Artur Mas: "La via per minimitzar Aliança no és ni ignorar-los ni pactar-hi, és confrontar-los obertament"

BarcelonaArtur Mas (Barcelona, 1956) visita la redacció de l'ARA la mateixa setmana que ha anunciat, des del Congrés dels Diputats, la presentació d'una querella per l'operació Catalunya. Encara té present la duresa d'algunes intervencions a la comissió d'investigació.

Dilluns vostè va anunciar al Congrés que presentaria una querella per l’operació Catalunya. Què li fa pensar que aquesta prosperarà?

— N'hi va haver una de molt clara que no va prosperar, que era la de Sandro Rosell. Va estar dos anys a la presó i després va ser absolt. Això és molt gros. Jo tenia els meus dubtes, precisament per aquests antecedents, però al final m'he convençut per una raó: no vull donar la batalla per perduda d'entrada. I, de fet, quan aquesta entrevista es publiqui, li puc dir que la querella ja estarà presentada.

Què inclou la querella?

— La decisió que han pres els advocats és presentar una sola querella que combina dues coses. L'operació Catalunya, per tant, tots els informes falsos, l’ús fraudulent de diner públic per alterar el resultat electoral, etc. La conxorxa d'Estat. I després l'espionatge amb Pegasus. I tot això va junt.

Vostè ha fet la reconstrucció de tot el que li han fet?

— No cal fer la reconstrucció; jo ho tinc tot al cap, com vostè comprendrà. I ara s’ha sabut que vaig ser el primer de tot l'estat espanyol de ser espiat amb Pegasus. Fins i tot a escala mundial, segons els laboratoris canadencs especialitzats, diuen que després d'una periodista mexicana, jo vaig ser el segon infectat per aquest programa. I durant aquests 10 anys he conviscut amb aquesta situació: embargament del meu pis, persecució econòmica, inhabilitació política. Bé, però no em queixo.

Però dilluns sí que es va queixar d'una cosa, i és que els que estaven a darrere de tot això no han donat la cara.

— No. No l'han donada mai. Al revés. Ara s'amaguen. Ningú no sap res. No, ningú no sap res. Fixi's vostè... Davant les gravacions fetes pel senyor Villarejo, que són molt evidents...

Vostè agrairia que li reconeguessin els fets?

— Ho vaig arribar a dir al Congrés. Miri, no entenc que siguin tan covards tots vostès, perquè en el fons el senyor Villarejo ho diu clarament: jo això ho vaig fer primer perquè m'ho van dir i segon perquè jo m'ho creia i ho tornaria a fer si calgués per la unitat d'Espanya. Tots aquests que tenien càrrecs molt importants, amb molt poder, tots s'amaguen, tots fugen. Jo ho puc entendre des d'un punt de vista personal perquè la conseqüència penal és molt clara. Però, fixi's, que davant de l’alternativa d’assumir algunes conseqüències, com hem fet alguns, o dir «m'amago no fos cas que em toqués una mica», han triat aquesta segona, cosa que vol dir que allò que en diuen la gallardía española, a vegades no és tal.

Vostè creu que el PSOE voldrà arribar fins al final?

— Jo ho espero. Jo crec que s'hi han posat per dues coses, i m'hauria agradat que s'hi posessin per una tercera, però ja tinc més dubtes. La primera és perquè això ha tocat directament el president del govern espanyol, per tant, el seu líder, casa seva. La segona, perquè això és carnassa contra el PP. I la que m'hauria agradat que fos, i no sé si és o no, és per principis democràtics, perquè és evident que l’operació Catalunya ha lesionat de manera greu la democràcia espanyola.

Vostè diu que l'operació Catalunya, en alguns aspectes, va aconseguir el seu objectiu.

