BarcelonaAlberto Núñez Feijóo ha arribat a la conclusió que per arribar a la Moncloa necessita conviure amb uns veïns incòmodes, com és Vox. No hi ha, doncs, alternativa. De fet, ara el que necessita és demostrar que els governs PP-Vox funcionen, i que és un esquema que es pot repetir en l'executiu espanyol. El somni del govern en solitari, si ja és difícil per a la majoria dels seus barons, resulta aritmèticament impossible en un Parlament on també juguen els vots catalans i bascos, com és el Congrés. Ara bé, aquesta convivència pot arribar a ser, per molts motius, encara més complexa que la que afronta Pedro Sánchez amb els seus socis. Per què? Doncs perquè el paradigma polític està canviant a tota velocitat davant dels nostres ulls.
El canceller alemany, Frederic Merz, ha donat per mort el vell ordre internacional a la conferència de Múnic. A la Moncloa Núria Orriols ens explicava fa una setmana que ja treballen amb un nou esquema que supera la tradicional divisió entre esquerra i dreta: per un costat els demòcrates i, per l'altre, una mena d'autoritarisme de nou encuny que inclou des dels tecnomagnats fins a Vladímir Putin, Kim Jong-il o el govern chavista. Vist des d'aquest enfocament, resulta completament lògica la bona sintonia entre Donald Trump i Delcy Rodríguez. Parlen el mateix llenguatge. El periodista Enric González també escrivia la setmana passada que la dicotomia és entre els cristians, és a dir, els que creuen en la igualtat dels éssers humans i els seus drets universals, i una mena de paganisme que beu del darwinisme social i de Nietzsche i el seu superhome. És evident que Donald Trump es creu superior, especialment a les persones d'altres races que no siguin la blanca i, entre aquests, als que no són anglosaxons.
L'ou de la serp
Doncs bé, si aquest nou paradigma es va imposant, el PP tindrà un problema perquè quedarà fracturat gairebé per la meitat. Vox i Aliança Catalana no tenen cap dubte de quin és el seu bàndol (amb Podem tinc dubtes), però a dins del PP hi ha persones que, encara que no s'atreveixin a dir-ho, se senten més a prop del PSOE i del bàndol dels demòcrates en general que de l'extrema dreta i aquest nou autoritarisme que és una amenaça clara per a la Unió Europea. Gent que veu que els pactes amb els d'Abascal són l'ou de la serp que pot acabar devorant el PP per dins a força de desnaturalitzar-lo.
És des d'aquesta perspectiva que s'entén molt millor el terror ben visible en els ulls de María Guardiola a pactar amb Vox. O el d'un Juanma Moreno Bonilla que al juny es juga, literalment, la seva vida política. En canvi, Isabel Díaz Ayuso ha deixat ben clar també aquesta setmana que ella està al costat del trumpisme i de tot el que implica. Feijóo creu que podrà mantenir els equilibris, però a la llarga la unitat del seu partit està en perill. I un dia haurà d'aclarir ell en quin bàndol està i què vol ser.
