Cristianisme contra darwinisme social: una guerra ideològica per al segle XXI
Jo soc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians. El nostre enemic és fort: es recolza, potser sense gaire consciència, en el paganisme, en la mateixa naturalesa i en la filosofia posterior a Friedrich Nietzsche. Potser els del bàndol cristià tampoc no sabem que ho som. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.
Permetin-me que m'expliqui.
Pertanyo a un bàndol que creu en els drets humans. Que creu en la igualtat de tots els éssers humans. Que creu en els sistemes democràtics i està convençut que cada ciutadà té dret a expressar la seva opinió en forma de vot, sense que cap vot no valgui menys que un altre.
Tot això, mirat fredament, resulta força absurd. Sabem, en consciència, que ni totes les persones són iguals ni valen el mateix, i que tampoc no valen el mateix tots els vots, ni totes les opinions. Però ens hi entestem perquè és el que considerem just.
Parlem d'idees culturalment cristianes, o judeocristianes si ho prefereixen. Només el cristianisme, entre totes les religions i creences, assegura que cadascun dels humans és fill d'un mateix déu i està fet “a imatge i semblança” d'aquest mateix déu. Només el cristianisme proclama la primacia dels esclaus, dels pobres, dels deformes. Només el cristianisme arrenca d'allò que Friedrich Nietzsche va anomenar, a La genealogia de la moral, la "força corruptora" d'"un Déu a la creu", "aquell misteri d'una inimaginable, última, extrema crueltat i autocrucifixió de Déu per a salvació de l'home".
De l'humus dels evangelis i la predicació de Pau de Tars sorgeix la convicció, reflectida ja pel dret canònic medieval, que hi ha una dignitat inherent a l'ésser humà. Aquesta convicció queda establerta per primera vegada, com a document polític, en la declaració de la independència dels Estats Units, escrita el 1776: "Sostenim com evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat".
El 1789, els revolucionaris francesos van redactar la seva pròpia Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
Però aquests drets, o aquestes “veritats”, mai no han estat “evidents”.
La teoria de l'evolució, plantejada per Charles Darwin al seu llibre L'origen de les espècies (1859), sosté que la naturalesa privilegia la transmissió genètica dels individus més forts i adaptables i, per tant, no és gens igualitària. Cap de les religions precristianes o postcristianes (incloent-hi l'islam) creu en la igualtat o els drets humans. I Nietzsche resulta convincent quan s'horroritza davant de la “moral dels esclaus” implantada pel cristianisme. Nietzsche defensa la figura del “superhumà” o “ultrahumà”, “més enllà del bé i del mal”, sense cap altra moral que la seva pròpia força.
El nazisme va utilitzar alguns arguments (però no altres) de Nietzsche. En un butlletí intern de les SS es deia: “En insistir una vegada i una altra que Déu va morir a la creu per compassió cap als febles, els malalts i els pecadors, exigien després que els genèticament malalts es mantinguessin amb vida en nom d'una doctrina de la pietat contrària a la naturalesa i d'una concepció errònia de la humanitat".
Per sort, no hi hem tornat. Però certs aspectes del neoliberalisme com el “darwinisme social”, certes actituds aporòfobes i xenòfobes (vegeu el rebuig als immigrants pobres), la creixent admiració cap a l'“home fort” i la raó de la força, i certes actituds dels qui se senten avui amos del món (els tecnomagnats o el mateix Donald Trump), convençuts de ser l'übermensch profetitzat per Nietzche, estan vinculats, malgrat certs trets de protestantisme (com la benedicció divina en forma de riquesa), amb la reacció contra la cultura cristiana.
En el que és fonamental, aquest sembla ser el camp de batalla ideològic per a aquest segle.
