President, t’estimem” van coincidir amb l’última fotografia institucional d’aquest govern, amb el president falcat pel seus consellers, subjectant la pancarta de la discòrdia. Torra no va dir res més malgrat que les entitats havien improvisat una megafonia a correcuita: no calia. El Govern legítim aguantant la prova del crim. Mai un tros de lona havia tingut tanta càrrega simbòlica. Ara hem d’esperar que no acabi a la brossa, que aquesta pancarta com a mínim es mereix una vitrina al Museu d’Història de Catalunya.
L’última caminada
No va ser fins a un quart de vuit, quan el president de la Generalitat va començar a caminar, que la plaça va electritzar-se. El clam d’independència va fer-se eixordador i els aplaudiments de ràbia van acompanyar Torra i el seu seguici mentre creuaven la plaça entre flaixos, com estrelles de Hollywood. Llavors Quim Torra i Carola Miró, la seva esposa, van encarar la baixada de Jaume I entre crits d’“Urquinaona, ho tornarem a fer”. Allà els esperava el cotxe oficial per fer l’últim trajecte. Va ser llavors quan el 131è va saludar els que l’acompanyaven per última vegada sortint de Palau i, en tancar la porta, va respirar profundament.