— Sí, un objectiu claríssim que va ser alterar el resultat electoral de les eleccions del 2012. Si haguéssim tingut majoria absoluta el 2012, el Procés s'hauria pogut portar d'una altra manera. Vàrem quedar molt condicionats, sobretot per aquells que tenien molta pressa. I, si introduïes qualsevol petit dubte, eres acusat de traïdor. Bé, doncs no ho vam poder portar de la manera que jo crec que ho hauríem hagut d'haver portat, i segurament hauria estat millor. Però, atenció. Per què no vam tenir la majoria que necessitàvem? Perquè hi va haver una operació d'estat que ho va impedir. També hi havia altres coses. Jo no ho he negat mai. Érem a l'època de les retallades, però l'operació Catalunya tenia aquest objectiu, que era disminuir-nos. I els primers que ho van celebrar van ser ells a Madrid.

Li va saber greu el to de les preguntes de Gabriel Rufián dilluns?

— Em va decebre, però coneixent el personatge... El problema d'en Rufián és ell mateix, és presoner del seu personatge. I, com que el personatge necessita protagonisme a qualsevol preu, perd la perspectiva del que està passant. Tens una comissió d'investigació al Congrés dels Diputats que posa en greus dificultats l'estat espanyol. l en lloc d'entendre això, que és evident, que és gairebé de primer de primària, doncs no, ell ho converteix en un conflicte entre els catalans. I jo li diré que, com que ho vaig veure d'entrada, en cap moment vaig mossegar l'ham.

Vostè ha dit que, si hagués tingut majoria absoluta el 2012, el Procés hauria anat diferent. En què?

— En ritmes; no hauríem anat tan de pressa. Jo mateix en algun moment hi vaig imprimir celeritat, i això sí que ho he reconegut com un error, però va ser perquè em trobava en unes circumstàncies en què no podia fer el que jo creia que havia de fer. Jo estava clarament amb inferioritat de condicions, perquè Mariano Rajoy tenia majoria absoluta, i nosaltres cada dia havíem d'estar pidolant suports pertot arreu per intentar tirar endavant el país. Vist en perspectiva, si les coses s'haguessin fet diferent, els resultats potser també haurien sigut diferents.

I què hagués fet diferent el 2017?

— Ho he dit moltes vegades... Llavors hi havia dues possibilitats. Una era, passat l'1-O, anar a totes però assumint les conseqüències, que podien ser dramàtiques. I l'altra solució era aturar-se allà, convocar unes eleccions plebiscitàries i dir: escolti'm, el 40% de la població catalana ha anat a votar en condicions dramàtiques, ha guanyat el sí, però ara volem que el conjunt de la societat ratifiqui aquest resultat a través d'un mecanisme legal, que són unes eleccions. Aquest era l'altre camí, no? I es va triar un camí del mig, que no va ser ni una cosa ni l'altra, i aleshores, bé, doncs va anar com va anar.

Però la qüestió és que molta gent va anar a votar l’1-O convençuda que allò donaria pas a la independència, cosa que després es va demostrar inviable...

— Jo ja no estava al capdavant...

Però sí que formava part del sanedrí del Procés...

— Sí, on es parlaven algunes coses; no es prenien totes les decisions allà, però es comentava gairebé tot. I, efectivament, es va lligar el referèndum amb la independència immediata, en 48 hores. Això va ser per intentar fer veure que aquella vegada allò anava de debò, que no era com el 9-N, i era un caixa o faixa. I, és clar, després es va comprovar que el caixa o faixa... Es podia haver intentat, he dit, una primera solució que era anar a totes. Però les persones que estaven prenent les decisions van calcular que allò, inevitablement, ens comportava un altíssim risc de... Vaja, d'un conflicte al carrer de primera magnitud, amb les conseqüències que això podia tenir per a la vida de la gent.

Un conflicte que no només era amb l’Estat sinó també intern, entre catalans...

— Finalment, es va optar per una via més, diguem-ne, tranquil·la. Dintre d'aquesta via tranquil·la, jo crec que l'opció, aleshores, era convocar unes eleccions que ens permetessin tenir una fotografia sencera del país. I segons el resultat, seguir un camí o seguir-ne un altre. Es va triar una altra via, tot i que jo no ho he criticat mai perquè entenc les enormes dificultats de prendre decisions en aquell moment, però, bé, va ser el que va ser. Això ja no ho podem canviar, però sí que hem d’aprendre del que va passar.

