Belle and Sebastian munten una festa abans d’encarar el futur

A l’escenari amb olor de mar del Festival de la Porta Ferrada, que enguany celebra la 52a edició, una composició gegant amb les fotografies en blanc i negre dels vuit treballs publicats per Belle and Sebastian confirmava que aquell, efectivament, seria un concert de grans èxits. El sextet de Glasgow, emblema del pop independent de cambra dels 90, va fer un repàs d’hora i mitja a la seva carrera prioritzant les peces up tempo i ballables dels primers discos. Es van fer acompanyar per un quintet de cordes i una trompeta que, lluny d’ajudar a ennoblir el so, van ser víctimes d’una sonorització per moments estrident que no feia honor a un repertori farcit de matisos i arranjaments minimalistes. Això no va minvar l’ambient festiu entre un públic (més de mitja entrada) que semblava celebrar que els anys de l’eclosió indie seguien vius i que els britànics continuaven en bona forma, àgils i madurs, tot i les imprecisions.

No va sonar, però, cap tema del nou disc, el novè, que tot just ara estan cuinant. Stuart Murdoch, frontman i compositor principal, ho va justificar amb un esmolat comentari que convidava a lligar caps amb el procés escocès: “El nou disc és bastant polític, per això no tocarem cap tema en aquesta gira”. La confluència entre el pop folk de fàcil digestió amb els missatges entre línies sempre ha estat una de les seves característiques. La fórmula va quedar palesa novament amb un repertori en què no van faltar els clàssics Like Dylan in the movies, The boy with the arab strab, Get me away from here, I’m dying o I’m a cuckoo i amb peces no tan explotades, com la preciosa píndola folk (I belive in) travellin’ light. Les sonoritats més depurades i menys narratives, com I want the world to stop o I didn’t see it coming, incloses a Write about love, van ser l’única connexió amb el futur imminent del grup.

Més continguts de