I que ha tingut unes conseqüències perquè una part de la població que es va creure que la independència unilateral era possible ara se sent frustrada i això ha donat peu a l’aparició de formacions de tall populista independentista d'extrema dreta com Aliança Catalana.

— Sí, sí, tot això, efectivament, és així, però fixi's que, quan li dius a Aliança Catalana «molt bé, d'acord, denuncieu, critiqueu, etcètera, però i què proposeu fer? Amb quina força i amb quins calendaris, amb quins acords amb els altres?» llavors no hi ha resposta. Amb aquest tipus de formacions, el que has de fer és confrontar-los obertament. És a dir, no fer veure que no existeixen, no convertir-les en víctimes a través de cordons sanitaris, sinó enfrontar-t'hi directament i posar-los davant del mirall. I llavors arribes a una conclusió, que és que aquestes formacions no resolen res i ho emboliquen tot.

Què ha de fer Junts amb Aliança Catalana?

— Vaig cometre l’error fa unes setmanes de dir què faria jo si estigués dirigint Junts. I aquest error ja no el tornaré a cometre. Jo puc explicar el que penso, que és que hi ha dues maneres de fer front a aquests moviments que existeixen a bona part del món. Una, que és la que s'ha posat en pràctica fins ara, que és fer veure que no hi són: cordons sanitaris, no s’hi pot parlar, etc. L'altra, que encara no hem experimentat, seria dir: aquesta gent hi són, els ha votat algú, i en una democràcia hem de confrontar-nos obertament amb ells i els hem de posar davant del mirall. S'ha acabat la història aquesta del discurs fàcil, que tot es pot resoldre amb un desconeixement total del que és la realitat i amb una ignorància absoluta del que són les solucions possibles en una societat complexa com és la nostra. I per a això el que necessites no és tant negar el possible diàleg, sinó anar cap a la confrontació directa per posar-los en evidència. I amb un objectiu, que és minimitzar-los, no normalitzar-los, sinó residualitzar-los, perquè no són bons enlloc. Vox no és bo per a Espanya, ni Aliança Catalana per a Catalunya, ni Reagrupament Nacional per a França, ni Donald Trump per als Estats Units. Per això hem de deixar d’ignorar-los i passar a confrontar-los per contrastar les possibles solucions.

Hi ha una altra fórmula, que és la que està duent a terme el PP amb Vox, que és pactar-hi.

— No, jo crec que aquesta no és la bona. Una cosa és confrontar-s'hi sense negar el diàleg i una altra cosa és pactar-hi. Jo crec que això és diferent.

El PP tampoc està aconseguint minimitzar Vox, ni residualitzar-lo.

— No, a través de pactar-hi no ho ha aconseguit.

Vostè ha entès què ha passat amb el vot del conseller de Junts a competència a favor de l'opa?

— Primer, s'ha de tenir el cap fred. Perquè... quin és l'objectiu? Que l'opa fracassi. Jo vull això, que l'opa fracassi. I el primer graó de l'escala és la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Aquest òrgan ja ha fet la seva feina. I quina és la seva feina? En lloc de posar-ho fàcil, és posar-ho una mica més difícil. Ja va bé. I ara ve la feina de posar-ho molt difícil. I aquesta feina qui l'ha de fer? Doncs el govern espanyol.

Vostè creu que Junts ja ha aconseguit representar el que era CiU per als sectors econòmics de Catalunya?

— Jo crec que s'estan fent passos en aquest sentit, sí. Atenció, no s'ha de confondre això amb ser el partit, diguem-ne, dels empresaris. No és això, no. Es tracta de ser el partit de les empreses, que és diferent. Jo crec que, efectivament, es necessita que aquest concepte de l'empresa, que finalment és el que dona vida a un país, estigui ben representat. I això durant molts anys ha estat massa mal vist.

Ho dic perquè els empresaris tenen queixes sobre el president Illa, justament perquè d'alguna manera esperaven un altre tipus de política.

— Perdoneu, però jo crec que hi ha un punt d'ingenuïtat. Què esperaven del president Illa si pacta amb Comuns i amb Esquerra Republicana?